divendres, 1 d’octubre de 2010

Terebi o mimasu (III)

Avui comento el que ja deuen saber, doncs de ben segur que per poc que mirin al seu voltant s'hauran topat amb les meves nombroses intervencions en els mitjans de comunicació. Després de les innúmers entrevistes que seguiren a la ja comentada primera entrevista m'he convertit en un personatge popular a qui els periodistes recorren per opinar sobre qualsevol tema. Ja és habitual veure a l'entrevistadora de torn fer-me preguntes certament poca-soltes i rebre el meu silenci com a resposta. Però un silenci no pas fingit, com qui interpreta un paper decidit per endavant per cridar l'atenció. No, i ara, no és pas aquest el meu cas, de cap de les maneres, doncs jo només guardo silenci mentre miro d'entendre el significat de la pregunta que se'm fa i intento articular una resposta, sinó satisfactòria, almenys sensata. Però que volen, encara no he tingut temps de rumiar una primera resposta que ja m'adrecen una segona, una tercera, i fins i tot una quarta pregunta que em destaroten d'allò més. I davant del soroll habitual el meu silenci sembla agradar, tant, que fins i tot un reconegut escriptor m'ha demanat un pròleg per la seva nova novel·la. I és clar, amb el poc temps que m'ha donat només li he pogut lliurar un full en blanc que, això sí, l'ha entusiasmat d'allò més. D'aquí, suposo, el meu èxit, faig allò que de mi s'espera, callo quan se'm pregunta.