Kyō doko ni ikimashita ka

Primer faig cua en el desori inimaginable del CAP per demanar hora, tot seguit m’espero davant de la porta número tres fins que és el meu torn, i un amable doctor em dóna el paper que he vingut a buscar, que corro a portar al carrer Manso, on sembla que sojornen els especialistes. I a Manso m’espero en una sala buida amb prop de cent cadires fins que m’atenen i em bescanvien el paper que porto per un de nou, omplert a mà, que guardo amb cura i m’apresso a portar a una oficina municipal, just a tocar de la Central, la llibreria del Raval. I allà m’entretenen una mica parlant d’això i d’allò, fins que em canvien el full que porto per un sobre de paperassa que haig de portar a una oficina de tot un ministeri, el de Treball. Així que torno a apressar-me carrer avall, doncs ja és tard i potser tanquen al migdia. Però quan arribo encara és obert i m’atenen de seguida, fotocopien alguns dels documents que porto, entren dades a l’ordinador, em fan quatre preguntes que responc amb seguretat i em donen un nou full que, em diuen, he de portar amb la màxima diligència allà on de bon matí he començat, al CAP del passeig de Sant Joan.

I vós, benvolgut lector, potser pensareu que em repeteixo, que ja està bé d’anècdotes forçades, d’estructures circulars i peixos que es mosseguen la cua, de recursos formalistes de poca volada. I tindríeu raó si no fos... si no fos que avui, res del que he escrit, és ficció.

Ganbatte kudasai (III)

Desperta ferro! Desperta!, crido, anacrònic, alhora que copejo l’esmolat bronze de la pica amb el sòlid granit del tarter, que espurneja temorós de la meva ira, fins que esgargamellat prenc empenta i gito la pica vers l’enemic que s’estén fins allà on arriba la vista i encara més, en una falange d’infinits rengles infinits, doncs tothom és al meu davant. I coratjós prenc el punxegut glavi i corro vers les files d’hoplites, esventrant als valents que gosen enfrontar-se’m, occint per l’esquena als que fugen, matxucant caps i trucidant braços, foll pel carnatge, xop de sang, amb tothom, per fi, inert als meus peus.

I és aleshores que, endebades, cerco al poeta cec perquè canti la glòria d’aquest jorn, doncs jeu sense vida; que cerco a coneguts o amics primer, a qui sigui després, perquè em lloïn els mèrits o em reconfortin amb el seu dolor, tant és, doncs a tots he mort, com als déus, que ja no em podran reconèixer com a igual.

Uchi ni kaerimashita

Avui hem tornat a casa i res ja no és com abans. No és que els carrers siguin diferents, doncs són els de sempre, mateixos balcons, mateixes voreres, mateixos veïns. Ni el nostre pis ha canviat, doncs tot segueix igual, amb la buguenvíl·lia al pati, llibres aquí i allà, bacallà i olives a la nevera. Fins nosaltres, tot i el que sempre acostumo a dir, som els mateixos de fa tres dies, quan marxàrem.

Potser, si de cas, és que en marxàrem dos, i n’hem tornat tres.

Ilíada o mimasu

Preneu tots esment en les meves paraules, déus i deesses, i us diré el que, dins el pit, em dicta el meu cor: que cap de vosaltres, deessa que sigui o bé déu, no provi de transgredir la meva ordre, ans tots a l’una aproveu-la, per tal que jo pugui acomplir el meu propòsit amb celeritat.

Paraules de Zeus, pare dels déus, a l’inici del cant vuitè de la Ilíada, atribuïdes a Homer, segle VIII abans de Crist, fa, doncs, més de dos mil set-cents anys, traduïdes en prosa per Montserrat Ros i Ribas, tot just editades per la Fundació Bernat Metge. I les mateixes paraules, traduïdes en bells hexàmetres pel prevere Manuel Belasch per l’Editorial Selecta, fa més de vint anys:

Tots els déus escolteu-me, totes també les deesses,
Que us diré allò a què el cor dins de l’entranya m’invita.
De debò! Que cap déu però tampoc cap deessa
Tondre del tot temptegés el meu verb ans us cal assentir-hi
Tots a l’encop, perquè ràpid jo aquests treballs enllesteixi.

I per esborrar qualsevol dubte sobre la fidelitat dels traductors, per a qui sàpiga grec clàssic, l’original:

κέκλυτέ μευ πάντές τε θεοὶ πᾶσαί τε θέαιναι,
ὄφρ' εἴπω τά με θυμὸς ἐνὶ στήθεσσι κελεύει.
μήτέ τις οὖν θήλεια θεὸς τό γε μήτέ τις ἄρσην
πειράτω διακέρσαι ἐμὸν ἔπος, ἀλλ' ἅμα πάντες
αἰνεῖτ', ὄφρα τάχιστα τελευτήσω τάδε ἔργα.

Deus i deesses, lectores i lectors, analfabets i analfabetes, amigues i amics, coneguts i conegudes, també desconegudes (i desconeguts), catalans i catalanes, no catalanes i no catalans, heterosexuals i homosexuals, lesbianes, caucasians/nes i afroamericans/es, també asiàtics/ques, alts/es i baixos/es, prims/es i grassos/es, totes i tots!... per si en quedava algun dubte, els grecs i les gregues ja ho varen dir tot, tot, tot.

Kyō kore o mimasendeshita (II)

Avui he vist com una persona privada del sentit de la vista, abillada amb tota pulcritud (vestit fosc i sabates negres, toaleta impecable i preceptives ulleres de vidres fumats), avançava per la vorera de la plaça del bisbe Urquinaona tot caminant arran dels edificis, comprovant amb l’ajut d’un bastó, com és d’habitud en aquests casos, la presència d’hipotètics obstacles que poguessin obstaculitzar el seu pas.

I avui també he vist com a la cantonada de plaça Urquinaona amb el carrer de l’escriptor Fontanella, just a tocar de l’accés a un conegut local comercial on se serveixen entrepans, un home d’aspecte pollós restava ajagut sobre el panot de la vorera amb l’esquena recolzada a la paret, absent del tot del seu entorn, talment fos privat per pròpia desídia de l’ús dels sentits, doncs contra el que pogués semblar, ni tan sols captava.

I allò que vós, amable lector, imagineu, ha succeït: el bastó del cec ha colpejat a l’indigent que, retornat per força al mon dels sentits, l’ha pres amb força enmig d’ofensius renecs i l’ha trencat en dues meitats, alhora que l’invident, trasbalsat i desorientat, demanava auxili i expressava el seu desig d’acabar, tot seguit i de manera violenta, amb la vida d’aquell que així l’ha pertorbat.

Watashi desu (IV)

Com vull arribar amb temps, no sigui cas que s’esgotin les entrades, decideixo agafar el metro tot i no anar lluny. I en davallar per les escales, un cop validat el títol de transport, el veig al meu davant, a ell, el més odiós dels mortals, caminant abstret cap a mi, amb un llibre a la destra, cabells curtíssims i ulleres de filferro, camisa negra i jaqueta fosca. I resto sobtat, doncs poc pensava en ell, abstret com anava en les meves nicieses, perduda de fa dies l’esperança de trobar-lo. Però sense pensar-m’ho ni poc ni massa, gens, em canvio el llibre de ma, avanço el peu esquerre, flexiono els genolls i deixo anar el puny dret, carregant tot el pes del cos en un cop que impacta de ple en el seu enutjós rostre, que s’esberla en mil bocins, com el vidre que fa de mirall, que em nafra la mà, vermella ja de sang.

I assegut a la sala mig buida, a tocar de la pantalla, tot esperant que comenci la pel·lícula, em vaig retirant els diminuts cristalls de vidre que em resten clavats a la mà, alhora que amb el mocador intento netejar les restes de sang, que ja se sap, és ben escandalosa.

Ganbatte kudasai (II)

Formós de planta, abillat de nou amb gamberes de flexible estany als turmells, sòlida cuirassa al pit, elm massís de daurada crinera a la testa, em disposo a eixir de la llar, escales avall, amb el sòlid bronze de l'escut al braç esquerre, la pica a la destra, el punxegut glavi d’argent al talabard, prest per a l’ofensa, foll pel carnatge, a la cerca de l’odiós enemic, disposat a guanyar, per sempre més, els llorers de la glòria.

