Kochira wa Nausica-chan desu

Soc a casa, assegut davant de l’ordinador, escrivint. De sobte un estossec em distreu i em trobo, asseguda al meu davant, a la més bella de les donzelles. Resto atònit, en silenci. Qui és? Com ha entrat a casa? Què vol? Com és possible tanta bellesa? Somnio? Ens coneixem? Fins que ella, davant la incredulitat del meu silenci, parla, amb la més dolça de les veus mai somniades:

Soc la filla d’Alcínous, rei del país dels Feacis, i he vingut a parlar amb vós per expressar-vos el meu disgust, el meu enuig. Fa més d’un any que escriviu en aquest vostre blog, més d’un any que parleu de rodamóns i de captaires, de milhomes i de pocapenes, de sonats i d’inadaptats. Més d’un any que pontifiqueu des de la ignorància més atrevida, que maltracteu el bell llemosí i que insulteu la intel·ligència dels vostres escassíssims lectors. Més d’un any, més de cent articles, i ni un sol cop heu tingut la delicadesa de parlar de mi, que he estat musa de poetes, d’Homer a Maragall. I vós, un grafòman pocapena, un tal·lós, un bufanúvols analfabet, un xarlatà de fira, un totxo que confon la poesia amb el desordre, la literatura amb el solipsisme més egocèntric, no heu tingut ni la decència d’escriure quatre ratlles sobre la més bella, la més intel·ligent, la més noble de les donzelles, la més valenta també, la millor. Resteu, doncs, amb la vostra misèria, i feu-vos un favor, plegueu!

I mentre marxa, i sento el cop de porta que dóna en sortir de casa, em faig creus, que en tot aquest temps, ni un sol cop hagi jo parlat de na Nausica, la tres vegades més bella, sens dubte, de les moridores que mai hagin existit.