dimarts, 22 de maig de 2012

Kono basu wa doko ni ikimasu ka (II)

Aquest cop, donada l'alta ocupació del vehicle, em complac en imaginar que parada rere parada el conductor de l'autobús on viatjo només obra la porta davantera destinada a la pujada de passatgers, i s'oblida d'obrir les portes de baixada, malgrat que hom prem els botons que hi ha distribuïts al llarg de tot l'autobús per demanar l'aturada, i posterior obertura, de les portes del vehicle. I tot i que que no són pocs els que acaben escridassant al conductor amb paraules grolleres per exigir-li l'obertura de les portes, l'autobús continua carrer Balmes avall, sense permetre la sortida de cap passatger, només l'entrada. I és així que potser m'imagino viatjant cada cop més premut, i em venen a la memòria tot un seguit de novel·les breus de Manuel de Pedrolo, on el protagonista de torn també es troba tancat en espais dels que no pot eixir, malgrat ser aquesta la seva voluntat.

Recordo Mr. Chase podeu sortir, on el protagonista resta tancat al gros vestíbul d'un hotel, sense saber que hi fa, allà, i sense poder-ne sortir fins que hom, per megafonia, l'adverteix que l'esperen. I també Introducció a l'ombra, on un tal David es troba emparedat dins un dels envans del seu habitatge, i només pot veure i escoltar com la dona i la filla el cerquen neguitoses. I Entrada en blanc, on el protagonista viatja dalt d'un tren al que no recorda haver pujat.

En tots tres cassos el protagonista de torn acaba adonant-se que la impossibilitat de tornar a la seva vida habitual significa el seu traspàs des de la vida que fins ara havia dut cap a una nova vida, o no-vida, que resta desconeguda, en interrompre's totes tres narracions just en el moment en que el protagonista reconeix la seva situació i es disposa a fer un pas endavant. En el meu cas, però, és una alteració del trànsit deguda a la protesta d'uns cridaners la que atura l'autobús a l'alçada del carrer Rosselló i em treu del meu ensonyament, obligant-me, de grat o per força, a cercar un altre mitjà de transport.