divendres, 14 de juny de 2013

Fumetsu no tamashī

Sovint em recordo d'X, un conegut que va tenir la dissort de fer la coneixença d'una bella titànide. Com és natural, el meu conegut va creure que la seva nova coneixença era de natura mortal, com ell mateix, i és per això que no es va malfiar de res i va establir-hi un estret lligam, encara que de mica en mica la natura divina de la titànide es va anar fent palesa en petits detalls als que X no va donar cap importància, encaterinat com estava. Però la immortalitat de l'ànima és quelcom que no pot romandre ocult per gaire temps, en ser el tarannà d'un immortal del tot contrari al d'un mortal. D'aquesta manera, en comprovar dia sí i dia també com la seva amistançada es captenia amb una insensata supèrbia, com no admetia cap contratemps ni cap oposició, com el seu caprici es desplaçava del blanc al negre i del negre al blanc sense aturar-se mai en cap gris, i com la seva còlera resultava espaordidora, X  va adonar-se de l'evident natura immortal d'aquella a qui idolatrava.

Un cop X fou conscient de la seva dissort provà de prendre una certa distància. Però fou endebades, és clar, doncs poc podia permetre ella, que vivia qualsevol discrepància com la més greu de les ofenses, que ningú gosses allunyar-s'hi. Així la titànide encalçà i colpejà X amb tota la seva fúria, i X restà esclafat, incapaç d'alçar-se de nou, convertit en un no-ningú, una desferra que només fou capaç de trobar un cert i fals consol en l'agradós aiguardent. I va ser aleshores quan jo vaig fer la seva coneixença, quan X captava almoina amb un lèxic poc habitual entre aquells que capten, fet que em sobtà i em portà a interessar-me per la seva persona i la seva dissort, que no trigà a explicar-me. Avui X ja no existeix, i ha passat tant de temps des de que el vaig conèixer, que fins i tot dubto que mai hagi arribat a existir. Però d'on, aleshores, he tret jo la història de la bella titànide?