diumenge, 3 d’octubre de 2010

Terebi o mimasu (IV)

Avui, en una de les tertúlies radiofòniques en les que darrerament participo, ha passat allò que tard o d'hora havia de passar. Hom parlava de Jota, polític de llarga trajectòria, incombustible, potser immortal. I aquest cop, en demanar-me l'opinió sobre el tal Jota, no m'ho he hagut de pensar, ni poc ni massa, gens, doncs he tingut la dissort d'haver-lo tractat professionalment al llarg d'uns quants anys. Jota és un poca-vergonya que posa el càrrec al seu servei, s'enriqueix a costa del pressupost públic i no dubta a promocionar a les funcionàries que s'avenen a passar pel seu llit, alhora que entrebanca la carrera d'aquelles que el rebutgen, he respost tot seguit. I ara han estat els altres els que han callat, presentadora i tertulians habituals, d'habitud gent poc donada al silenci, en no donar crèdit a les meves paraules. Però no pas al seu significat, i això que l'he dita grossa, de l'alçada d'un campanar, sinó al seu significant, en ser el primer cop que em sentien parlar. Passada la inevitable sorpresa hom s'ha regraciat d'haver-me sentit i, educats com són, han obviat la meva fonètica deficient, del tot inadequada per a un programa de ràdio. Fins i tot la presentadora ha tret pit, i quin pit, per haver estat la primera persona que em feia parlar en públic, i entre facècies i paraules de suport ha finalitzat el programa sense que ningú, és clar, parés esment en el significat d'allò que havia dit.