Però amb la porta de casa oberta, amb l’olor de la sang que m’embogeix, l'èpica dels dactílics hexàmetres que em crida, resto aturat, indecís. I amb veu de ferro pregunto si la bugada ja és estesa, si el rentaplats és buit, si no queda res per fer, potser escombrar el pati o trucar a algú, endreçar l’altell o regar les plantes.

Escombrar tu el pati? sento, però, que crida des de la sala, rient, la meva companya. Marxa i no busquis excuses, que ja faré jo el sopar, per tres, per a aquesta tal Glòria a qui sempre dius que vas a buscar i mai no trobes, i per a nosaltres dos.

Watashi wa kono hon o kakimashita

Més de vuit anys després torno a Ribeyro, a les prosas apátridas. I rere l’entusiasme que em desperta cada paràgraf, haig de fer grans esforços per no començar a escriure, a copiar, paraula per paraula, el que llegeixo. Fins que no puc més i corro cap a l’ordinador, obro el processador de textos i defineixo un format vertical de pàgina de deu per vint-i-tres centímetres, on insereixo, a dalt a l’esquerra, una petita fotografia on se’m veu en primer pla, seriós, amb la característica mirada del literat immortal. A sota teclejo el meu nom, dErsu_, i tot seguit començo a redactar el panegíric: dErsu_ (Tarragona 1968), estudià arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya, on excel·lí en tot ... I quan resto satisfet per les prop de trenta línies que he escrit ho imprimeixo en paper adhesiu, que retallo amb cura i enganxo sobre la solapa del llibre de Ribeyro. Repeteixo l’operació amb la portada, la contraportada i el llom, també amb la contrasolapa, on hi ha el llistat dels darrers títols publicats per l’editorial, entre ells les prosas apátridas, ara ja, i per sempre més, obra d’en dErsu_ .

I en acabar deso el llibre a l’estanteria del saló, just al prestatge corresponent a les meves obres complertes, on als lloms, just al costat del meu nom, es poden llegir els títols de tota la meva obra, de la Ilíada a el llibre del desassossec, de Jacob von Gunten a el millor dels mons.

Doko e ikitai desu ka (IV)

Com no sé com anar, doncs la ciutat m’és desconeguda, pregunto. Segueixi tot recte per la gran avinguda, em diuen, a la rotonda tombi pel tercer carrer i ja ho trobarà. Però no ho trobo i torno a preguntar, no, no, reculi i tombi a la dreta, no té pèrdua. Però em perdo i pregunto de nou, cap a l’esquerra fins que vegi un parc. Però no veig cap parc i em fan recular de nou, i tombar, ara cap a la dreta, fins que arribo a allà d’on he sortit, a la gran avinguda, cansat d’haver caminat tot el dia per no res.

I l’endemà, sense preguntar res a ningú, camino per la gran avinguda fins arribar a la rotonda, on giro pel tercer carrer fins que reculo i tombo cap a la dreta, després a l’esquerra, torno enrere, trenco cap a la dreta i arribo allà on era, a la gran avinguda.

I des d’aleshores faig el trajecte de memòria, sense necessitat de parar atenció per orientar-me, només enutjat quan alguna cosa trenca la rutina habitual, com quan algú, d'habitud un turista, m’atura i em pregunta com anar a no sé on. Reculi i tombi cap a la dreta, responc, no té perdua.

Nichi-yōbi (II)

Avui he somniat que avions italians bombardejaven la ciutat, i he vist com els projectils queien damunt nostre tot seguint unes trajectòries precises, prèviament calculades, i esclataven produint els danys habituals, això és, llevant la vida de qui trobaven al seu voltant, ensorrant edificis, excavant cràters a l’asfalt dels carrers... Al somni res no destorbava l’espectacle del bombardeig, doncs fora de l’estrèpit dels avions, del xiulet de les bombes i de les ensordidores explosions, res no se sentia: ni sirenes d’alarma, ni el plany dels ferits, ni el plor dels supervivents... res.

