Nijū-san

Caïm i Abel, els tres porquets, el quartet d'Alexandria, el quintet de la mort, Santa Maria de Sixena, els set samurais (i les set cabretes), vuit (e mezzo), nueve novísimos poetas, deu negrets, l'onze de setembre, els dotze apòstols, Lleó tretze, les catorze vides de dos gats, quinze són quinze, els setze jutges, volver a los diecisiete, divuit poemes de nadal, les dinou tragèdies d'Eurípides conservades, les vint noves llunes de Saturn, vint-i-un botons, el Bailen vint-i-dos i, poca broma, vint-i-tres ministres.

Watashi wa ki ga suki desu (II)

M'agraden els arbres, grossa evidència que no admet discussió. Uns, però, més que d'altres, només faltaria, i així com un roure em deixa més aviat indiferent, i una acàcia em desplau no pas poc, trobo els faigs espaterrants, especialment a l'hivern, quan orfes de la pirotècnia pròpia de la tardor o de la ufanor de la primavera, mostren les seves línies nues, grises, potser ben endreçades cap al cel, o tal vegada caragolades a caprici de l'atzar. 

Per això em plau caminar per fagedes a l'hivern, com l'altre dia, a la Grevolosa, trepitjant la pútrida catifa de fulles caigudes i admirant les línies que es dreçaven al meu voltant. Això sí, prou m'estalvio d'abraçar-me a cap arbre, gros ridícul, i situació incòmoda potser també per l'arbre, que bé es mereix un respecte, i a qui no crec que li plagués la meva cantelluda intimitat.

Supōtsu ga suki desu

- M'agrada l'esport -va dir-, i m'agraden els nois atrevits i vigorosos. No m'agraden els somnis i estic ben viva.

Qui així parla és una tal Jennifer, una de de les assistents a la festa d'anirversari d'en Léobille, segons ens explica Boris Vian al relat Surprise-party a can Léobille. I encara abans la mateixa Jennifer, en conversa amb el protagonista de la narració, en Folubert (nom que em fa pensar en com de bonic, o no, fora conèixer algú que es digués Celobert), diu quelcom tan horrorós com ara: a mi no m'agraden els somnis. Prefereixo la realitat.

Llàstima no ser jo mateix un dels personatges de la narració, per tal de poder-li respondre que menys fums, i que per molt que sigui pèl-roja i resulti enlluernadora a ulls del somiatruites de Folubert, no deixa de ser més que un personatge secundari d'un breu relat d'un autor infravalorat. I aquí, sens dubte, l'hagués jo espifiat, en aquesta mena d'atac ad hominem, en oblidar que, al costat d'un personatge secundari d'un breu relat d'un autor infravalorat, jo mateix no sóc res.

Daruma-sama no monogatari

Fudan Daruma, Daruma-sama, fou un senyor de la guerra en temps del període Muromachi. Fidel a l'emperador, Daruma-sama va haver de deixar el país després de la victòria dels partidaris del Shogun Ashikaga en les guerres Nanboku-chō. Perdut el castell familiar, aïllat al nord, morts els seus fills, Daruma-sama s'embarcà rumb a la península de Korea, però una tempesta desvia les seves naus fins al mar d'Okhotsk, on moltes hi naufragaren. No obstant això, es dóna per cert que Daruma-sama arribà sa i estalvi a terres fins aleshores desconegudes, on només senyorejaven les bèsties, i que fou allà on es forjà la seva llegenda, segons recull el poema del Darumonogatari, obra fundacional de l'èpica nipona.

I si bé ara fora llarg, enutjós i absurd enumerar les moltes gestes de Daruma-sama, en ser els seus fets coneguts per tothom i perfectament equiparables als que s'atribueixen a d'altres herois de l'antigor, com ara Guilgameix, Hèracles, Odisseu o Simbad, sempre em plau recordar l'enfrontament de Daruma-sama amb els cinquanta bandits bornis de Kiu-Long, on Daurama-sama fonamentà la seva victòria en el fet d'escometre sempre als seus rivals per la banda dreta, en trobar-se tots cinquanta bandits privats de l'ull dret, avinentesa que sens dubte mostrà la murrieria de Daruma-sama, i que ofereix la bonica moralina d'aquesta història: no dubtin a treure partit de les debilitats dels seus rivals.

Shinbun o yomimasu

Si l’any 1960 eres a París, en un dia qualsevol podies anar a sentir Georges Brassens, Jacques Brel, Gilbert Bécaud, Édith Piaf, Leo Ferré o Luis Mariano. Una qualitat i una varietat fabuloses... vaig llegir que explicava Joan-Daniel Bezsonoff a Miquel Riera en una entrevista publicada ja fa uns dies al diari Avui.

No m’ha agradat mai, la cançó francesa. No puc. Cent mil violins lacrimals. No m’agrada tota aquesta colla de cantants catalans que van a la francesa. Ah, la cançó francesa. El cinema de Truffaut. Oh, là là... llegeixo uns dies després que explica Pascal Comelade a Andreu Barnils i Adiva Koenigsbert en una entrevista publicada a vilaweb.

Watashi wa okimasu ga suki desu

És sabut que tota situació, per dolenta que sigui, és susceptible d'empitjorar. Però també és sabut que res millor que les dificultats, per viure, altrament, contemplar tothora la bellesa dels boscos, resultaria cansí, monòton, previsible... horrorós, al cap i a la fi. I això que a mi els boscos em plauen amb delit, ja siguin de muntanya o de ribera, farcits de faigs o de verns, d'alzines o roures, freixes o til·lers. I trepitjar aquell fullam humit, pútrid, olorós, i alçar la vista i entrellucar el cel entre el brancatge, parar l'oïda i escoltar tot allò que d'habitud ni tan sols oïm. I sí, tot això és delitós, però sempre combinat amb les bufes que les circumstàncies ofereixen amb admirable regularitat, amb la indiferència de qui se sap segur guanyador. No és res personal, m'imagino que xiuxiueja Tanit, o la d'ulls d'òliba, abans de ventar-te una nova clatellada i deixar-te estès, a veure si, un cop més, vius el goig d'alçar-te.

Kōjutsu

Una bola de billar platejada rodola per una superfície blanca entre bastonets metàl·lics, llargs i curts, que pivoten sobre un eix central i canvien de direcció per deixar passar les boles, platejades, negres, blanques i daurades, com en un gran taulell del joc del milió. Els bastonets s'ajunten formant quadrícules com les de l'Eixample, octogonals, i les boles circulen pels carrers que les separen. El taulell queda fosc i els bastonets s'il·luminen al pas de les boles fins a quedar tot l'Eixample il·luminat. Enmig d'un octàgon desdibuixat el títol, com si fos ahir.

I després que vagin dient tot allò que una imatge val més que mil paraules. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Soshite, watashi wa supein-go imashō ka

Sovint em demano quines opinions tindria jo, si de cas l'atzar m'hagués fet néixer espanyol, sobre tots aquest seguit d'esdeveniments que d'uns anys ençà tenen lloc a l'indret on l'atzar m'ha fet néixer. M'ho miraria tot amb enuig? amb indiferència? potser amb solidaritat? amb por? indignació? curiositat? incomprensió? I encara que, tal com diuen que deia Sant Agustí, ningú no és conegut per algú altre millor que per si mateix i, no obstant això, ningú es coneix prou bé com per estar segur de la seva conducta l'endemà, crec que m'ho prendria tot amb curiosa indiferència, tal com els problemes dels altres acostumen a resultar-me indiferents, en tenir com en tinc prou amb els propis, i en ser-me com em són curioses les circumstàncies alienes.

