dijous, 4 de juliol de 2013

Norikaemasu

I és caminant apressat pel llarg passadís de l'intercanviador de Passeig de Gràcia, que de cop sobte em sembla percebre una no gens menyspreable sensació de llibertat en el peu esquerre. I en abaixar la vista i dirigir el meu esguard cap a l'esmentat peu esquerre, veig amb disgust com els cordons que haurien de subjectar la corresponent bota a l'esmentat peu s'han desfet del llaç que els mantenia a lloc i campen arrossegats per la inèrcia del meu pas. Cal, doncs, aturar-se i procedir a cordar els bellugadissos cordons per així evitar la possibilitat d'una sempre molesta entrebancada. Però per fer-ho cal també acotxar-se i adoptar una positura que se'm presenta ridícula i del tot inescaient per algú de la meva alçada i vàlua. Cal, doncs, continuar passadís enllà fins que en arribar a la corresponent andana pugui seure en un banc per cordar-me els cordons de manera discreta i satisfactòria.

Però el centenar llarg de metres que em separen de l'andana on finalment podré cordar-me els cordons de manera discreta i satisfactòria presenten un destorb no gens menyspreable, això és, que qualsevol d'aquells altres que també transiten pel llarg passadís cregui fer-me un favor en advertir-me que porto la bota esquerra descordada, doncs... què fer en cas de rebre les amables paraules d'advertència d'algun anònim desconegut? Regraciar al desconegut i acotxar-me i adoptar la ridícula posició que tant m'enutja? Regraciar al desconegut però fer-li el lleig de no fer cas a les seves paraules? Regraciar al desconegut i tot seguit atabalar-lo amb fosques i embrollades explicacions que no porten enlloc? Regraciar al desconegut i esventrar-lo tot seguit per així estalviar-me la incomoditat de la situació?

I encara que el passadís de l'intecanviador acostuma a ser un indret d'un continu anar i venir de persones, els Déus sempre vetllen pel meu benestar i aquest cop puc arribar fins a l'andana sense creuar-me amb ningú, i amb l'absurd desig d'escriure sobre una bota descordada.