I a l’endemà, aquest matí, la ciutat es llevava sorpresa, doncs el dubte era comú, perquè ens bombardegen els italians? Algú, però, responia assenyadament que no, que no són pas els italians, ni és a nosaltres, a qui bombardegen. I així tranquil·litzats, esquivant els esvorancs dels carrers i les muntanyes de runa, el socarrim dels cadàvers, anàvem cap a la pastisseria a comprar un tortell de nata, o millor encara unes pastes seques, doncs avui, com un cop cada set dies, és diumenge.

Watashi desu (III)

Et vaig veure l’altre dia pel Poblenou, em diu P, però anava en moto i no em vaig poder aturar a saludar-te. I jo també et vaig veure, afegeix B, de fet et veig quasi cada dia quan passo en cotxe per Ausiàs Marc. Vas menjant galetes, caminant apressat. I jo, sorprès, els responc qualsevol obvietat, doncs no tinc ganes de tornar-ho a explicar, un cop més, que no, que s’equivoquen, que em confonen amb aquell altre, el més odiós dels humans, aquell que va gosar ser jo. Així que intento somriure i callo, alhora que menjo alguna cosa o bec una mica de vi, doncs som a casa, al pati, celebrant l’aniversari de la meva companya amb els seus amics, i bé els haig d’estalviar les meves excentricitats, només faltaria.

I l’endemà, en eixir de casa, camino més a poc a poc que mai, aturant-me en tots els semàfors, fitant a tots i cadascun dels vianants amb qui em creuo, mirant a l’interior de les botigues, intentant endevinar els rostres dels motoristes o dels conductors que passen al meu voltant, tot cercant-lo amb intencions no del tot pacífiques, doncs si P i B l’han trobat, també el puc trobar jo.

Doko e ikitai desu ka (III)

Which way I ought to go from here? em pregunto sovint. That depends a good deal on where you want to get to, em responc, en veu ben baixa, no fos cas que algú em sentís i em prengués pel que sóc. I don’t much care where, afegeixo. Then it doesn’t matter which way you go, concloc, i començo a escriure, sense tenir cap idea al cap, sense saber cap a on vaig, doncs so long as I get Somewhere. I potser és per això, per la por d’arribar allà on sigui, que quan porto unes poques línies escrites ho deixo estar i torno a començar, una vegada i una altra, ara parlant d’això, ara d’allò, sense ordre ni concert, a l’atzar.

Altres cops, però, torno una i altra vegada sobre alguna cosa pensada, considerant-la amb deteniment, tot cercant la millor manera d’expressar-la per escrit, potser amb l’ajut d’alguna petita anècdota extreta de la vida quotidiana, real o imaginada. Aleshores, però, no escric res, i només espero que la desmemòria m’alliberi, no fos cas que, ni per uns instant, em cregués que tinc alguna cosa a dir.

Watashi no kakimono o tabemasu

Regirant un darrer calaix, tot buscant ves a saber què, trobo un paper escàpol, supervivent de la darrera purga. I horroritzat en llegir tot allò que escrigué aquell que ja no sóc, m’apresso a estripar el full, primer per la meitat, després en quatre trossos, vuit, setze, trenta-dos... fins que el plec és massa gruixut per continuar. Però no hi fa res, doncs vaig a la cuina i agafo el morter, on poso els bocins de paper, afegeixo una mica d’aigua, un bon raig d’oli i unes gotes de vinagre, all, tomàquet i ceba, tot escalivat, un poc de julivert, la carn d’unes nyores, quatre ametlles torrades, sal, pebre (negre i de Caiena) i uns brins de safrà. I amb la mà de morter començo a treballar la barreja, amb paciència, afegint de tant en tant un fi rajolí d’oli, fins que aconsegueixo un romesco suau, amb el característic aroma de la nyora i de l’oli extremeny que faig servir. I encara atuït per l’ensurt convido a tots els meus amics, sense excepció, a sopar. Bacallà amb romesco, per llepar-se els dits, els hi dic. I així, en la més estricta de les solituds, acompanyant un gustós bacallà islandés, al punt de sal, em vaig empassant les paraules que un dia gosa escriure aquell a qui més odio, aquell que va gosar ser jo.

