dilluns, 28 de maig de 2012

Kariudo no yoru (III)

Sense voler-li llevar mèrits al senyor Grubb, és pot afirmar amb una certa tranquil·litat que l'adaptació de Laughton supera amb escreix l'original literari, no pas per manca de virtuts d'aquest, sinó per l'excel·lència assolida en la feina de Laughton, si més no, en el seu embolcall. Un embolcall que ens ofereix no pas una història, sinó un somni, el malson de dos nens privats de pare i mare i encalçats sense treva per la maldat. Laughton construí aquest somni amb mestratge, aprofitant tot allò que el cinema posà a les seves mans per assolir-ho, i anticipant joies com ara Touch of evil, de Welles. Però Laughton potser s'oblidà d'una cosa, doncs en el seu virtuosisme d'artesà ens oferí la narració del somni amb mestratge i excel·lència, sí, i assolí també uns resultats d'una torbació mai més vista, però Grubb, no diré amb turpitud, però sí amb menys excel·lència, no és conformà amb el somni i arribà al moll de l'os, la paorosa soledat d'un infant davant de les seves pors.