diumenge, 30 de juny de 2013

Niwa ni imasu

Per què trobeu que la sensatesa és una virtut, em demana Jota, a qui tinc el disgust de retrobar sota les florides xicrandes dels Jardinets. La sensatesa una virtut? però que us empatolleu, Jota? m'exclamo sorprès. Però dErsu_, si vós no desaprofiteu cap ocasió per fer-ne l'elogi, em retreu Jota, que sembla sobtat de la meva resposta. Només faltaria, reconec, encara sorprès. Aleshores bé deveu trobar que és una virtut, no? insisteix Jota. No pas, més aviat trobo que és confortable, que una vida sensata acostuma a comportar un cert grau de confortabilitat, i prou sabeu com m'és de preuat el confort, provo d'explicar-me. Haig d'entendre, doncs, que preferiu menar una vida confortable a una vida virtuosa? sembla retreure'm Jota. I tant, Jota, i tant! sentencio, disgustat per l'obvietat de les meves paraules, alhora que provo d'escapolir-me carrer Gran amunt, doncs grossa acostuma a ser la insensatesa de tots aquells que creuen defensar la virtut.

Però en Jota no es dóna i mira de provocar-me amb paraules forassenyades que només tenen la intenció de ferir-me. I és així que em crida que algun dia me'n penediré, que tanta sensata confortabilitat em resultarà decebedora i trobaré que he malbaratat els meus dies, buits de tot contingut, però que aleshores, sembla amenaçar-me, ja serà massa tard i només em restarà el dol per una vida no viscuda. Jo, és clar, no puc més que accelerar el pas, doncs fora inútil respondre que poc importa la vida viscuda a l'hora de recordar allò que tant és si s'ha esdevingut o no, i que passar comptes amb un mateix és, tal vegada, la més grossa de les insensateses.