divendres, 29 d’octubre del 2010

Arukimasu

Camino al llarg de la línia de la costa. A la meva destra les onades escumen amb violència sobre llargues esteses de sorra, alhora que uns braus minyons vestits amb neoprè s'enfilen sobre fràgils esquifs per provar d'encavalcar-les. Deixo, però, enrere els minyons i em complac en la silueta d'un castell prou conegut que corona el conus d'un turó proper, fins que l'estrèpit d'un tren que corre paral·lel a les llargues esteses de sorra em distreu, i en tornar a girar la vista cap a la destra veig com uns sàtirs surten d'entre les onades, enmig de jocs i corredisses, fent ostentació de llurs grosses vergues. Sembla com si em cridessin, potser per si de cas m'abelleix afegir-me al seus jocs. Però crec portar una certa pressa i continuo caminant al llarg de la línia de la costa sense permetre'm cap aturada, però a un pas prou pausat com per poder contemplar tot allò que m'abelleix, que no és poc, en especial les bellugadisses onades, que empeses per la forta maror trenquen amb decisió sobre la sorra provocant un fort estrèpit que fa de bon escoltar, alhora que, inevitablement, començo a construir les ridícules frases que aquí es poden llegir.

2 comentaris:

marta (volar de nit) ha dit...

Ai M'ha semblat llegir una mena d'estat pre-von-aschenbach

lola ha dit...

·La mar ens deixa sempre amb un pam de nas" (Escoltat dissabte passat a la casa-museu de l'autor d'una veritat tan pregona. Josep Pla)
Per cert, van preguntar-nos amb el meu company, de parla castellana, com traduir els sentits, magnífics, si això és possible, del "quedar-se amb un pam de nas". Una de tantes preguntes que queden sense resposta