El que sí em plau creure és que si de cas el meu pensament s'entretingués uns instants amb tot aquest sidral, em demanaria jo quina opinió en tindria, si de cas l'atzar m'hagués fet néixer català. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Tomodachi no issho ni hayaku arukimasu

Sovint explico la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, de tal manera que cada cop que començo a recordar com el brau Aquil·les de peus lleugers diu que tot ho donaria per tornar a la vida, aquells que em coneixen arrufen el nas i cerquen qualsevol excusa per tocar el dos. Però ahir, en caminar apressat pels carrers de la ciutat en companyia d'una coneguda, aquesta, en demanar-li jo si no li havia mai parlat del brau Aquil·les de peus lleugers, em va respondre que no, que no pas, avinentesa que vaig aprofitar per desgranar tot seguit com, un cop Ulisses davallà a l'Hades en cerca del clarivident Tirèsies, primer de tot ensopegà amb el brau Aquil·les de peus lleugers, que li pregà amb forta vehemència que se l'endugués d'allà, i que a canvi renunciaria a tot, a la immortalitat del nom, als honors rebuts, a la bravesa, fins a la lleugeresa de peus, a tot... a canvi de viure ni que fos com el més miserable dels porquerols.

Ep! i ara no m'arrufin el nas, que no estic pas narrant la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, tan sols, la conversa que ahir vaig tenir amb una coneguda quan ambdós caminàvem apressats pels carrers de la ciutat. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Moneru no sho

... ella la va portar de la mà cap a la llibertat desconeguda.

Són aquestes les paraules finals de la salvatge, un dels petits retrats que recull El llibre de Monelle, on l'autor, Marcel Schwob, es complau en presentar joves donzelles que semblen despertar al món. Però més enllà de les donzelles i de les intencions de l'autor, trobo que això de adjectivar la llibertat de desconeguda és d'una obvietat que esborrona. Pot ser altrament? Pot hom ser lliure en un indret conegut? no seria, precisament, la pèrdua de la llibertat el preu a pagar per accedir a tot pretès coneixement, a aquest fer-ser una idea més o menys completa d’algú o d’alguna cosa?

Afortunadament, o no, tant llibertat com coneixement no són més (ni menys) que paraules. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Hi no

Quan jo era un infant no acabava d'entendre l'origen del foc. Entenia, recordava de les ensenyances rebudes a escola, que el foc era el resultat d'una reacció química que es produïa en presència d'oxígen. Però, es demanava aleshores aquell infant, si tot està envoltat d'oxigen, com és que el món no és una bola de foc, com el sol? per què no crema tot? perquè un extrem de la branca que poso a la llar de foc crema i l'altre no? per què no cremo jo?

I això es demanava aleshores aquell infant, fins que un dia algú li va explicar que certes reaccions químiques necessitaven d'una certa energia d'activació per tal de, precisament, activar-se, essent en el cas del foc l'escalfor allò que feia activar la reacció. I que per això un foc creixia, doncs en ser la combustió una reacció exotèrmica, el foc era alimentat per la pròpia calor que ell mateix alliberava. D'aquí el necessari misto per encendre uns fogons, o la necessària violència d'un Estat foll per encendre un país. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Supein horobubeshi

Primer es van narrar les històries. Segon, un cop narrades totes les històries, es va variar la forma de narrar les històries prèviament narrades. Tercer, un cop narrades totes les històries de totes les formes possibles (aviat és dit), es va narrar el fet de narrar les històries prèviament narrades de totes les formes possibles. Quart, un cop narrat el fet de narrar totes les històries narrades de totes les formes possibles es tornà a començar segons el primer punt. Cinquè, es tornà al segon punt. Sisè, es tornà al tercer punt. Setè, es tornà al primer o al quart punt, segons preferències personals, et cetĕra ad infinitum. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Ni-banme no bubun ga suki dewa arimasen

És potser la consciència de la pròpia existència, això és, aquella dolorosa veu interior que ens recorda la nostra petitesa, l'atzar del nostre fugisser ser, aquell buit que exigeix el nostre retorn al no res d'on venim, allò que més ens pot fer trontollar. Que fa fred, ens abriguem; fa calor, ens refresquem; estem cansats, jaiem; tenim gana, mengem; set, bevem. Però ai, quan la veu comença a fer la xiu-xiu i a demanar-nos coses com ara, per què existeix alguna cosa enlloc del no res?

