dijous, 9 de desembre de 2010

Chotto nihon-go ga dekimasu

Un cop, sense que hi hagués cap motiu per fer-ho, vaig rebre als convidats a sopar parlant en japonès. Konbanwa, dozo o-hairi kudasai, vaig saludar-los. O-genki desu ka, vaig interessar-me per la seva salud, formal, doncs aquest és el registre que he aprés, alhora que agraïa les canòniques postres que portaren, oh oishī desu, dōmo arigatō gozaimasu. E-chan wa o-tearai ni imasu, vaig informar-los. I en arribar al menjador vaig convidar-los a seure, o-kake kudasai, abans de demanar-los que volien beure, nani o nomitai desu ka.

Els convidats, convidades en aquest cas, no devien entendre res però actuaren com calia, sense fer cap comentari ni demanar-me que deia. Varen entrar, em besaren les galtes, passaren a la sala, segueren i acceptaren la beguda que els hi vaig portar. Tot seguit arribà la meva companya i la vetllada transcorregué tal com se suposa que han de transcorre aquest tipus d'esdeveniments. Menjàrem, les convidades alabaren les menges que els hi oferirem, beguérem, criticàrem als coneguts absents i, ja en hora tardana, elles marxaren cap a llurs respectives llars i nosaltres ens allitàrem.

Però a mi em restà un dubte, saber si, quan enlloc d'en japonès els hi parlava en bell llemosí, m'entenien o, si més no, m'escoltaven. Evidentment no, em respongué la meva companya en expressar-li el meu dubte. Evidentment no, vaig repetir jo, evidentment...