Māketto ni ikimasu ka

Camí del mercat, traginant un canterell de llet al cap, m’ensomnio tot fent volar coloms, com feia la lletera, la del conte, i com a la faula, en perdre l’atenció al camí, ensopego, o potser rellisco, o m’entrebanco, tant és, i acabo al terra, brut de pols, amb el càntir esmicolat en mil bocins, potser més, tota la llet perduda, els somnis estroncats.

Però en parar atenció, com si la caiguda m’hagués espavilat, de cop, veig que no sóc pas al terra, ni estic brut de pols, ni cap càntir ha resultat malmès, només faltaria, quina bestiesa, doncs sóc a casa, escarxofat a la butaca, alleujat, no pas de no haver caigut, i ara, sinó de no haver-me bellugat, ni poc ni molt, gens, no fos cas que, d’intentar-ho, més que caure, ho aconseguís, el que fos, tant és.

Kyō no ban-gohan

Després d’evidenciar un cop més la inutilitat de qualsevol esforç, sense excepció; d’estripar papers i esborrar arxius, avergonyit de tota paraula escrita, decideixo, malgrat tot, com no pot ser altrament, continuar. No pas per què cregui que m'en sortiré; que amb treball i paciència, també sort, assoliré res del que he ambicionat, tot i la modèstia dels meus anhels, doncs fora d’esdevenir immortal, que menys, res no desitjo. Si malgrat tot continuo endavant embrutant papers, és per què alguna cosa bé haig de fer, abans no arribi l’hora de preparar el sopar, avui pèsols, potser, amb crema d’albergínies i unes maduixes amb sal, doncs ja és temps, per postres.

Anata wa sumitai desu ka

Però tu no vares fer res de dolent, diu ell. Vaig sobreviure, respon ella. I aquí l’espectador del cinema, almenys jo, entén per sobreviure romandre viu després d’una acció destructora, el nazisme, doncs ella és una ciutadana alemanya d’origen jueu, i el temps de la pel·lícula és el del Berlín ocupat pels aliats, destruït pels russos. I entenc romandre com no deixar d’ésser quelcom, d’ésser viu, en aquest cas. Dit així, la seva resposta sembla referir-se a l’acte més aviat passiu d’intercanvi fisiològic amb el món exterior: oxigen per anhídrid carbònic, líquids per orina, aliments per excrements: sobreviure, romandre. Acte passiu però suficient, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents (que no foren pas pocs) pel sol fet d’haver sobreviscut, d’haver romàs passius enmig de la barbàrie nazi.

Ja cap el final del film, però, sabem que sobreviure no va ser un acte ben bé passiu, doncs perquè ella sobrevisqués varen haver de deixar de sobreviure catorze persones (alemanyes com ella, jueves com ella) que ella denuncià a la Gestapo com a preu de la seva vida. Acte, doncs, actiu, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents que col·laboraren (i aquests ja no sé si foren pocs o molts) amb el nazisme, i absoldre a la resta.

Què fem, doncs aquest és el dilema: condemnem o exonerem a les masses passives que convisqueren amb el nazisme, amb el comunisme, el feixisme, el maoisme, el franquisme ...? O potser millor oblidem, per així, d’aquí poc, tornar-hi?

Watashi desu (II)

Ei, dErsu_, espera, sento que crida una veu al meu darrera. I en tombar-me veig una cara que em fita somrient, com si s'alegrés d’haver-me trobat. Jo, però, m’excuso, doncs de ben segur em confon amb algú altre, disculpeu, de ben segur em confoneu amb algú altre, dic, alhora que giro cua i reprenc el meu camí, doncs porto pressa. Que et confonc, dErsu_, que jo et confonc? em respon, però, la desconeguda, alhora que imitant la pompositat de les meves maneres m’etziba les seves raons, jo, que comparteixo el teu llit i els teus dies, que porto la teva filla al ventre, que et tallo els cabells un cop al mes i et planxo pantalons i jerseis, a més de suportar, una i mil vegades, les teves excentricitats... que jo et confonc?.

