divendres, 18 de juny de 2010

Kochira wa Segura-chan desu ka (IV)

I l'endemà, quan li explico el cas a algun conegut, i també a més d'un desconegut, tothom se sorprèn de la meva sorpresa i de la meva ignorància, i hom ho troba tot la mar de normal i s'exclama que jo no tingui cap doble o no sigui el doble de ningú. Fins i tot hi ha qui arriba a pensar que faig broma, o que no sóc més que un desgraciat, potser un dement, probablement un indesitjable, en no haver trobat a ningú que vulgui ser jo, o que vulgui que jo sigui ell. A més, amb el pas dels dies no triga a córrer la veu de la meva singularitat entre els meus coneguts i començo a notar com alguns em defugen i d'altres em miren amb desgrat. Fins i tot trobo a la bústia més d'una carta anònima, el contingut de la qual prefereixo no revelar, i rebo alguna lletja trucada. És per tot això que m'he animat a escriure aquestes maldestres i precipitades ratlles, que potser trobaran ridícules, amb l'esperança que les meves desgraciades circumstàncies arribin a despertar ni que sigui una engruna de misericòrdia en els seus cors, i si algú troba que té alguna certa semblança física amb mi, tingui la bondat, que de ben segur li serà recompensada, de voler ser qui jo sóc o, si més no, d'acceptar que jo sigui qui ell és.