dijous, 28 de febrer del 2008

Mō ichi-do itte kudasai

En aixecar la vista el trobo assegut al meu davant, ben a la vora, obrint i tancant la boca, gesticulant amb les mans. Sobtat, ni tan sols em pregunto si fa molt que el tinc al davant, i resto incrèdul, també admirat, com un entomòleg davant del més inversemblant dels lepidòpters, sense entendre res del que fa o del que diu, doncs sembla que parla.

De sobte s’aixeca i se m’atansa encara més, prenent amb força la meva destra, que resta presonera dins la seva, encara més quan afegeix l’esquerra i comença a bellugar totes tres mans amunt i avall en una encaixada excessiva. Finalment m’allibera la mà, fa mitja volta, i se’n va.

I un cop sol no puc estar-me de pensar que, potser, tal com ja havia llegit, sí que és cert que hi ha gent (estranya, sens dubte) que, enlloc d’escriure, parla, alhora d’intentar comunicar-se.