Sí, responc amb seguretat, sens dubte em confoneu, potser amb aquell que jo era fa uns breus instants. Però tot plegat, afegeixo, és una confusió, una bella confusió, si em permeteu de dir-ho, doncs estaria encantat de fer, ara i avui, i sempre, un cop més, la vostra coneixença... si vós així ho voleu.

I ara és ella, que sembla com si efectivament ja em conegués, qui gira cua tot remugant, sense amagar les rialles, un ja ho veurem, ja ho veurem prometedor.

Getsu-yōbi ni eiga o mimashita

Si preguntem, hom respondrà que, efectivament, Pere Calders excel·lí en l’escriptura de relats breus, brevíssims, i Herman Melville en la de novel·les desmesurades. Com potser també recordarà a Xostakovitx pels seus quartets de corda, o a Murnau, Friedrich Wilhem Murnau, pel seu Nosferatu.

Però s’equivocarà. Calders fou un novel·lista excepcional, com ho demostra Ronda naval sota la boira; Melville excel·lí com ningú en la novel·la curta, amb prodigis com Bartleby o Billy Budd, dit el mariner; Xostakovitx compongué la prodigiosa quinzena simfonia; i la filmografia nord-americana de Murnau supera amb escreix tota la seva producció anterior, vampirs inclosos.

De la mateixa manera hom pot pensar que Lars Von Trier ha plorat com ningú les misèries de la condició humana. I s’equivocarà, també, doncs si alguna cosa sap fer el senyor Trier, com ja ha demostrat abastament, és riure, ni que sigui per no plorar.

Nani o shitai desu ka (III)

A casa, escarxofat de nou a la butaca, escolto la Marxa Fúnebre de Sígfried, al darrer acte del Capvespre, on diuen que Wagner converteix en música la ràbia i el dolor per la mort de l’heroi, Sígfried, l’adolescent revolucionari que havia de fer taula rassa de tot ordre, de tota tradició, per portar-nos a viure la millor de les utopies, un cop oblidat tot passat, vençuts tots els vicis, tota debilitat.

Però un cop cremats Déus i herois, el prodigi wagnerià no em transmet ni ràbia ni dolor, sinó esperança. L’esperança que dóna la benvinguda al temps dels homes, uns éssers imperfectes i menyspreables que només ambicionem (i no és poc, doncs ho és tot) passar les tardes de diumenge escarxofats en una còmoda butaca, escoltant com l’orquestra ens protegeix de tot mal, alhora que celebrem la mort del millor dels herois, del millor dels futurs, això és, el gulag, el lager en aquest cas, com a fi inevitable de tota utopia.

Doko e ikitai desu ka (II)

Al carrer, caminant a grans gambades, ennuvolat amb el perquè de tot plegat, el més brillant dels pensaments em pren amb força, omplint-me d’entusiasme, doncs de sobte tot se’m fa transparent. I atuït pel vertigen m’haig d’aturar i seure, intentant no pensar en res, concentrant-me només en el ritme del meu cor, que aliè a tot pensament batega impertorbable, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole... fins que intentant compassar la respiració al ritme cardíac, inspirant pel nas, expirant per la boca, inspirant, expirant, inspirant, expirant... em sorprenc de ser assegut en un banc, sense saber si vaig o vinc, i, desorientat, m’aixeco, per, lliure de tot pensament, reprendre el meu camí cap a enlloc.

Ano kuruma wa akai desu

Abocat a la finestra veig passar un trànsit continu de vehicles, i, desvagat, començo a fer creuetes en un full quadriculat, segons el color dels vehicles que veig, per així poder escatir si existeix alguna relació entre els colors i la franja horària del dia: de nou a deu més aviat verds, de deu a onze blancs, d’onze a dotze grisos... Però al poc de començar els dubtes m’aturen, doncs veig vehicles pintats amb més d’un color, i d’altres que des de la distància d’un quart pis resulten poc clars. A més, quan els semàfors donen pas, el cabdal del trànsit és tan dens que m’atabalo sense poder seguir tant de moviment, i resto encaterinat amb qualsevulla niciesa, sense fixar-me ni poc ni molt en un trànsit que, impassible a la meva observació, sembla infinit.

