diumenge, 20 de juny del 2010

Kochira wa mizu o nomitai desu

El positivista escèptic arribà assedegat a la font després d'una llarga caminada pel bosc. Allà hi trobà a un vell assegut sobre una soca a qui saludà amb falsa afabilitat, doncs si enlloc de trobar al vell allà, assegut al costat d'aquella font boscana, l'hagués trobat a la ciutat, ja fos al carrer, a l'autobús o en uns grans magatzems, no l'hagués saludat pas. Després de la salutació el positivista escèptic s'acotxà per beure del doll d'aigua que brollava d'una escletxa de la roca a traves d'una estreta canal feta amb la branca d'algun faig proper. Però just en aquell instant, quan el positivista escèptic era acotxat i havia iniciat el moviment per atansar els seus llavis al raig d'aigua, el vell l'advertí que, si bevia l'aigua d'aquella font, metamorfosaria en karibú. El positivista escèptic, és clar, no feu cas de la ximpleria que acabava de sentir, i sense molestar-se en replicar que tal transformació era impossible i inconcebible, que a més el karibú era un animal del tot aliè a aquella contrada i que la rondallística popular com a molt acceptaria una transformació en gripau, sadollà la seva set amb l'aigua de la font, de lleuger gust ferrós, degut, sens dubte, a l'existència d'alguna veta d'aquest mineral en el subsòl que travessa el corrent subterrani que alimenta la font. Tot seguit, sense que aquest narrador tingui cap explicació satisfactòria del fet, el positivista escèptic metamorfosà en karibú.