dijous, 6 de gener de 2011

Meiro ni ikimasu

De primer fou el recorregut unicursal (una entrada, un camí, una sortida), potser com a reacció davant el caos que envolta les nostres vides, una mena de fugida tot cercant un camí potser intricat però únic, ordenat i geomètric, espiritual en diuen alguns, lluny de l'entropia de l'entorn. Però vés, les solucions simples no sempre agraden i amb el temps aparegueren les cruïlles, els culs de sacs i la multiplicitat de camins per mirar d'arribar al centre, encara el centre, que garantia un cert ordre. Després es perdé la geometria, mes tard també el centre, i el laberint començà a assemblar-se cada cop mes a tot allò que l'envoltava, fet de formes dites orgàniques, fins que arribà al punt en què res no el diferencià del seu entorn, en ser l'entorn laberint i el laberint entorn, talment com era abans de començar.

Si més no aquest és el fil conductor que crec extreure de l'exposició del CCCB, per laberints, i que de ben segur no em portarà enlloc.