Aleshores diversos són els camins que se'ns obren, com ara la sordesa, els paradisos artificials, la bogeria, l'amor... i se'm fa difícil triar d'entre tots quin resulta més apaivagador, més sensat, més comfortable. Tot i això, és clar, l'amor acostuma a ser el camí triat per la majoria i el més acceptat socialment, de manera que hom acaba desenvolupant una necessitat d'estimar d'allò més exagerada, tant, que sovint el porta a estimar sense cap criteri, de manera ridícula, grotesca, absurda. I així trobem qui tot ho fia al dit amor romàntic, cercant-se qualsevol imbècil a qui idolatrar; o qui prefereix estimar al proïsme, als animals o al planeta, i es fa activista d'això o d'alló; o a si mateix, com seria el meu cas, i viu en un lamentable estat d'onanisme constant.

Afortunadament al final hom mor i, tal com demanava el poeta, esperem que no hi hagin segones parts.

Amerika no sakka

D'uns anys ençà, aprofitant els períodes de vacances escolars, acostumem a hostatjar a casa noies angloparlants, d'habitud nord-americanes, que a canvi d'un llit i de tres àpats diaris fan de cangur dels menuts les hores que nosaltres treballem. Acostumen a ser noies que tot just han acabat els seus estudis universitaris i que volen viatjar i conèixer món abans d'iniciar la seva vida laboral. Passen cosa d'un mes amb nosaltres i després continuen el seu viatge per la pintoresca Europa, on tot ho troben sorprenent i bonic. Hem tingut noies provinents de Califòrnia, Texes, Geòrgia, Maryland, Montana, Carolina del Nord, Nova York ...  essent totes elles extremadament responsables i complidores amb allò que se'ls hi demana, i afables i entusiastes en el tracte diari. Un encant de noies, com si diguéssim.

I amb totes arriba el moment que em comentem que em deu agradar molt llegir, en veure com veuen que la casa és farcida de llibres i en veure com veuen com sec sovint a llegir. És aleshores que s'inicia un monòleg sobre preferències literàries (sembla ser que les universitàries nord-americanes només llegeixen per obligació acadèmica), i acostumo aleshores jo a esmentar els autors nord-americans que més em plauen, com ara Melville, Anderson, Faulkner, McCullers, Capote, Plath, Foster Wallace ... noms, tots ells, que els hi són ben desconeguts, talment els hi parles de Pere Calders o Mercè Rodoreda.

I potser el proper cop ho faci, esmentant les novel·les novaiorqueses de la Rodoreda i el cicle de Yoknapatawpha de Peter Calders, autor molt influenciat per tota la colla aquella de Sabadell, petita població del Valleshire, a l'estat de Delaware.

Ōkesutora

Al juliol de mil nou-cents noranta-dos governava l'anomenat partit socialista, jo tenia vint-i-quatre anys, estudiava a l'ETSAB, i als migdies acostumava a escoltar la tertúlia que s'emetia a Catalunya Ràdio sota el nom de l'orquestra. Si més no, fins el deu de juliol, divendres, dia en que els participants en el programa, Modest Prats, Josep M. Terricabras, Josep Murgades i Jordi Vendrell, que oficiava de presentador, comentaren amb detall i un cert apassionament l'actualitat d'aquell deu de juliol. I tant fou el detall i l'apassionament que hi posaren, que el següent dilluns, tretze de juliol, el programa ja no es va emetre. Ni tampoc l'endemà, ni l'endemà de l'endemà, ni mai més.

Aleshores es detingueren i condemnarem per terrorisme fins a quaranta-cinc persones, que amb el cap dins de bosses de plàstic i rebent cops de guia telefònica, confessaren fins l'assassinat de Kennedy. Avui, vint-i-sis de setembre de dos mil dinou, també sota el govern de l'anomenat partit socialista, només n'han sigut set. Si més no, de moment. 

I si de cas vostès comparteixen amb mi un cert i vehement desig sobre certs canvis en la forma d'organització política d'aquest dissortat indret del nord-est peninsular, potser que marxin a fer turisme, si així els hi plau, que el món és molt maco, diuen. O, si més no, facin nit a casa d'algun amic, que l'amistat també és molt maca, diuen, també.

