dimarts, 5 de maig del 2009

Kochira wa Alfredson-san desu

Deia Murnau que el cinema sonor havia arribat massa d'hora, i que amb la seva implantació, tots els mediocres que farcien de rètols els seus films per amagar la seva inhàbil narrativa visual, tindrien màniga ampla a l'hora d'expandir la seva mediocritat. Potser per això, i donada la meva admiració vers l'obra de Murnau, tinc una gran simpatia per aquells directors que tracten els diàlegs de les seves pel·lícules com una mena de banda sonora. I així, des de la llunyana Vampyr de Dreyer, on la paraula dels actors no té més (ni menys) importància que la veu del vent, aprecio l'obra de gent com Tarkovski, Kaurismäki o Kitano, que més que en el significat de la paraula, centren la seva feina en la narració visual, honorant així la seva professió, director de cinema.

I després de veure la magnífica Låt den rätte komma in, em plauria no pas poc poder afegir a la llista el nom de Tomas Alfredson, que com Murnau i Dreyer, sap que els vampirs no han de fer cap por a un bon director.