Perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Si més no, en aixecar el peu esquerre per fer una passa veig una formiga rebregada allà on instants abans hi era el meu peu. Per tranquil·litzar-los afegiré que l'insecte es refà, recull una clofolla de llavor de gira-sol que hi ha al seu costat, i marxa vés a saber on, doncs no el puc seguir en ser distret per una veu de dona que em pregunta si tinc una mica de xocolata. Com suposo que no faig posat de mestre pastisser, ni de venedor ambulant de llaminadures, dedueixo que no em demana cap producte alimentari obtingut de la pasta de cacau, sinó alguna substància psicoactiva amb efectes depressors sobre el sistema nerviós. Sigui com sigui m'excuso i aprofito per pujar al tren que acaba d'aturar-se al costat de l'andana on sóc, esperant-lo, de fa estona.
Ja assegut dalt del tren obro a l'atzar el petit diccionari que porto, on trobo tres possibles accepcions pel verb trepitjar, (1) posar els peus damunt d'una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s'hi, (2) esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la, i (3) tractar algú amb el més gran menyspreu, humiliar-lo en el seu honor, en la seva dignitat. És per això que esmeno la primera frase del paràgraf anterior, i on pensava escriure perdut al Vallès trepitjo una formiga, escric perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Satisfet amb l'esmena tanco el diccionari, baixo del tren aprofitant que de nou és aturat en alguna estació, i transformat en formiga espero que s'aixequi el peu que creu treptijar-me, recullo una clofolla de llavor de gira-sol que trobo al meu costat, i torno cap al formiguer, cau on habiten les formigues en societat.
2 comentaris:
Hola ersu !!!
Sort que soc una vaca i no una formiga... he, he,
Muuuuuuuuuuuuuu
em nego a considerar-lo una formiga!
les formigues em fan fàstic, angunia i ràbia; i vos ni en feu fàstic, ni angunia, ni ràbia.
Publica un comentari a l'entrada