Dōshi to meishi

Sovint trobo que els personatges són el que potser menys m'interessa d'una narració, essent com potser són els personatges no més que l'inevitable subjecte que tot esdeveniment necessita. Encara que, altres cops, són els esdeveniments el que potser menys m'interessa d'una altra narració, essent com potser són els esdeveniments no més que l'inevitable fer que tot personatge necessita.

I és potser aquest un criteri que em podria ajudar a categoritzar les meves lectures en tres categories: narracions a abandonar de bon inici en trobar que ni personatges ni esdeveniments resulten d'interès; narracions a llegir amb més o menys curiositat si de cas personatges o esdeveniments resulten d'interès; i narracions a llegir amb entusiasme si de cas personatges i esdeveniments resulten d'interès.

Això podria ser així si no fos que hi ha d'altres variables encara més importants, com ara la particular forma de narrar que té cada autor, circumstància que fa que personatges o esdeveniments resultin, si més no, negligibles.

Tabun

Em plau molt dir o escriure potser, esmentar que tot plegat no deixar de ser una possibilitat més o menys incerta. Vols anar a les Rovires aquest cap de setmana? em pregunten, potsers sí, acostumo a respondre jo, si de cas l'avinentesa em resulta adient; potser no, responc en cas contrari. Però mai responc sí o no, per desesper dels meus interlocutors, persones d'habitud avesades al miratge de les certeses i que troben més aviat apàtica, poc pràctica i molt enutjosa la meva aparent indefinició.

I no és que no tingui jo mai clar els meus desitjos, ni que la meva mirada sobre tot allò que m'envolta no sigui atenta, ni que no cregui jo tenir opinió sobre tot plegat; és, només, que em resulta molt plaent dir o escriure potser. Per si de cas, potser.

Sākasu ni ikimasu ka (II)

Ja ho vaig escriure fa temps, el goig del pla holandès aquell amb que John Frankenheimer, cap al final de The Train, ens mostra el moment precís en que un cert oficial alemany perd l'enteniment. Mateix recurs que Rezende fa servir a Bingo: O Rei das Manhãs, per mostrar el punt exacte en que el fort impuls d'ascensió del seu personatge principal esdevé zero i, tot seguit, es precipita avall. A més Rezende no es limita a girar el pla del quadre, sinó que, successivament, va tancant les llums del passadís per on marxa l'esquena de l'excessiu actor amb tres cops successius ben marcats pel so dels interruptors, que tanquen el pla en negre.

Pogués hagut acabar aleshores la narració, però res de més bonic que contemplar les desgràcies alienes i complaure's en tots i cadascun dels cops amb que hom és atuït fins a la patacada final, amb la badoqueria pròpia de qui creu, il·lús ell, que per la seva condició d'espectador restarà sa i estalvi.

Sākasu ni ikimasu ka

Innúmers són els relats d'ascensió i caiguda, tants, que la seva narrativa resta establerta de fa temps amb canònica precisió, ja saben, l'impuls d'ascensió, tot voluntat, ambició i talent, i la inevitable caiguda, coses de Newton. És per això que aquests tipus de relats coincideixen sempre en els fets narrats, restant l'interès dels mateixos en l'estil que el seu narradors dóna als mateixos, i en el grau de sadisme amb que es descriu la patacada final. 

En el cas d'avui, Bingo: O Rei das Manhãs, la narració de Daniel Rezende és explosiva, encara que no exempta d'una certa elegància. Llàstima del tímid intent de redempció final, però tot és perdonable a aquells capaços de narrar amb l'entusiasme que narra el senyor Rezende.

Watashi no teki

... no ens hem deixat pel nostre propi bé ningú de qui puguem sentir ni temor ni vergonya.

Sembla ser que les de més amunt foren paraules dites per Publi Corneli Escipió Nasica Corculum, dues vegades cònsol de Roma, segons explica Plutarc als seus Escrits d'ètica pràctica, un cop Cartago fou destruït seguint el desig de Marc Porci Cató Censorí, també conegut com Catò el vell, també conegut com Carthago delenda est.

