Al revés del món antic: aquest encabí en les formes plàstiques les energies sobrenaturals; l'edat mitjana les estengué en l'infinit: i, engolit per l'espai i el temps, l'esperit humà s'anul·là amb bramànica resignació. En les creences s'imposa el dogma; en la ciència, l'erudició; en l'art, la còpia; en els costums, la disciplina. La humanitat, en el període de decadència romana, havia suportat els dolors de la vida amb la indiferència de l'estoic, n'havia cercat els plaers amb la sensualitat de l'epicuri; a la edat mitjana volgué sostreure's a la vida amb l'èxtasi, d'on nasqué una nova mitologia cristiana, poblada de remordiments, de pors, de pregàries. El pensament seguí a la fe, el manual de lògica era un apèndix del catecisme. En unes tals condicions dominava el terror, s'esperava la fi del món... són aquestes paraules de Giorgio Arcoleo citades a L'humorisme per Luigi Piandello, que tot seguit fa l'encertada i necessària crítica, en afirmar que caldria tenir present, per damunt de tot, que (...) aquestes reconstruccions històriques basades en síntesis fetes a corre-cuita, són inadmissibles.
Però jo, que no cerco cap tipus de veritat en les paraules, no puc deixar d'admirar la llaminera síntesi del tal Arcoleo, que si més no m'apropa amb una certa gràcia a la idea estereotipada i plena de tòpics que hom té de l'edat mitjana, i res de més satisfactori que l'estereotip i el tòpic a l'hora de cercar una mica de banal entreteniment, com aquells pèplums en Technicolor de les tardes de dissabte, on ningú, amb dos dits de front, hagués cercat cap tipus de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada