Kochira wa Segura-chan desu ka (I)

Us penseu que sóc la Clara Segura, la coneguda actriu, oi? em pregunta, en adonar-se del meu mal dissimulat esguard, la dona que seu al meu davant. No ho sou pas? li responc jo, sorprès, doncs la semblança és perfecte. Sí i no, em respon, és cert que em dic Clara Segura, però no sóc la Clara Segura que us penseu que sóc, afegeix, com qui es fa l'interessant. Sou la seva germana bessona, és clar, afegeixo jo, burleta. I ara! fora inversemblant que uns pares haguessin posat el mateix nom a dues germanes, ni que aquestes no haguessin estat bessones. Però no, no som pas família. Només ens assemblen força i compartim nom i cognoms, conclou.També el segon? pregunto incrèdul. Sí, també el segon, em confirma. Em preneu el pèl, és clar, ric. Us he vist actuar al teatre i us he tingut a tocar, fent d'Antígona, també d'Electra, i no tinc cap dubte que vós sou la Clara Segura, afirmo, categòric, mirant d'aguantar-me el riure. Sí i no, em torna a respondre ella, ara ben seriosa. Em dic Clara Segura, ja us ho he dit, però no sóc la Clara Segura que us penseu, i tot plegat no és més que la suma de petites coincidències, em repeteix. I vós no sou la Clara Segura actriu, és clar. Bé, sí que sóc actriu, però aquesta no és més que una altra coincidència, reconeix amb la boca petita. És clar, responc faceciós, i ara em direu que també heu interpretat els papers d'Antígona i Electra al teatre, algunes pel·lícules i una coneguda sèrie de televisió, i que això no és més que una altra coincidència, afegeixo. No, no és cap coincidència, és que com m'assemblo tant a la Clara Segura, més d'un cop l'he substituïda en cas d'indisposició. És possible que al teatre m'hagueu vist a mi, i no pas a ella, i per això la semblança un sembla tan perfecta, m'argumenta amb paciència, com qui explica qualsevol evidència a un marrec. Tot plegat no té cap ni peus, responc desorientat. Si ho penseu bé trobareu que tot és molt simple, em contradiu. La Clara i jo ens vàrem conèixer a l'Institut del Teatre, i per la coincidència de nom i cognoms vàrem congeniar de seguida i no trigàrem a ser cul i merda, com s'acostuma a dir. Com ella, a més, de bon inici ja es veia que seria molt bona actriu, jo em fixava tant com podia en la seva manera d'actuar i mirava d'imitar-la en tot, de manera que la lleugera semblança que ens teníem s'ha anat fent més gran amb el pas del temps, i per això, per la semblança i per l'amistat que ens teníem, i ens tenim, res de més natural que jo fos la seva substituta ocasional, hi torna, pacient. Sí, bé, una cosa és el gest, el posat, però si fins i tot, si em permeteu la grolleria, se us endevinen les mateixes formes llamineres, afegeixo. Cirurgia, sempre vaig envejar els pits de la Clara i me'ls vaig fer operar, em respon, ara riallera. És clar, com no ho havia pensat abans. I la veu? pregunto inquisitorial. Pràctica, i no oblideu que sóc actriu, em respon sense pensar-s'ho, si fins i tot els seus pares em confonen, afirma. Què voleu dir? que en tenir-vos totes dues al davant no us saben diferenciar? pregunto astorat. No ben bé. Mai ens han tingut a les dues al davant, només que algun cop també l'he substituïda en alguna trobada familiar, m'explica. És clar, és clar, i suposo que també l'haureu substituït algun cop al llit marital, ja posats, afegeixo burleta. Sí, també, em reconeix. Ja ho veig, ara ho veig molt clar, trastorn d'identitat dissociatiu. Vós sou la Clara Segura, la coneguda actriu, només que de vegades us penseu que no ho sou, i per justificar la vostra aparença us heu inventat tota aquesta història, concloc. I vós sou psiquiatre? que aneu repartint diagnòstics entre els desconeguts que trobeu als ferrocarrils, em replica ella, no sense un cert enuig.

Watashi wa mado ga suki desu

Avui em plau fer un cert elogi de les finestres, aquelles estructures de fusta, alumini o clorur de polivinil fetes a partir d'un bastiment i una o diverses fulles fixes, batents, corredisses i/o oscil·lants que acostumen a trobar-se a les façanes dels edificis. Unes estructures que ens donen l'oportunitat de tafanejar el que succeeix a l'altra banda (en definir tota finestra dues bandes, la nostra i l'altre), alhora que ens permeten mantenir una confortable distància amb els esdeveniments observats que sempre és d'agrair, doncs res de més assenyat que mantenir-se allunyat dels esdeveniments (conjunt de tot allò que s'esdevé), siguin aquests del tipus que siguin.

Kochira wa Magris-san desu

El fet de representar alguna cosa, per a un escriptor, pot ser perillós (...). Pot reduir a sotmetre a valors superiors i a exigències morals l'anàrquica veu de la poesia, que de vegades és necessàriament negativa, disgregadora, nocturna. Representar implica en certa manera donar veu a una positivitat, mitigar la tragèdia, eludir la Medusa. Escriu Claudio Magris al postfaci de l'edició de l'illa, de Giani Stuparich, que acabo de llegir.

Em complau compartir el significat de les paraules del senyor Magris, doncs, si parlem de literatura, quin valor pot ser superior a l'anàrquica veu, no pas de la poesia (entelèquia que poc significa per a mi) sinó del poeta? És potser per això que tot escriptor, si considerem escriptor a aquella persona que no pot viure sense escriure, segons la definició que Rilke ens ofereix a la primera de les seves cartes a un jove poeta, no pot servir a res ni a ningú, ni, sobretot, a cap idea, doncs res de més banal que un escriptor al servei d'una idea, d'una causa, i encara més si aquesta sembla noble i, d'alguna manera, desitjable.

Kaeru wa kaerimashita (II)

Avui he rebut la visita de dos desconeguts que m'han parlat d'integritat i de responsabilitat, de seny i de cautela. Amb paciència m'han alliçonat tot advertint-me dels riscos de la demagògia i el sensacionalisme, i m'han demanat quines proves tenia per haver afirmat per escrit que les granotes havien tornat. Jo els he parlat de certs indicis, de converses a mitja veu i d'insinuacions. Res de tota això justifica les vostres afirmacions, i pel bé públic exigim una rectificació i una disculpa, m'han respost ambdós a l'uníson amb veu autoritària però educada. En el meu text, m'he justificat, queda prou clar que les meves paraules no estan fonamentades en cap dada objectiva i que només responen a suposicions, i confio que els meus lectors tindran prou senderi com per saber destriar la informació de la opinió, la certesa del rumor. Aquí tots dos s'han somrigut i m'han respost, encara a l'uníson, que només es pot tenir confiança en les institucions, mai en les persones, i s'han esplaiat en tot de convincents consideracions que més m'estimo no repetir. És per tot això que em veig obligat a demanar la seva indulgència pels segurs maldecaps que la meva frivolitat els deu haver causat en no haver cap dada, cap proba, ni cap testimoni que justifiqui les meves agosarades afirmacions d'abans d'ahir. El cert és, doncs, que les granotes no han tornat.

Kaeru wa kaerimashita

Les granotes han tornat, em xiuxiuejà un conegut ara fa uns dies. Des d'aleshores he parat l'orella a les converses del meu voltant, ja fos als ferrocarrils, a l'autobús, al carrer o en una botiga qualsevol. I sí que d'esquitllentes he escoltat algun comentari, sempre dit a mitja veu, que semblava confirmar la tornada de les granotes. Però tenen algun fonament totes aquestes enraonies? o no són més que rumors? Potser tot plegat no és més que una facècia que s'ha anat fent gran a partir d'una afirmació inicial, errònia o malintencionada, deixada anar per algú amb ves a saber quines intencions. Però... i si realment les granotes haguessin tornat? He buscat a la premsa, mirant de llegir entre línies per si trobava algun indici, també he mirat amb atenció els noticiaris televisius i he escoltat les emissions internacionals de la BBC. I potser sí, que, lligant petites informacions que per elles soles res no afirmaven, sembla que s'estigui insinuant la tornada de les granotes. És com si es tractés que tothom assumís la tan temuda tornada abans d'anunciar-la, potser per por als comprensibles aldarulls que una notícia així comportaria. Jo mateix dubto sobre la prudència de publicar aquestes ratlles, i només el meu poc crèdit i la minsa repercussió que tenen les meves paraules m'anima a comunicar-los allò que potser ja saben, que les granotes han tornat.

Mainichi

És força enutjós que cada matí el dia encetat sigui nou. Tant plaent com fora obrir els ulls al mateix dia de sempre, i que agombolats per la benvolguda rutina anéssim repetint les mateixes accions, les mateixes converses, els mateixos àpats, i romanguéssim ancorats en un mateix pensament. En tot moment sabríem el que s'esdevindria tot seguit i cap sorpresa trencaria la monòtona successió d'esdeveniments.

I encara que no ho sembli, potser sí que els dies són tots iguals, que l'interval de temps que triga la Terra a fer una volta sobre el seu eix no difereix en res del interval següent, ni de l'interval anterior, i només varien les prescindibles anècdotes, aquelles que, ximples com som, acabem pensant que són la nostra vida.

Watashi wa tsukareta desu

Més enllà de l'estat d'exhauriment o grossa disminució de forces, de pèrdua de potència, produïts per un treball excessiu, que es pot trobar al diccionari de l'IEC en la primera accepció de fatiga, prenc el sentit que dóna el diccionari de l'Enciclopèdia per a fatiga d'estimulació, disminució de l'excitabilitat d'un nervi a causa d'un estímul repetit, per mirar d'explicar la gran indiferència que em produeix la multiplicat de formes, no precisament discretes, que darrerament envaeixen la ciutat sota l'etiqueta d'edificis singulars. Hi són per aquí i per allà, alguns acabats i d'altres en execució. Però jo resto indiferent, perdut tot interès per l'art de projectar i construir edificis quan l'exerceixen terceres persones, i només resto amatent a les anomenades cases de renda de l'Eixample, amb els seus porticons sempre iguals, les seves balconeres sempre semblants, els seus pisos principals i les seves característiques esquerdes, els seus paviments hidràulics i les seves gracioses baranes de ferro forjat.

Ohayō gozaimasu (III)

Bon dia dErsu_, em saluda Agàmemnon. Bon dia Agàmemnon, responc educat. Bon dia dErsu_, em saluda Àiax tot seguit. Bon dia Àiax, responc complimentós. Bon dia dErsu_, em saluda Andròmaca al seu torn. Bon dia Andròmaca, responc obsequiós. Bon dia dErsu_, em saluda Aquil·les. Bon dia Aquil·les, li torno la salutació. Bon dia dErsu_, em saluda finalment Astiànax. Bon dia Astiànax, responc per acabar. I un cop m'he excusat per haver estat el darrer a arribar, seiem tots plegats fent rotllana i comencem a picar de mans seguint diferents ritmes. Primer ràpid, a poc a poc després, ràpid de nou, altre cop lent, i així anar fent fins que les mans se m'enrogeixen de tant picar i demano permís per descansar. dErsu_ és una neneta! se'm burla aleshores Agàmemnon. dErsu_ és un nyicris! s'hi afegeix Àiax. dErsu_ és un inútil! continua Andròmaca. dErsu_ no pot ni picar de mans! es mofa Aquil·les, dErsu és un pocapena! m'escarneix Astiànax, i tots plegats se'm llencen a sobre i em colpegen amb ràbia.

Un cop es cansen seiem tots en petites taules i agafem les carmanyoles per dinar. Rotllets d'espinacs i sardines escabetxades, porto jo. Però Àiax, que seu al meu costat i que com tots els altres porta macarrons i pollastre arrebossat, crida ben fort que dErsu_ menja porqueries! i tots plegats se'm tornen a abraonar i miren de fer-me empassar els seus filets de pit de pollastre i els seus macarrons freds. Fins que Aquil·les, que potser té gana, crida prou!, ja n'hi ha prou!, no us fa vergonya... cinc contra un? I cadascú torna decebut a la seva carmanyola, alhora que jo miro de recuperar el meu menjar de les escombraries.

Un cop dinats descansem una llarga estona i després anem de visita a una botiga propera on venen moltes coses menudes. Botons rodons, rodets de fil de molts colors, agulles grans i petites, betes, cremalleres, didals, estisores, imperdibles i moltes coses més que guarden amb cura en una infinitat de petits calaixos. Al sortir tots em venen al darrera i miren de fer-me enrabiar cantant tonades humiliants al voltant de la raresa del meu nom. Jo els ignoro, i aprofito que passo pel mercat per comprar una mica de bacallà esqueixat pel dinar de demà.

I ja al llit, somnio que esbudello Agàmemnon, esbotzo la testa d'Àiax, travesso Andròmaca amb la llarga pica, esllomo Aquil·les a puntades de peu, i, a bastonades, li trenco l'espinada a Astiànax.

Mō-jin desu ka, bikkono desu ka, teinōsha desu ka

Por primera vez una ley reconoce que las desventajas de las personas con discapacidad, más que en sus propias dificultades personales, tienen su origen en los obstáculos y condiciones limitativas que impone una sociedad concebida con arreglo a un patrón de persona sin discapacidad. Y, en consecuencia, plantea la necesidad y obligatoriedad de diseñar y poner en marcha estrategias de intervención que operen simultáneamente sobre las condiciones personales y sobre las condiciones ambientales.

Nobles paraules, sens dubte, les del preàmbul de l'ordre VIV/561/2010 d'u de febrer que desenvolupa el document tècnic de condicions bàsiques d'accessibilitat i no discriminació per l'accés i utilització dels espais públics urbanitzats del Ministerio de Vivienda segons la llei 51/2003 de dos de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat (LIONDAU).

Nobles paraules, sí, o potser no, doncs és com dir-li al cec (i perdonin si no em plau escriure invident), o al coix (i perdonin si no em plau escriure persona amb mobilitat reduïda), o a l'idiota (i perdonin si no em plau escriure persona amb algun tipus de discapacitat psíquica), que la seva ceguesa, la seva coixesa o la seva idiòcia no són cap tara, cap gros inconvenient, si més no en l'ensucrat món de Pin i Pon que el nostres bons governants tenen la gentilesa de voler-nos obsequiar tant sí com no.

Minami no umi

Més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, i més enllà, també, de l'arcàdia que imaginaren els nostres avantpassats, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau. I no pas perquè l'entorn de platges de sorra blanca, aigües transparents i amables cocoters em resulti llaminer; ni, tampoc, perquè el mite d'una acollidora mare natura habitada per civilitzats salvatges em sigui, d'alguna manera, creïble o desitjable.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de navegar pel sud de l'oceà Pacífic haguessin fet la travessa del Sahara dalt d'un camell, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió de sorra que envolta els pocs pous, fonts i oasis dels erms del magrib i la cirenaica (m'estalvio l'arcàdia, donades les circumstàncies), el Sahara és l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau, i no pas perquè les esteses de sorra bullida, temperatura canicular, aigua escassa i salobre em resulti llaminer.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de recórrer la grossa extensió del Sahara dalt d'un camell haguessin navegat pel sud de l'oceà Pacífic, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau.

Doyōbi wa ame ga furu rashii desu ka

Escolto amb preocupació la previsió meteorològica que anuncia probables pluges per aquest dissabte, doncs dissabte volia aprofitar per passejar amb la petita A per la boscúria que envolta el mas de les Rovires de Baix, que tenim llogat. És per això que consulto directament la pàgina del Servei Metereològic, on trobo una previsió molt més falaguera als meus propòsits. Però, aleshores, quina previsió és la bona?... les pluges anunciades pel popular home del temps o el solell predit per tècnics que em són desconeguts? Com a bon pragmàtic opto per aquesta segona opció i decideixo que dissabte vinent el temps serà magnífic, és a dir, assolellat, doncs aquest cop això és el que més em plau.

I si de cas plou, esdeveniment impossible però probable, deixaré de banda tot pragmatisme i esdevindré estoic per així entomar amb serenor i ànim ferm el mal fat i, mai millor dit, fer, al mal temps, bona cara.

Dare ga tōbō desu ka

És una confusió habitual creure que hom, quan fuig, fuig dels altres. O, confusió encara més extravagant, que hom fuig d'un mateix. Però, malfactors a banda, hom sempre fuig d'aquell a qui els altres reconeixen en nosaltres, d'aquell amb qui poc ens plau que ens confonguin, d'aquell que de cap de les maneres volem ser. Hom fuig, doncs, de l'horror a esdevenir aquell amb qui ens confonen. I és només després d'haver aprés a conformar-nos amb ser aquell qui els altres creuen que som, o a no ser-ho, però havent aprés a menystenir l'inevitable equívoc, que hom pot fer mitja volta i tornar a viure en companyia dels seus semblants, aquells que ja fa temps van decidir ser qui ens pensem que són.

Imasu ka

Existeixo? m'he preguntat aquest matí en sortir del son. Tot seguit he recordat Descartes i el meu mateix dubte m'ha esvaït el dubte, que a efectes pràctics ve a ser el mateix que una certesa. Però una estona després, en veure'm reflectit en el mirall d'una de les finestres del vagó dels ferrocarrils on seia, he dubtat dels meus sentits. Aquest de la imatge sóc jo? m'he preguntat aquest cop. I he abaixat el cap i m'he mirat les mans, m'he pessigat per sobre el canell esquerre i m'he mossegat la llengua amb delicadesa. Però malgrat la confirmació que n'he obtingut aquest cop el dubte no s'ha esvaït, doncs prou bé sé com de juganeres són les sensacions. Ràpidament he recordat a Rorty i he refet la pregunta, em plau ser aquest? després de descartar la tramposa, em plau ser qui sóc? Aleshores, tot i la lloable discreció del seu capteniment, m'ha distret la ufanor que s'endevinava en la noia que seia al meu davant, de manera que per un moment he deixat de banda tot dubte i, donant per bo allò que jo mateix imaginava a partir del que se m'oferia a la vista, he desitjat ser ella. Finalment, decebut per la manca de rigor del meu desig, he conclòs que tant és i, aprofitant que havíem arribat a la nostra parada, m'he afanyat a empènyer el cotxet de la petita A cap a la seva escola.

Heikō desu

Encara que pugui no semblar-ho, Serguei Dovlàtov i Joseph Roth foren escriptors molt similars. Ambdós foren alcohòlics, ambdós visqueren en un camp de presoners soviètic (Dovlatov com a vigilant i Roth com a captiu imaginari), i ambdós acabaren sent apàtrides, Dovlatov en marxar de la Unió Soviètica i Roth en quedar-se sense llar per l'ensulsiada de l'Imperi Austro-hongarés. Ambdós, a més, eren jueus, i ambdós patiren un infart, tot i que Roth sobrevisqué el temps necessari per morir de delirium tremens en plena indigència. I, cal no oblidar-ho, ambdós foren, sobretot, grans escriptors. Vides paral·leles que hagués pogut biografiar Plutarc.

És, doncs, per tots aquests paral·lelismes, que ambdós haurien de compartir editor, de tal manera que qualsevol catàleg que inclogui algun títol de Dovlatov hauria d'incloure necessàriament un altre de Roth, i viceversa. És a dir que, per posar un exemple qualsevol, un editor que hagués editat la zona de Dovlatov hauria també d'editar, sense excusa ni dilació possible, Job, de Roth, Joseph Roth.

Basu de ikimasu

Al llarg d'un tram no pas curt del Passeig d'Isabel II, els autobusos circulen segregats de la resta del trànsit per dos carrils ubicats al centre de la calçada, de manera que els vehicles que circulen en sentits oposats en creuen de ben a la vora, moment que aprofiten els conductors per saludar-se mútuament. Els uns alcen la mà, d'altres es fan un gest amb el cap o mouen un diari gratuït doblegat, i encara uns pocs es criden algunes paraules a través de les respectives finestres. En els tres o quatre encreuaments que presencio a diari, assegut al seient davanter del catorze, ja massa marejat com per continuar llegint, no en recordo cap conductor que no practiqui el ritual de la salutació al company de feina. És aleshores quan m'imagino esdevingut conductor d'autobús per alguna calamitosa dissort, i com aquesta, la de la ritual salutació, se m'esdevé la més feixuga de les obligacions laborals.

Omedetō gozaimasu

Pot el virtuós ser feliç? Si hem de fer cas a allò que sembla que escrigueren els il·lustrats prohoms del divuit la resposta és no. Un no rotund i indiscutible, doncs els no-virtuosos sempre malden per anorrear al virtuós, que amb el seu virtuós capteniment els hi recorda el seu obrar poc virtuós. Si més no aquesta és la tesi que trobo repetida una i altra vegada quan llegeixo a certs autors del segle divuit, com ara Sade o Prévost, aquest dies Diderot. O potser sí que ho són, de feliços, els anomenats virtuosos, si considerem el plaer que sembla trobar tot virtuós en la seva desgràcia, talment aquesta el ratifiqués en l'encert del seu capteniment, doncs, ladran, luego cabalgamos, que alguns diuen que digué aquell enginyós gentilhome que hom no recorda on tenia les estades, i que potser no ho era pas poc, de virtuós, si considerem les trompades que rebia ben sovint. Però això fora caure en l'orgull, una falta ben poc virtuosa, doncs de cap de les maneres un virtuós com cal pot considerar-se millor que un no-virtuós.

En fi, si volen la meva prescindible opinió, deixin de banda als autors francesos del segle divuit i llegeixin Swift, Jonathan Swift, que, entre d'altres, tenia el mèrit d'haver nascut irlandès.

Omoikaemasen (V)

dErsu_, para atenció... fes el fotut favor de parar atenció!... que encara prendrem mal amb tanta bestiesa. I segur que totes aquestes injeccions que ens van posant no deuen ser gaire saludables... hi torna, l'enutjosa veu, un cop torno a recuperar el coneixement. He repetit la paraula finestra, em lamento jo, al meu torn. Què t'empatolles ara, amb les finestres? em pregunta. Sí, al paràgraf anterior, dos cops, li aclareixo. Quin paràgraf? hi torna la veu. Aquell on explicava tot allò que m'aixecava del llit com si fos una tortuga i mirava de saltar per la finestra, per així acabar amb tu d'una vegada per totes, i ara, ai las, hi torno, en no trobar cap sinònim de finestra que em satisfaci. Però allò ho has fet i encara no ho has escrit, protesta la veu, amb un punt d'indignació. Ho he escrit, jo mai faria una bestiesa així, cosa ben certa, doncs en cas de llevar-me la vida mai saltaria per una finestra, no fos cas que la meva caiguda pogués causar algun destorb a terceres persones que passessin per sota. No diguis nicieses, això voldria dir que aquesta conversa també l'estaries escrivint i que jo no existiria, hi torna, encara més indignat. Evidentment, responc, categòric. Però jo existeixo i ara t'estic parlant! protesta de nou, ara a crits. No, sóc jo qui escriu el que dius, repeteixo, ferm, sense deixar-me intimidar. És absurd... aleshores només hauries d'acabar el text per fer-me callar, gosa per fi proposar amb to burleta. Cert, concloc.

Omoikaemasen (IV)

dErsu_, fes-me cas... si en el fons tu també ho vols, i a més, a qui li importen els teus prejudicis? hi torna, l'enutjosa veu, un cop torno a recuperar la consciència i em trobo lligat en un llit que em resulta desconegut, en una cambra també desconeguda. A més, pensa-hi, una crisi psiquiàtrica... això sempre agrada... i aquesta podria ser l'excusa per replantejar-t'ho tot i fer-me una mica de cas... imagina't un Bogart sortit d'un frenopàtic... seria sensacional, millor que un alcohòlic, i fins i tot podries dialogar amb mi talment fóssim dues persones diferents...

I traient forces d'on poc em pensava que en tingués, i fent oïdes sordes a les grosses insensateses que m'omplen el cap, aconsegueixo posar-me dret amb el pesat llit a l'esquena, talment jo no fos més que una tortuga traginant la sòlida closca, i amb pas ferm em dirigeixo cap a la finestra de l'habitació. Però un cop sóc dalt de l'ampit i aconsegueixo obrir els batents, el meu salt és veu frustrat per la grossa amplada del llit, que resta travat en l'esquifit forat de la finestra. Resto, doncs, penjat sobre el buit, fins que, alertats pels crits d'alarma dels vianants, tot de desconeguts abillats amb bates blanques, blaves i verdes, em prenen amb determinació i no trigo a sentir una nova punxada, aquesta vegada a la cuixa dreta, i un cop més les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.

Omoikaemasen (III)

dErsu_, però no veus que és inútil? el torno a sentir en recuperar la consciència envoltat de desconeguts i amb una petita màscara de plàstic transparent sobre el nas. Respireu a poc i no parleu, però, sento que em mana una altra veu, aquesta desconeguda, i tot seguit resto encegat pel raig de llum d'una petita llanterna. No és res, de seguida es recuperarà, sento que diu ara la mateixa veu desconeguda, però adreçant-se no pas a mi, sinó a terceres persones. I ara que fem? potser és perillós, pregunta una nova veu. De seguida arribarà la urbana i ja serà cosa seva, respon la veu anterior.

I si ho escrius, tot això? hi torna, l'enutjosa i coneguda veu, podries presentar-me com un setciències desconegut que vol dir-te com has de fer les coses per tenir èxit, però com que tu sembles menysprear l'èxit, mires de fer-me callar per tots els mitjans fins que al final proves d'escanyar-me, és a dir, d'escanyar-te, perquè és clar, jo sóc tu, o més aviat, una part de tu, encara que no ho vulguis reconèixer... No!... No hi tornis!... i sento com els desconeguts del voltant se m'abraonen i em subjecten amb força. Però tan poc t'agrado, vull dir, t'agrades dErsu_? afegeix, espantada, l'enutjosa veu, fins que sento la fiblada d'una punxada a l'avantbraç esquerra i un cop més les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.

Omoikaemasen (II)

dErsu_! sento com em crida una veu ara ja coneguda, però no per això menys enutjosa. Ja sé el que hauries de fer... escriure sobre tu mateix, que això sempre agrada... no, entén-me, no es tracte d'explicar les teves misèries, només faltaria, sinó d'inventar-te un personatge, fer-te'l teu, i bellugar-lo per situacions concretes del dia a dia on es mostrin les seves, vull dir les teves innombrables qualitats i es vegi que actues sempre amb un irreprotxable capteniment moral esquitxat d'un cert cinisme, com el Bogart d'aquelles pel·lícules antigues. I podries escriure, també, del menyspreu que et mereixen els poderosos, que això encara agrada més, quan aquests intentin atansar-se't amb la intenció d'aprofitar-se del teu prestigi. Però compte, també hauries d'humanitzar-te tot confessant algun vici que faci de bon portar, com ara una certa afició alcohòlica que en cap cas t'hauria d'arribar a dominar mai, doncs ja saps que els personatges massa perfectes resulten antipàtics... i per acabar de lligar-ho tot podries insinuar alguna falta del passat que et transformà en el que ara ets i que hauries d'anar desgranant de mica en mica...

I sobtat de retrobar-lo, doncs poc em pensava que hom pogués sobreviure a tan forta calorada (entre tres i sis mil graus Celsiu, diuen) i a una pressió de més de tres milions d'atmosferes, resto estupefacte. Però la sorpresa inicial no triga a donar pas a la incomoditat, l'incomoditat a l'enuig i l'enuig a la còlera, i sense voler-me contenir prenc a l'enutjós poca-solta amb força pel coll i l'estrenyo tant com puc amb la lloable intenció de provocar-li una segura i definitiva mort. Però quan em sembla que ja cedeix, que el color violaci de la seva pell ja denota que el preuat oxigen li és insuficient i la mort per asfixia ben propera, noto com les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.

Omoikaemasen

Mira dErsu_, necessites un tema. Amb aquest avui escric d'això i demà d'allò no vas enlloc. Si vols que siguin els grecs, doncs els grecs; si la literatura, doncs la literatura... el que sigui, però un tema. I sigues més amable, fes relacions socials, respon els comentaris, afegeix una llista de pàgines amigues, col·labora en totes les iniciatives populars que puguis, crea l'dErsusfera... i tingués més interacció amb els lectors, tracta'ls de tu, planteja enquestes, pregunta per les seves preferències, fes jocs, crea un premi, regala alguna cosa. Per l'amor de Déu, dErsu_, si ni tan sols la teva companya et llegeix. I fes servir un llenguatge més planer, frases curtes sense tantes subordinades. I els títols... oblida el japonès i pensa que un bon títol ho és tot. I posa fotografies, algun vídeo, i copia algun poema famós de tant en tant o la lletra d'alguna cançó que tothom conegui... però res de Toshitake Shinohara, que et conec, ni tampoc Wagner... si vols posar òpera que sigui Verdi, però mira d'evitar-ho. I de tant en tant mostra preocupació per causes nobles i planteja alguna acció solidària, encara que sigui inútil... però que sembli que ets d'esquerres i et preocupes pels altres...

Escolto, incrèdul, la xerrameca de l'enutjós setciències que seu al meu davant, fins que cansat de tantes insensateses pitjo el botó que obra la trapa de sota la cadira on seu l'irritant visitant, que tot seguit cau al pou sense fons que comunica directament amb el nucli incandescent de la Terra, un aliatge líquid de ferro i níquel a on, de ben segur, les seves opinions seran d'allò més benvingudes.

Kirguizistan, Kirgistan, Kirguizia (II)

Cinc anys després el Kirguistan torna a ser notícia, i de nou podem veure imatges de kirguisos vestits amb camisa i pantaló, impermeable i paraigües per quan plou. A les televisions es succeeixen les imatges on escamots de policies anti-avalots equipats amb grossos escuts i caretes antigàs carreguen contra la multitud, doncs sembla ser que la població s'ha revoltat i el president ha fugit, alhora que un nou govern provisional intenta controlar la situació i paracaigudistes russos van ocupant el país com qui no vol la cosa. És un episodi més de la mai acabada guerra freda, on russos i nord-americans s'enfronten per mantenir la seva influència, doncs sembla ser que el Kirguistan és un enclavament estratègic d'allò més important, qui ho diria, des d'on els nord-americans aprovisionen les seves forces de l'Afganistan.

Encara sort que potser avui mateix el Kirguistan ja no serà notícia. I encara menys demà, quan altres desgraciats esdeveniments acapararan la nostra fràgil atenció, i el Kirguistan tornarà a ser el llegendari territori de Daniel Dravot, el desheretat que va esdevenir rei, rei del Kirguizistan.

Kochira wa Fonseca-san desu

Els relats de el cobrador, de Rubem Fonseca, semblen editats per un garrepa, per una mena d'editor avar que hagi decidit estalviar-se una mica de paper i de tinta escapçant començaments i finals. Així, la lectura de cada nou relat comença amb la sensació que ens furten els habituals antecedents necessaris per entendre l'acció narrada i finalitza de sobte, sense resoldre res del que planteja. Però bromes a banda, qui ha dit que tot relat hagi de tenir una introducció, un nus i un desenllaç? l'ortodòxia? però, pel poc que jo sé, l'església ortodoxa no té cap Patriarcat, ni cap Arquebisbat, ni cap Primacia al Brasil. Potser m'erro, però em sembla que al Brasil els catòlics són majoria, seguits, de molt lluny, per protestants i agnòstics, i encara de més lluny per espiritistes i candomblians, que reten culte als orixàs, manifestacions directes d'Olódumàré. No és d'estranyar, doncs, que donades les circumstàncies el senyor Fonseca ignori tota ortodòxia narrativa i tiri pel dret, i encara menys si considerem com de magnífics acaben sent els seus relats, sense principis (i valgui aquí la polisèmia) ni finals.

Kochira wa Jannings-san desu

Emil Jannings fou el nom artístic de Theodor Friedrich Emil Janenz, nascut el vint-i-tres de juliol de mil vuit-cents vuitanta-quatre a Rorschach, municipi suís del cantó de Sankt Gallen, a la vora del llac Constança, i mort el tres de gener de mil nou-cents cinquanta a Strobl, prop de Salzburg, Àustria. Emil Jannings fou un molt bon actor, i jo el recordo especialment per la seva interpretació a Der Letze Man, dirigit l'any mil nou-cents vint-i-quatre pel millor director de tots els temps, Friedrich Wilhelm Murnau. I aquests dies m'ha plagut no pas poc trobar una referència a Jannings a les pàgines de El cobrador, de Rubem Fonseca, encara que Fonseca prefereixi recordar la interpretació de Jannings a Der blaue Engel, notable pel·lícula dirigida per Josef von Sternberg el mil nou-cents trenta, tot i que certament inferior a la de Murnau. Però que volen, ningú no és perfecte, com bé recordà un altre gran director, Billy Wilder, nascut Samuel Wilder, a Some Like it Hot, pel·lícula del mil nou-cents cinquanta-nou en la que, per obvies raons cronològiques, Jannings no pogué actuar.

Kochira wa Mishima-san desu

Ell sabia que se n'havia sortit, d'aquella aventura, gràcies a la seva força, conclou Yukio Mishima a La remor de les onades. I encara que potser hagués estat més complert escriure que ell sabia que se n'havia sortit, d'aquella aventura, no només gràcies a la seva força, sinó també gràcies al seu respecte per la tradició, la moral, els Déus i els seus superiors, no es pot negar que Mishima és honest i no amaga mai el seu joc. És per això que més que la més gran història d'amor de la literatura japonesa, tal com és imprès a la sobrecoberta de l'edició que acabo de llegir, un editor més agosarat i igual d'hiperbòlic hagués pogut escriure que La remor de les onades és el manual de bon comportament més bellament escrit de tots els temps, que no sembla poca cosa, sempre i quan, és clar, entenguem per bon comportament aquell comportament tan particular que plaia al senyor Mishima que, no per res, n'és l'autor.