Diuen els que acostumen a dir aquestes coses, que Memòries de la casa morta és un Dostoievski menor, no més (ni menys) que el fonament sobre el que es bastirà la seva obra posterior, aquella que ha fet que més de cent anys després de la seva mort el continuem llegint.
I potser sí, que els records dels anys de presidi, amb el cap rapat, grillons als peus i paràsits al cos, no tenen el to de Els germans Karamazov o Crim i càstig, Memòries del subsòl o L'idiota. Però quan després de més de quatre-centes pàgines llegides amb la rutina dels dies al penal, els treballs forçats, els càstigs corporals i l'obligada convivència amb la resta de condemnats, Aleksandr Petròvitx, alter ego de Dostoievski, retroba la vida un cop complida la pena de deu anys, la novel·la fineix amb una senzilla frase de quatre paraules, quin minut tan gloriós! que potser recull, gràcies també al pes de les pàgines que l'han precedit, tot el que es pot arribar a dir sobre l'anomenada (i també suposada) ànima de les persones, escriptors inclosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada