dijous, 4 de març del 2010

dErsu_ no monogatari (II)

Desorientat, entremig d'una vegetació certament excessiva, continuo per una estreta sendera que serpenteja seguint el curs d'un rierol fins que arribo a una zona que sembla habitada, doncs a banda i banda del camí veig finestres que s'obren al pendent i començo a trobar a altres persones, de mandrós comportament, que semblen estiuejants. I així és, doncs en parar l'oïda a una conversa m'informo que tot allò són coves reconvertides en apartaments per a turistes, tot i l'oposició de molts aborígens, que temen que les pintures que embelleixen els interiors des del temps dels seus més llunyans avantpassats siguin malmeses. De sobte, però, tinc pressa, doncs recordo que tinc una missió, la d'aturar a un grup de criminals que tenen la intenció de fer esclatar un potent artefacte explosiu. I és clar, quan més pressa tinc més dificultós es fa el camí, atapeït de gent que sembla anar o tornar de la platja traginant poals, màrfegues, para-sols, capses isotèrmiques, planxes per lliscar sobre les onades i mil andròmines més. Per sort arribo a un carrer més ample, on ja puc córrer cap al meu objectiu en companyia dels meus còmplices, que ara són al meu costat. I en arribar al concessionari de vehicles prenem les armes, esmicolem la porta de vidre a cops de mall, i un cop dins encanonem als treballadors i fem algun tret intimidatori. El director, però, s'entossudeix a no donar-nos allò que hem vingut a buscar i ens veiem obligats a pressionar-lo. Jo, mentrestant, veig en un racó a la dependenta d'abans, i aprofitant l'avantatge que em dona el fet d'anar armat, la porto a un racó i li abaixo les calces.