dimecres, 24 d’abril de 2013

Hana no Roger-san desu ka

I és fent temps a la porta d'un conegut establiment dedicat a la venda de material de papereria, que un desconegut que parla un català propi d'una crònica medieval, em demana pel carrer de Roger de Flor. I com que la situació de l'esmentat carrer m'és ben coneguda, aprofito l'avinentesa per fer-li al desconegut una docta demostració del meu coneixement del nomenclàtor de la ciutat, no sense assegurar-me'n, abans de res, que el desconegut no confon Roger de Flor amb Roger de Llúria.

Ara som al carrer Bruc, començo, i primer trobareu el carrer Girona, tot seguit el carrer Bailén, després el Passeig de Sant Joan i, finalment, el carrer de Roger de Flor, comandant en cap de la Companyia Catalana d'Orient, ja sabeu, no pas una empresa mercantil dedicada al comerç amb l'exòtic orient, sinó la salvatgina almogàver de pas per les restes de l'imperi bizantí. I és aleshores que l'home em regracia per la informació rebuda, i amb posat sever em fa saber que ell mateix és descendent directe de Roger de Flor, i que de cap de les maneres permetrà que ningú gosi malparlar del seu honorable avantpassat. Lo meu nom es Roder de Flor, afegeix el desconegut, e me so lo darrer de los primogenits que al llarch de vint e vuit generacions hem guardat tan excel·lent, virtuós e gloriós nom, e só vengut per primera vegada a la molt bella ciutat de Barcelona, e he volgut conexer lo carrer ab que la ciutat fa honor a la meua familia, e me desplau que algun hom gosi nomenar salvatgessos la molt valenta almugaveria que lo meu... i aquí el desconegut guarda de sobte silenci, més que res, suposo, perquè la testa li ha quedat separada del cos.

I aprofitant que ja són les deu tocades, hora d'obertura del conegut establiment dedicat a la venda de material de papereria a la porta del qual fa estona que m'espero, deso l'esmolat glavi a la seva funda i faig via cap a comprar una capsa vermella de nou centímetres de gruix amb gomes elàstiques que n'assegurin el tancament.