És per això que finalment decideixo posar-me a escriure, una tasca potser més inútil, però que tinc més per la mà.

Nani o shitai desu ka (II)

A casa, escarxofat a la butaca, escolto el Tristany. Primer l’obertura, i després... després res, doncs en finalitzar el primer disc sóc incapaç d’aixecar-me per canviar-lo pel següent, tot i el meu desig de continuar escoltant l’òpera, potser la meva preferida d’entre l’obra wagneriana. Resto, doncs, envoltat de silenci, retingut a la butaca per la indolència, la mateixa indolència que una estona després em torna a retenir, quan ensopit penso que podria fullejar algun dels darrers llibres que he comprat. I no és que el meu cos, potser esgotat per l’esforç físic, o els meus genolls, de cartílags rosegats, no obeeixi(n) a la meva voluntat, no. És la meva voluntat la que no obeeix, la que no m’obeeix. Com tampoc m’obeeix quan amb la gola seca vull anar a la cuina a beure un got d’aigua, o més tard a fer un mos, doncs continuo assegut, incapaç de cap esforç, fins i tot quan sento com una agradable escalfor s’escampa per tot, mullant-me calçotets i pantalons, alhora que una gran taca comença a escampar-se per la roba que folra els coixins de la butaca.

Kochira wa Companys-san desu

En la lectura de la biografia que Enric Vila ha escrit de Lluís Companys trobo l'empenta necessària per racionalitzar allò que fa temps intueixo: que un cop els militars es revoltaren contra el legítim govern de la República, la guerra posterior estava perduda. Perduda si l’hagués guanyat la milícia dita anarquista, doncs el seu foc hagués anihilat tot humanisme, tota cultura. Perduda si l’hagués guanyat la República desgovernada per Negrín, doncs la història ja ens ha mostrat el despertar dels malsons comunistes. I perduda en guanyar els militars revoltats, doncs la nit durà quaranta anys, i encara fosqueja.

I entremig de tots plegats, fent malabars, Lluís Companys, digne representant d’una gent, d’un país... d’una ficció.

Kinō eiga o mimashita

Deia Joan Brossa, gran aficionat a la màgia, que davant d’un espectacle de prestidigitació l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, el mag. Així, el babau frueix dels impossibles, de com un cos foradat per mil espases resta indemne, sense ni tan sols una esgarrinxada, o de com un altre cos és serrat en dues parts, o es volatilitza en el no res. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany dels sentits, alhora que el racionalista malbarata el temps buscant unes explicacions que, en cas ser trobades, arruïnaran l’espectacle.

Hagués pogut dir Joan Brossa, cinèfil impenitent, que davant d’una pel·lícula de David Lynch l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, en David Lynch. Així, el babau frueix dels impossibles, de com el després precedeix a l’abans i mai és ara, de com l’aquí és allà i allò això, de com els personatges es desdoblen, actuen en diferents plans, inconnexos entre si, o no. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany del conscient, alhora que la desconeguda que seu a la seva dreta dorm plàcidament, i, a l'esquerra, la seva companya es mou inquieta, desitjant que la pel·lícula s’acabi d’una vegada.

Ohayō gozaimasu (II)

Ja cap al tard, l’heroi topa amb un escull imponent, de totes totes infranquejable, paorós. Només de pensar en enfrontar-s’hi la idea se li planteja absurda, inconcebible. No obstant això, alhora que resta empetitit sota l’ombra de les dificultats, la fe en la seva força, en el seu enginy, li dóna la certesa que demà, un cop hagi donat repòs al cos, trobarà la manera de superar, no només aquest, sinó qualsevol impossible. Tan segur resta de les seves possibilitats, que el son el pren tot seguit, i resta embolcallat pel més plaent dels somnis, amb el somriure dibuixat als llavis, feliç, segur d’ell mateix.

I l’endemà, en despertar, l’heroi es llença alegre, rialler, foll, contra l’impossible, descarregant la força del seu braç contra el vent, contra l’onada, alhora que les aigües continuen bressant-se incansables, impertorbables, ignorants de la follia de l’heroi, ignorants de l’home, que potser avui triomfarà, o potser no, però que tant és.