dimarts, 10 de juny de 2014

Kesa (II)

Aquest matí, a la línia quatre del metro, se m'ha fet del tot evident que la dona que seia al meu davant era una perillosa psicòpata. I no és que res en el seu capteniment la delatés, doncs la dona que seia al meu davant es captenia amb tota normalitat, parant només esment a la pantalla del seu telèfon mòbil tal com acostuma a fer tot passatger com cal. Per què, doncs, he sabut que la dona que seia al meu davant era una perillosa psicòpata? Fa de mal dir, i probablement cap dels arguments que pogués jo oferir convenceria a ningú de la justesa del meu judici. Però això no treu que la dona que aquest matí seia al meu davant fos una perillosa psicòpata, i així els ho he fet saber a la parella de guardes de seguretat que han pujat a la parada de Jaume I, per tal que poguessin prendre les mesures necessàries per protegir a tots aquells que ens desplaçaven en aquell comboi pel subsòl de la ciutat. Els guardes, però, que de ben segur no eren allà per casualitat, m'han xiuxiuejat que prou que ho sabien, i que eren allà precisament per això, per vigilar a la dona que seia al meu davant, i que no passes cap tipus d'ànsia, que ells s'encarregaven de tot. Jo, és clar, no he pogut més que celebrar el seu zel i bon fer, i amb la malaptesa pròpia de qui no aplaudeix mai, doncs poc m'agrada reconèixer els suposats mèrits d'aquells que no són jo, he picat de mans en senyal d'aprovació, i tot seguit, i aprofitant que fèiem la preceptiva parada a Vila Olímpica, he davallat del comboi amb la satisfacció del deure acomplert, doncs sens dubte, la dona que aquest matí seia al meu davant, era una perillosa psicòpata.