divendres, 6 de juny de 2014

Watashi no dori (III)

Per intranscendents raons que no venen al cas, avui em plau recordar l'agradable ventijol que no fa gaires dies va semblar donar-me la benvinguda quan vaig arribar a l'espaiosa vorera del que acostumo a anomenar el meu carrer, no pas, és clar, per què l'esmentat carrer sigui d'alguna manera de la meva propietat, sinó per ser emplaçat en aquest carrer l'habitatge que em fa de llar, i que sí que és, en part, l'esmentat habitatge que em fa de llar, de la meva suposada propietat.

I no només fou agradabilíssima la benvinguda que m'oferí el suau ventijol, sinó també no exempta d'una certa bellesa, doncs al meu davant vaig veure davallar en hipnòtic planatge els diminuts pètals de les innúmers flors que aquells dies engalanaven les branques de les esveltes mèlies que no fa gaires dies ombrejaven i encara ombregen el carrer que em plau anomenar com a meu, no pas, però, i com ja ha estat dit, per què el carrer sigui d'alguna manera de la meva propietat, sinó per ser en aquest carrer emplaçat l'habitatge que em fa de llar, i que sí que és, en part, l'esmentat habitatge que em fa de llar, de la meva suposada propietat, en ser com és tota propietat no més, ni menys, que una bonica suposició.

1 comentari:

Clara ha dit...

M'encantaria tenir la meitat de vocabulari que tens tu, i saber-lo utilitzar com fas tu.
Fins a aquest moment, tan sols puc dir:
...oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum.
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú...
Un vídeo dels meus ídols de infància: Jo volia ser com la Guillermina!!
http://youtu.be/818sw10xdbs
;)