dijous, 19 de gener de 2017

Watashi no monogatari

Avui he decidit que el protagonista de la meva primera novel·la serà un jueu emigrat a les Amèriques que es desplaça a una populosa ciutat de frontera amb un propòsit poc definit. Un protagonista que, a més, a la populosa ciutat de frontera farà estada en un sanatori antituberculós on no passarà mai res i on hom és mantindrà sempre a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, d'una tacada faré que la meva primera novel·la formi part dels més destacats gèneres literaris de tots els temps, a saber, el de les novel·les el protagonista de les quals és un jueu que fa les Amèriques, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a un cert indret sense cap raó aparent, el de les novel·les el protagonista de les quals fa estada en un sanatori antituberculós, el de les novel·les on no passa mai res, i el de les novel·les els personatges de les quals resten a l'espera d'allò que mai no s'esdevé. I ja, com a cirereta del pastís, només em restarà fer una narració admirablement confusa, cosa fàcil si m'atenc a l'habitual confusió del meu pensament, sense que mai se sàpiga quan comença ni acaba res, de tal manera que la meva primera novel·la també formarà part del gens menyspreable gènere literari que formen les novel·les admirablement confuses, i del gènere que formen les novel·les inabastables que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.

Serà sensacional, mil o dues mil pàgines per no dir res. Amb una mica de sort ningú no em llegirà, ni els coneguts més propers, i així, per acabar-ho d'adobar, em podré fer meva la figura de l'escriptor maleït, aquell a qui ningú no llegeix en vida, i a qui només la mort ofereix una certa immortalitat. Encara que, potser, només acabo conreant el gènere literari més habitual, fàcil i sobrevalorat de tots, el de les novel·les immortals que no han estat mai escrites, només desitjades.