Avui he deixat les ulleres i m'he posat lents de contacte, m'he afaitat amb cura, i he afegit una mica de color a les meves galtes. He envermellit els meus llavis, enfosquit les parpelles, i m'he posat una perruca de cabells rinxolats. He amagat les cames sota unes mitges negres, i el penis i els testicles rere unes calces, noranta-dos per cent de cotó, vuit per cent de polièster. M’he posat uns sostenidors amb una petita pròtesi de silicona a cada copa, una samarreta entallada i un bonic vestit gris de cotó. M'he calçat botins negres, amb un poc de taló, i m'he cordat una rebeca de franel·la amb trenzilles de seda. M'he posat una arracada a cada orella, d'aquestes de pinça, amb un garbuix de filferro prenent la forma d'un petit cub, i tot un seguit de circumferències concèntriques, de preuat or blanc, al voltant del coll. M'he cenyit un anell al dit anular de la mà esquerra, a joc amb el braçalet del canell dret, i m'he penjat a l'espatlla dreta, tot travessant la corretja pel mig del pit, una bonica bossa feta amb la lona d'una banderola publicitària, on es podia llegir la paraula Homer, poeta grec suposat autor de la Ilíada i de l'Odissea. I davant del mirall, ja per acabar, m'he aplicat una mica de rímel a les pestanyes, més per espessir-les que no pas per allargar-les, alhora que constatava que, tot i la meva cura, el meu aspecte era grotesc, d'una lletjor que no es poden ni imaginar.
I així abillat, apressat com sempre, he sortit al carrer.
2 comentaris:
Una descripció excel·lent, tot i que no li acabo de trobar el sentit, si és has volgut que en tingués un de concret. Té a veure amb el fet que la Ilíada i l'Odissea no van ser escrites per la mateixa persona i que, per tant, Homer, tal i com sempre l'hem conegut no existeix?
La meva intenció era fer una metàfora. Algú, jo mateix, fa una acció tan bé com sap, tan bé com pot. Una acció, però, que li és estranya, i tot i el seu esforç el resultat és, com no, grotesc. No obstant això, impúdic, l'exhibeix davant el món en sortir al carrer, apressat, com sempre.
Vestir-me de dona per representar el que ara estic fent, escriure; vestir-me d'escriptor, sense ser-ho. Escriure tan bé com puc, tot i que em sé lluny de l'ofici necessari per fer-ho, i assolir un resultat, com no, fallit, grotesc. No obstant això, aquí ho mostro, impúdic, des de ja fa prop de tres anys. Perquè? potser perquè és l'única manera de practicar amb una certa disciplina. Només hagués faltat dubtar, en quin dit em poso l'anell? faldilla o vestit? potser pantalons? galtes rosades o color carn? parpelles grises o acolorides? ... com a mostra dels dubtes de tot tipus que tinc en el moment d'escriure, especialment amb connectors, preposicions i puntuació, un cop dono els pronoms (de moment) per perduts. Però tampoc no em volia allargar innecessàriament, doncs m'agrada la brevetat.
Homer no és més que una casualitat, el gust pel detall. Una bossa que compràrem feta amb una lona publicitària al pati del CCCB (que algun cop he estat temptat de fer servir, creuada al pit, per portar no sé ben bé que), on es podia llegir la paraula Homer, poeta grec, suposat autor de la Iliada i la Odissea; doncs m'agraden les definicions, m'agraden els diccionaris. I potser és un bonic atzar, doncs qui sap si Homer en realitat no és més que una paraula de cinc lletres.
Espero, ni que sigui per un cop, haver resolt els vostres dubtes.
Publica un comentari a l'entrada