dimarts, 29 de juny del 2010

Kyō no kakimono (XI)

Som profunds, tornem a ser clars. Aquestes paraules de Nietzsche (...) poden definir també les pàgines de Marisa Madieri. La crítica sovint n'ha subratllat la neta i despietada transparència, que fa que el fons obscur de la vida aparegui en la límpida superfície de les coses tal com són, aigua cristal·lina en què s'emmiralla el perfil de la tortuosa geometria de les cavitats submarines. Escriu Claudio Magris, el seu marit, al postfaci de Verd Aigua.

I és potser per les meves antitètiques circumstàncies, pels meus confortables dies nets de qualsevol trasbals, sense cap gros destorb en la meva memòria més enllà de la inadequada temperatura de l'aigua del bany o de l'excessiva cocció del turbot, que em sé incapaç d'una prosa transparent que només deixaria relluir la plana geometria del meu fons. El turbot és massa cuit, o l'aigua és freda, els pantalons mal planxats, s'ha acabat el paper higiènic, els llençols no han quedat del tot nets, hi ha massa trànsit, he perdut el tren, un conegut ha traspassat, l'orxateria és tancada, m'ha picat un mosquit, s'ha fos una bombeta, la soprano ha fet figa, la buguenvíl·lia no ha florit, s'ha acabat l'aiguardent, m'he descuidat el paraigües, hem tingut convidats a sopar, el torró és massa dolç, el bacallà massa salat, tinc tos... vet aquí la meva trasbalsadora transparència.