El cas és que Plutarc alliçona als seus lectors sobre com un home polític pot treure profit dels seus enemics, i posa com exemple del seu argumentari les paraules de Publi Corneli i etcètera en el tractat Com treure profit dels propis enemics, que jo potser hagués preferit titular De la necessitat d'enemics.

Mimasu to sōzō shimasu

Un dels principals aprenentatges que va haver de fer l'infant aquell que tal vegada vaig ser, va ser el d'acceptar que tot allò que veia, que tot allò que imaginava, no era el mateix que veien o imaginaven les altres persones. Que si explicava que aquell petit camí que baixava pel pendent del costat de la riera portava al casalot on era la seva biblioteca secreta, que per entrar-hi era necessari saber-ne la contrasenya, i que dins s'hi conservaven els llibres perduts dels atlants que li havien sigut confiats en custòdia, els altres infants se'n reien, o titllaven a l'infant aquell de mentider, o li ventaven una bufa, o totes tres coses alhora. El mateix els adults, que el renyaven o li diagnosticaven un trastorn psicòtic i li administraven benzodiazepines, acusant-lo de no viure la realitat, d'haver-se creat un món a mida per tal de defugir les seves circumstàncies.

Aquell infant, aleshores, va aprendre a callar, a imaginar i a callar, a viure de manera endreçada segons els altres li demanaven i a restar tot sovint absent en veure i imaginar tot allò que els altres no sabien veure i no podien o no volien imaginar. Potser per això a aquell infant li agradaven tant les estones on no calia fer res, les estones on tot es podia reduir a mirar i imaginar. 

I encara ara, aquells que em tracten, em demanen sovint en què penso, en veure'm tantes vegades absent. I jo, és clar, responc que en no res.

Shisō

És bonic ensopegar per primer cop amb una idea. L'epifania del moment aquell on a les pàgines del llibre de torn un petit conjunt de paraules pren un significat enlluernador que ens revela el que fins aquell moment no havíem mai verbalitzat. Fabulós, sens dubte, però, d'on l'haurà treta, l'autor, l'enlluernadora idea? se l'haurà empescat ell tot solet? ens demanem, encara corpresos, admirats, entusiasmats.

I potser sí, vés a saber, encara que el més probable és que l'hagi manllevat d'alguna altre autor que, al seu torn, també l'haurà manllevat d'un tercer autor i així fins arribar a Matusalem i més enllà. I és que les idees, poques, que es belluguen entre el comú dels mortals són més velles que l'anar a peu, i si de cas algun cop creiem ensopegar amb alguna novetat és, només, que la nostre memòria fa figa o que som més curts que fets per encàrrec. Però, sigui com sigui, com de bonic és ensopegar per primer cop amb una idea.

Akujunkan

Sovint el més problemàtic de tota ficció és el seu final o, dit d'una altra manera, la necessitat per part de l'autor de fer-la acabar. S'entén, és clar, que les pàgines d'un llibre o el metratge d'una pel·lícula siguin finits, només faltaria, però sovint és molt complicat oferir un final satisfactori a les complexitats plantejades. Aleshores de vegades apareix allò del final obert, on l'autor s'escapoleix de la seva responsabilitat fent creure que confia en la capacitat del lector d'acabar de reflexionar la cosa o, encara pitjor, ens trobem amb un Deus ex machina, com és el cas de la pel·lícula d'ahir a la nit, The Sisters Brothers, on la mort per causes aparentment naturals i inesperades d'un enigmàtic comodor estalvia a l'autor haver de decidir si fa morir o no a algun dels seus personatges protagonistes en l'habitual duel final que tot western acostuma a oferir. 

De la mateixa manera, també a mi em costa sovint acabar el que escric, essent aleshores el meu recurs predilecte el del peix que es mossega la cua, això és, recordar que, sovint, el més problemàtic de tota ficció és el seu final, o dit d'una altra manera, la necessitat per part de l'autor de fer-la acabar.

Sōshiki

Al llarg dels anys he anat a molts restaurants. La majoria, és clar, prescindibles (no pas pocs ofensius), encara que uns quants d'excel·lents i alguns pocs, molt pocs, de superbs. D'entre tots n'hi havia un que era el meu preferit. No pas el millor, ni tan sols un dels superbs, però sí el meu preferit, potser per l'inconfusible escabetx de tonyina que servien com aperitiu. Quan hi vaig anar més, cosa de vint anys enrere, oferien als migdies un menú (mai no n'han tingut carta) on servien l'esmentat escabetx, un primer d'entre dos a escollir, un segon a triar entre carn i peix i unes postres per un preu molt raonable. Jo, és clar, sempre triava el peix, que d'habitud es combinava amb pasta de soja fermentada. I tant anava a aquell restaurant que algun cop, en no haver-hi lloc, m'havien parat una petita taula al davant de la cuina o m'havien fet compartir taula amb una altra habitual d'aquella casa, una noia rossa que parlava un castellà amb fort accent alemany, i que sempre escurava el wasabi amb un tros de pa. Arribats aquí potser algun hipotètic lector pot creure que es tractava d'un restaurant que oferia cuina japonesa, però no pas. El cuiner, Shojiro Ochi, sí que era japonès, d'Osaka, però el restaurant no oferia cuina japonesa, només cuina feta per un cuiner japonès que feia molt que vivia i treballava al cap i casal.

Després, amb un viure més atabalat, vaig deixar d'anar-hi amb assiduïtat. El restaurant, al seu torn, va pujar preus, va substituir l'escabetx de l'aperitiu per altres propostes més sofisticades i va voler oferir una cuina més elaborada, va canviar de nom i va entrar un nou cuiner per acompanyar a Shojiro, Toshi Suzuki, que crec recordar que s'havia format als Estats Units. Les meves visites s'espaiaren, d'anar un cop a la setmana vaig passar a anar un cop al mes, al trimestre, a l'any, fins que ahir, dos anys després de la meva darrera visita, hi vam anar a sopar i vàrem assabentar-nos del prematur òbit de Shojiro, al novembre de dos mil disset. 安らかに眠れ.

Hiniku wa nagaiki desu

Pàgina rera pàgina la prosa que tinc entre mans em resulta d'una meticulositat extrema, un analitzar variacions, combinacions i permutacions en busca d'un objectiu més aviat difús, un analitzar qualsevol detall fins a l'extenuació, amb innúmers notes a peu de pàgina que al seu torn són anotades per noves notes al peu de les notes. Alguns autors utilitzen la meticulositat per fixar amb precisió allò que volen que el lector interpreti o, encara pitjor, per creure's que les seves paraules no són ficció. No és aquest, però, el cas. Aquí l'autor més aviat sembla que utilitzi l'escriptura per provar no pas d'entendre, doncs a aquestes alçades qui pot pretendre entendre res, sinó, més aviat, per provar de trobar una certa orientació en el seu encaminar-se ves a saber on. D'aquí potser aquest anar endavant i endarrere, cap a una banda i l'altra, amunt i avall, o fer un salt i plantar-se a la quinta forca, per si de cas. El resultat, però, sempre sembla insatisfactori, amb tots els camins barrats per la paradoxa o la ironia. És lícit menjar llamàntol? És acceptable ser nord-americà? És sincer el senador McCain? És possible, encara, escriure?

I ara fora fàcil i probablement erroni, també lleig (però talment l'escorpí de la faula no me'n puc estar), lligar el suïcidi de l'autor amb aquesta impossibilitat no ja d'arribar a alguna banda, sinó, tan sols, de mantenir un cert equilibri en l'anar fent, aquell qui dia passa any empeny i ja t'ho trobaràs. No pas per res el comú de mortals viu en la mateixa desorientació i pocs són els suïcides. Només que, potser, la majoria ens acomodem a la ironia pròpia dels cínics per així no parar massa atenció a tot allò que ens envolta, no fos cas que prenguéssim mal, talment el benvolgut autor.