dijous, 17 de març de 2011

Nihon ni ikimasu (II)

És força estesa la idea que la Terra és una mare amorosa i tots nosaltres uns fills rebecs que no sempre li sabem retornar el seu amor. Però la Terra no és cap mare, i encara menys amorosa. La Terra és, només, un conglomerat de minerals poblat per innúmers espècies d'éssers vius que no semblen tenir cap raó de ser, fora la de competir entre ells per sobreviure, que no sempre és fàcil. Encara menys en certs indrets d'una hostilitat manifesta, com en algunes illes de l'anomenat oceà Pacífic, just en front d'una gran estesa de terra anomenada Àsia. Allà per sobreviure cal una voluntat ferma, un esforç constant i una serenor difícils d'imaginar per qui, com jo, viu en un entorn més o menys confortable poblat de vinyes i oliveres. Allà les muntanyes escupen foc i el sòl belluga com per espolsar-se de molestosos estadants, les onades ho escombren tot i els tifons campen al seu lliure albir. És per això que els soferts habitants d'aquelles illes són un símbol de la voluntat, doncs qualsevol altre fora temps que hagués fugit cames ajudeu-me. I si algun dia defallissin, que no defalliran, tinguin per cert que amb ells defalliríem tots, doncs hagueren defallit els millors.