dilluns, 4 d’octubre de 2010

Terebi o mimasu (V)

Avui tinc poc per afegir, doncs prou deuen saber que la caiguda ha estat ràpida, vertiginosa, immediata. Un cop he parlat he passat a ser un més dels xerraires habituals, i no pas dels millors, potser el pitjor. Quan restava en silenci hom s'indignava i em retreia que si abans havia parlat bé ho podia tornar a fer, i, si parlava, hom s'indignava perquè no era pas per allò que m'havien convidat. A partir d'aquí tot han estat entrevistes que s'anul·laven, trucades que no arribaven, col·laboracions que es fonien... excuses de mal pagador per no voler reconèixer l'obvi, que els meus cinc minuts ja havien passat. Un tertulià habitual em recomanà que a partir d'ara respongués les preguntes cantant, un altre que ho fes quequejant, un altre xiuxiuejant, i encara un altre que fes mímica, que això em tornaria a posar de moda, segur. Però el temps no torna, mai, i millor que sigui així, doncs prou enutjós era haver d'estar sempre disponible al servei dels xarlatans, i com la guineu que troba verds els pàmpols que no pot abastar, celebro l'anonimat retrobat.