Kochira wa Polzet-kun desu

Amb la mirada baixa, capficat en les meves nicieses, veig sobre el panot de la vorera una petita moneda d'acer recobert de coure, d'un, dos o cinc cèntims d'euro. És tan poc el seu valor que no em prenc la molèstia d'ajupir-me a collir-la, i si no fos per què en fer una passa veig una segona moneda, en tot idèntica a l'anterior, no escriuria això. Però en veure la segona moneda imagino una tercera, una quarta i una infinitat de monedes fent filera, separades totes elles la distància d'una passa, que em recorden la història de'n Polzet, el nen que era tan petit com el dit polze d'una mà.

Vet aquí que els pares d'en Polzet eren tan pobres que decidiren abandonar als seus set fills al mig del bosc. Però en Polzet, coneixedor de les intencions paternes, s'omplí les butxaques de pedretes per anar abandonant pel camí. Així, un cop sols al bosc, Polzet i els seus germans pogueren tornar a casa gràcies al rastre de pedretes, per satisfacció de pare i mare, que ja es penedien de la seva acció, doncs ara la fortuna els somreia. Però la sort és capriciosa, i en ser atuïts de nou per la pobresa els pares d'en Polzet decidiren abandonar de nou als seus fills. Aquest cop en Polzet va marcar el camí amb petites molles de pa, que, ai las, serviren d'aliment a la golafreria dels ocells. Perdut al bosc, Polzet visqué aventures meravelloses que finalitzaren amb la família reunida de nou, aquest cop enmig de grans riqueses.

I així vaig fent, camí de casa, amb les aventures d'en Polzet al magí, i deu cèntims més a la butxaca.