dijous, 11 d’abril de 2013

Ginebra ni ikitai dewa arimasen

I el vostre gintònic, ben carregat, em diu el dependent de l'orxateria, faceciós, en allargar-me el got d'orxata de mida mitjana que li he demanat. I jo assenteixo, doncs bé cal sempre agrair les mostres de bona voluntat, i tot seguit li faig a mans les monedes que satisfan el preu marcat. I ja al carrer, caminant apressat vers la plaça Bonanova, i abans de començar a xarrupar la saborosa orxata, m'exclamo amb sentida vivor de l'omnipresència del gintònic, talment en aquesta ciutat no existissin altres begudes de composició alcohòlica, com ara les molt agradoses maltes fumades. I és tanta la vivor de les meves paraules, que no són pas pocs els vianants que s'aturen al meu voltant per tal de mostrar-me la seva solidaritat i comprensió, fins al punt que a l'estreta vorera del passeig de Sant Gervasi s'acumula una gernació prou important que em fa témer algun tipus de desordre o bullanga, i que dificulta el pas a la resta de transeünts, aquells a qui potser sí que plau la combinació de ginebra i aigua tònica. Cal, doncs, marxar tot seguit, i abans no siguin dos quarts i surtin els menuts d'escola, als que jo haig de recollir, tal com es suposa que és la meva obligació. Però un dels desconeguts que m'envolta m'ofereix la seva petaca, Talisker, de deu anys, em convida somrient; Oban, catorze anys, em convida un altre, també traint-se la petaca del forro de la jaqueta; Ardbeg, deu anys, m'ofereix un tercer; Bowmore... 

I aquesta és la història, potser no gaire verídica, però això poc importa, de com un dijous dotze d'abril vaig incomplir les meves obligacions i vaig tornar del tot embriagat a la llar familiar, a on, per cert, m'esperava el millor de tots, Lagavulin, de setze anys.