dilluns, 10 de juny de 2013

Kokkyo (IV)

Una imatge de la meva infantesa que acostumo a recordar és la de l'alineació de plàtans a les voreres dels costeruts carrers dels voltants de la meva escola. Especialment a la primavera, quan els plàtans recuperaven la verdor i construïen una volta vegetal sobre la secció del carrer, en unir-se les capçades dels arbres d'ambdues bandes. Eren (són), aquells, carrers no gaire amples i de molt pendent, molts dels quals finien en escales que menaven directament cap els turons de la Rovira i del Carmel, i on jo m'imaginava rodolant pendent avall sense aturador possible, talment els somnis aquells en que hom cau en un abisme sense fons. Però al vertigen que em provocava el fort pendent es contraposava l'encís de la volta vegetal, que més enllà de la preceptiva ombra semblava definir un món més enllà de tota frontera, un món on qualsevol meravella era possible. Avui dia no s'hi haguessin plantat plàtans, sinó lledoners o sòfores, espècies potser més apropiats per les reduïdes dimensions d'aquells carrers, però molt poc adients per afavorir els somnis d'un infant.

I és, potser, aquesta, la imatge d'infantesa que més em plau recordar quan em trobo sota alguna volta vegetal, potser sota les grosses tipuanes de la plaça del Nord, o els verns i freixes de la riera d'Arbúcies. Però res com les voltes dels grans plàtans, com la que aquests dies em rep a l'entrada de Montmeló, a la dita carretera de Granollers, on més enllà d'allò que la dita realitat sembla oferir-me, crec retrobar tot allò que mai més no tornarà.

1 comentari:

pons007 ha dit...

perquè els hi diuen plataners si no fan platans?!