dijous, 22 de desembre del 2011

Keisei (III)

I com no pot ser altrament, allà dins ho perdo tot en braços de la cortesana, que em pren ànima i pessetes, força i salut, present i futur, fins que un cop buit m'expulsa del recambró amb menyspreu, escales avall, mostrant-me per darrer cop la seva intimitat, aquella que ja mai més no podré tastar.

Amb les butxaques buides i vestit només amb parracs, el cos amagrit i la voluntat perduda, vagarejo pels carrers de la ciutat fins que topo amb una veu que em resulta coneguda. Us vaig avisar, desgraciat, que no hi anéssiu! i veig venir al petit nap-buf que, és de justícia reconèixer, sabia el que es deia. Tant és, miro de respondre-li, no m'empenedeixo de res, doncs fins i tot la vida és un preu massa baix pel que he viscut aquests darrers dies.

Com goseu, desgraciat! Fill de gossa borda! Tant se me'n fot la vostra lamentable vida! em crida fora de si, què no ho enteneu? Ella va ser meva, i com a vós em va llençar escales avall un cop exprimit, però això, com bé diéu, poc importa, afegeix, aparentment més calmat, el que importa és que ella no pot ser de ningú més, només meva, i per no haver-me fet cas ara m'obligueu a això, i tot seguit noto una forta punxada al ventre i caic sobre el dur panot de la vorera.