L'endemà torno a passar per allà on vaig sentir el cant de la cortesana, però aquesta no hi és. Només retrobo al nap-buf, que també pidola almoina i resulta ser un adult afectat de nanisme, i no pas un marrec, com va semblar-me ahir. Marxeu, em torna a dir, marxeu, que ella no pot trigar a tornar. I, efectivament, la veig venir de lluny, i com en arribar a la meva alçada em somriu, s'acomoda sense pressa, i reprèn el seu cant.
Aquest cop miro d'arrambar-me contra la paret per tal de no ser arrossegat per la multitud, que amb enutjosa i freqüent constància transita pel passadís on som. És així que tinc temps per admirar la cortesana, els seus ulls negres, els seus cabells curts i les seves formes llamineres. I ella, és clar, també s'hi fixa en mi, i en acabar el seu cant i recollir les seves pertinences em demana que la segueixi.
No hi aneu! em crida el nap-buf de lluny, no hi aneu! però jo, és clar, no puc més que seguir a la cortesana, que després de no poc caminar m'acaba portant a una mena de recambró sota coberta, no més que un brut badalot d'un edifici que amenaça ruïna en un insalubre carrer que tot sol no hagués jo mai gosat trepitjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada