Hobonichi

Des del passat ú de gener porto una agenda hobobichi a cinc anys, que cada vespre omplo disciplinadament amb la meva lletra diminuta i poc llegible, anotant les petites banalitats del dia a dia, com ara si he anat aquí o allà, m'he trobat amb aquest o aquell, o he llegit això o allò. Però m'haig de controlar per no fer el que crec que em vindria de gust fer, que no seria altra cosa que començar a omplir, a l'atzar, els dies que encara estan per arribar, especulant sobre que faré o llegiré el vuit d'agost o el quinze de maig de 2026, el vint-i-tres de novembre o el dotze de juliol 2029, inventant, així, una vida que sens dubte seria molt més plaent de viure que no pas l'absurda monotonia dels dies que visc.

Ser profeta o cronista, vet aquí el fals dilema, en ser tant profetes com cronistes uns folls idealistes que menyspreen el més important, l'absurda monotonia del present.

Dick-san no hon o yomimashita

Per motius que un cop més no venen al cas, llegeixo Philip K. Dick, Ubik, i si no fos per la parafernàlia futurista que ho embolcalla tot, i que potser és la part que trobo que ha envellit pitjor, per moments em sembla que llegeixo Raymond Chandler. Potser pel cinisme dels diàlegs, o pel naufragi d'uns personatges desballestats, o per la descripció d'un món on sembla que els vius facin nosa. 

El cas és, és que de cop em torna el record de la versió de Dune de David Lynch, i també del Brazil de Terry Guillliam. I no pas per cap similitud, sinó, més aviat, per les evidents diferències que trobo amb l'embolcall futurista de Dick. Més que res, per l'encert, tant de Lynch com de Guilliam, de proposar una mena de retro-futurisme que, vulguis que no, trobo que envelleix més dignament.

Tade Kuu Mushi

Està escrita amb un estil antic i, quan escrius amb un estil antic, estàs obligat a dir coses antigues, li diu en un cert moment un dels personatges principals de la narració a un altre dels personatges principals de la narració. Personatges que, a més, són marit i muller i, personatges, que estan a punt de divorciar-se. I més enllà de com el significat del que es diuen lliga perfectament amb la petita trama que es desenvolupa en la narració de Tanizaki, El gust de les ortigues, trobo que el que es diuen té el seu què.

Però té el seu què, o només ho sembla?  És a dir, es tracta d'una frase ben llaminera, una frase d'aquelles que agrada dir, d'aquelles que agrada escoltar i llegir, d'aquelles que agradaria haver escrit. I si bé és innegable que les formes també són contingut, i que per això poden condicionar el contingut que expressen, ¿és impossible escapar d'aquesta cotilla potser més imaginària que real? No, és clar que no.

És el perill de les frases llamineres, que semblen certes, tal com la bellesa acostuma a semblar-nos sempre certa.

Fukurō no me o motta hito

Escolto la veu de Ielena Kostiutxenko, i escolto també l'esforçada veu del seu anònim traductor. Però més que escoltar el que faig és mirar, mirar i admirar els ulls de la Kostiutxenko, la d'ulls d'òliba i mirada guspirejant.

I no és per res que la Kostiutxenko es fes periodista, que la Kostiutxenko gosés mirar on ningú més no gosava mirar, que la Kostiutxenko gosés també explicar el que veia, que la Kostiutxenko, en definitiva, seguís el mandat dels seus ulls. Per què quan es tenen uns ulls com els seus només hi ha un camí a seguir, el foll camí de mirar i veure, el foll camí de buscar la veritat (sigui el que sigui, si és que és, això de la veritat), el foll camí de no callar. I d'aquí l'exili, d'aquí la incertesa de la seva vida, d'aquí l'imperatiu de seguir el camí d'aquells que, com ara ella, han estat condemnats a mirar i veure.

Als afortunats que no som ella, només ens resta llegir-la. Aquí.

Kuchihige to bīru

Birra i bigoti són dues paraules que em desplauen. I em desplauen molt, tant, que sovint penso si no serà que més aviat em desplauen les paraules que comencen per la síl·laba bi. Però no, no pas, perquè per exemple bicèfal és una paraula que em plau amb gros delit, fins al punt que m'agradaria molt poder trobar pel carrer persones bicèfales, enraonar amb elles, veure si ambdós caps parlen de manera simultània i coordinada, o si més aviat ho fan per torns, ara l'un, després l'altre. També, de vegades, penso que seria agradable tenir una parella bicèfala, per les evidents i plaents possibilitats que això podria comportar. Malauradament, o no, fins al dia d'avui no he conegut cap persona clara i manifestament bicèfala. En canvi, sí que he tingut el disgust d'haver de tractar amb persones bigotudes, persones que bé per mandra, o per una folla decisió presa de manera pretesament conscient, han decidit exhibir el pèl que els creix sobre el llavi superior. És tristíssim, però és així.

Encara sort que d'una birra sempre es pot dir cervesa.

Oso osoku narimashita

Com m'agrada badar i no soc amic de novetats, començo tard a llegir a la Irene Pujades. Bé, més que començar continuo, doncs bé recordo quan llegia el seu bloc, l'etcètera. Sigui com sigui, comenci o continuï, continuï o comenci, el cas és que aquests dies llegeixo Els desperfectes, que ja tocava. Però el retard en la lectura, i benvinguts siguin els retards, m'ha permès anticipar el que m'hi trobaria. Un el que m'hi trobaria que, curiosament o no, és i no és el que crec que m'estic trobant. Ho és perquè hi reconec un cert to, un cert escepticisme, un cert desmenjament, una certa apatia, un cert no-sé-què que em resulta familiar i llaminer. I, no ho és, perquè les anècdotes que serveixen d'excusa per desenvolupar aquest to, s'allunyen força del que havia anticipat.

I sigui aquesta potser una bona manera de llegir, la de deixar passar un cert temps (sempre mesurable en anys) entre el desig de llegir quelcom i la lectura d'aquest quelcom, de manera que, pel preu d'una lectura, se n'acaben fent dues (o tres (o quatre (o ...))).

Rōjin

Ha sigut després de dinar, quan caminava apressat no importa cap a on, que de cop se m'ha travessat pel davant un home vell. Un home vell que avançava a gran velocitat pel carril reservat a les bicicletes. Un home vell que avançava assegut en una cadira de rodes elèctrica. Un home vell que mentre avançava es fumava una fària. Un home vell que traginava uns grossos auriculars sobre la calba. Un home vell que avançava aliè a tot allò que l'envoltava, incloses les llums vermelles dels semàfors. Un home vell que semblava l'esforçat figurant d'un còmic de l'Ibáñez. Un home vell d'aquells que diries que no poden existir, que ni tan sols es poden imaginar. Un home vell que, en definitiva, se m'ha travessat pel davant quan caminava apressat no importa cap a on.

Dare ga Anna-chan desu ka

Anna K., de Martí Rosselló, sens dubte pertany al gènere de les novel·les els personatges de les quals desconeixen el que el lector sap d'ells, al gènere on els personatges ignoren precisament el que més els ateny, el que els hauria de ser més propi i íntim, el que potser els fa ser com són. Un clar exemple del que dic seria el de Paris, que ignora que és príncep de Troia, que ignora que és fill d'Hècuba i Príam, que fins i tot ignora que ignora. Normalment, aquest gènere acostuma a jugar amb el desig del lector, que frisa perquè el protagonista conegui d'una vegada per totes el que ell sap, que frisa per cridar-li tot el que sap, per dir-li això o allò. Llàstima, o no, que de moment aquesta mena de comunicació lector-protagonista no sigui ben bé possible.

En aquestes novel·les l'autor acostuma a jugar amb aquest desig del lector, posposant el moment del coneixement, fent que el lector avanci pàgina rere pàgina esperant el moment alliberador, com un ruc rere una pastanaga. És lamentable. Rosselló, afortunadament, ens ho estalvia, i fa que totes aquestes circumstàncies que nosaltres sabem i l'Anna K. ignora, al final siguin tan sols focs d'encenalls, enlluernadora pirotècnica que en cap moment vol amagar el que novel·la és, l'atenta descripció de la vida, lliure i plena, de l'Anna K. Ni més, ni menys.

Sen kyū-hyaku kyū-jū hachi-nen ichigatsu sannichi

Tal dia com avui, de fa vint-i-set anys, vaig visitar la Fundació Miró amb motiu d'una exposició temporal dedicada a Alexander Calder, gran amic de Miró d'ençà que ambdós es conegueren a París el 1928. De l'exposició recordo els habituals mòbils de Calder, algun motoritzat i una mica ortopèdic, però la major part força suggerents, amb aquella idea tan seva de donar moviment a les escultures, d'habitud embalums rígids i encarcarats. També recordo alguna pintura, però el que més em va impactar, i és el que més recordo, va ser el vídeo on es mostrava una sessió del seu famós circ en miniatura, el circ que traginava amunt i avall de París fent funcions per amics, coneguts i saludats. Anys després, l'agost de 2006, el vaig tornar a ensopegar a Nova York, al Museu Whitney, on es conserva el circ i les maletes originals on el transportava, i on vaig tornar a veure el mateix vídeo que encara avui recordo. I encara abans, el vint-i-dos de febrer del dos mil, vaig veure als extints cinemes Méliès del carrer Villarroel I clowns, la pel·lícula de Fellini, on crec recordar que un dels pallassos que hi actuaven ho feia acompanyat d'un estri fabricat pel mateix Calder, potser un gos mecànic, encara que més que recordar, és possible que només fabuli.

Jinsei de ichiban sutekina koto

Comença el tercer capítol del llibre de l'Eclesiastès (també dit Cohèlet, segons l'hebreu קֹהֶלֶת, congregador, o Llibre del predicador) dient-nos que tot té el seu moment i que sota el cel hi ha un temps per cada cosa. Un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un de collir, de matar i de guarir, i etcètera. Fins i tot arriba a dir que hi ha un temps de tirar pedres i un altre d'aplegar-ne, que ja són ganes. En canvi, el que no ens diu és que potser també hi ha un temps de recordar, un temps de la memòria, un temps potser contraposat al temps de viure. I tal com va deixar anotat Josep Pla en uns papers que fa pocs anys es van publicar amb el nom de Fer-se totes les il·lusions possibles: la memòria, amb el pas del temps, si s'arriben a tenir alguns anys, és la cosa més agradable de la vida.

Wotan-sama no musume-tachi

De vegades em demano com és que, al començament del tercer acte de Die Walküre, les germanes de Brunilda no gosen revoltar-se contra l'autoritat paterna. Entenguem-nos-en, les germanes de Brunilda són valquíries, éssers mitològics d'una fortalesa superlativa, i segons diverses fonts són fins a dotze, que no semblen poques. A més, el càstig que Wotan, pare de totes elles, vol imposar a Brunilda no sembla menor: desposseir-la de la immortalitat i deixar-la a mercè del primer poca-pena que l'arreplegui. Però no, quan Brunilda arriba al Walhalla transportant el cos encara viu de la prenyada Sieglinde, les germanes primer se sorprenen, i en sentir les explicacions de Brunilda s'espanten, temoroses de la còlera de Wotan. Així que, cames ajudeu-me, totes fugen deixant sola a Brunilda, que s'enfronta a la còlera paterna amb la serenitat d'esperit i la grollera determinació de qui creu tenir raó.

I si bé potser la gràcia de les peripècies que s'esdevenen en la resta de la tetralogia deriven del càstig de Wotan, i de la folla fermesa de Brunilda, qui sap on ens podria dur la revolta de les filles de Wotan, la revolta d'aquelles que no van gosar.