Enmig de l'atrafegada rutina diària m'aturo atret pel rimat cant d'una bella cortesana, que amb divertits rodolins sembla glosar els meus fets, talment hem conegués de llarg temps. De sobte, però, hi ha un cert canvi en la melodia del seu cant i els nous fets narrats em resulten desconeguts, en ser, com no trigo a adonar-me'n, profètics. És aleshores que miro de marxar, doncs conèixer el propi futur no em sembla desitjable, però el cant de la cortesana resulta tan encisador com els cants de les nimfes que habiten els esculls, i marxar se'm fa impossible.
Marxeu, no us escolteu a la fetillera, em diu de sobte un marrec, un nap-buf que no aixeca ni un pam de terra i que em tiba del camal dels pantalons per reclamar la meva atenció. En les seves paraules no hi ha cap veritat, sou vós qui doneu contingut a la seva cantarella, afegeix, aparentment convençut de la certesa de les seves paraules. No puc, li responc, també convençut de la certesa de les meves. Marxeu, insisteix ell, deixeu una moneda al seu plat i marxeu, ara que encara hi sou a temps.
Però en restar jo palplantat al mig del pas, acaba sent l'apressada multitud qui m'empeny passadís enllà i, per molt que provo de recular, cada cop m'hi allunyo més i acabo perdent el cant de la cortesana, fins que capcot em dono i em deixo arrossegar, talment Ulisses, quan lligat al pal del ràpid navili fou arrossegat pels braus mariners itaquesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada