És potser l'admiració, sentiment de plaer i aprovació provocat per una persona (...) que posseeix alguna qualitat extraordinària, excel·lent, l'únic criteri que crec seguir a l'hora de relacionar-me amb els altres, això és, amb tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.
És potser l'admiració, repeteixo, allò que fa que, en la mesura del possible, doncs tampoc no m'agrada exagerar, només provi jo de relacionar-me amb aquelles persones que o bé em desperten una viva admiració, o, a l'inrevés, senten una viva admiració vers mi. A les primeres, d'habitud difuntes, les acostumo a trobar a les meves lectures, doncs només la mort i una certa distància em fa soportables els sempre enutjosos mèrits aliens. A les segones, sens dubte persones de discerniment difús, no crec que les arribi a trobar mai enlloc, donada la seva segura inexistència.
És potser l'admiració, torno a repetir, allò que, en conseqüència, fa que no m'agradi relacionar-me amb ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada