dilluns, 2 de juny de 2014

Kochira wa Verdaguer-sama desu (III)

En conjunt, Verdaguer, alhora deixeble i mestre d'ell mateix, va crear, a meitat de camí de l'instint, l'erudició llibresca i la recerca de camp, un model de prosa, en el sentit més pur de la paraula, “fragmentària”, que és, a la vegada, culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, i que, d'una banda, mostra un prodigiós poder d'observació i de descripció, molt sovint d'un detallisme i d'un colorit que raneja el preciosisme...

Són aquestes paraules de Joaquim Moles que he trobat a l'estudi introductori de l'edició de En defensa pròpia que aquests darrers dies he passejat amunt i avall. Paraules, que més enllà de definir amb precisió la prosa verdagueriana, tal vegada podrien servir per definir qualsevol altra prosa. Qualsevol altra prosa com cal, s'entén, que indefectiblement hauria de ser culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, si no fos, és clar, que tota prosa com cal, fins i tot la de Verdaguer, també hauria de defugir tota definició, fins i tot, i sobretot, la que a mi mateix em plau imaginar en les llamineres paraules del senyor Moles.