Aquest cop és un aplec de colles geganteres, al carrer Gran, el que provoca un fort estrèpit de gralles i timbals. I un cop més, en deixar-me gomboldar per l'estrident so de la gralla, em torno a imaginar membre d'un escamot de gent armada, ocult en la boscúria, o parapetat rere proteccions de fusta, assetjant una vila murallada on es refugia l'odiós enemic.
Amb gran precisió fem anar ginys mecànics que castiguen la vila, llençant en parabòliques trajectòries grosses pedres, flamígera brea o les putrefactes carns d'aquells que han tingut la dissort de ser els nostres presoners. Primer llencem els caps, després les extremitats, tot seguit budells i genitals, i ens complaem sentint els planys dels nostres enemics, rere murs, quan reconeixen en les restes mutilades als seus familiars o amics, coneguts o saludats. Finalment la vila es rendeix i faltant a la paraula donada violentem a les dones i esbudellem a nou de cada deu mascles, deixant marxar en llibertat a un de cada deu combatents, no pas per pietat, sinó per escampar el terror al nostre davant.
Però de sobre els grallers es complauen a fer una versió de yellow submarine, melodia del tot inescaient per acompanyar el carnatge, i torno a ser al carrer Gran, acompanyant a la petita A, amoïnada per què un dels gegantons tragina una pistola d'aigua amb la que ruixa als badocs que, de la vorera estant, contemplem el ball dels gegants, en Pau i la Llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada