dimarts, 21 d’abril de 2015

Kyō no gogo

Aquesta tarda, en obrir la porta del despatx en resposta al destorb d'insistents timbrades, m'he trobat al meu davant amb un desconegut menut i remenut, de no més de metre onze d'alçada, que hom hagués pogut prendre per un infant de pocs anys si no arriba a ser per la grossa i canosa barba que lluïa. Disculpeu-me, no us havia pas vist a través de l'espiell, m'he excusat quan el desconegut m'ha fet retret de la meva tardança en obrir la porta. Però com sou tan menut i remenut, de no més de metre onze d'alçada, és comprensible que en mirar per l'espiell no hagi jo vist a ningú, i en no veure jo a ningú m'hagi fet la idea que qui fos que havia fet les timbrades ja havia marxat i, en conseqüència, he cregut innecessari obrir la porta, i només la vostra insistència m'ha fet reconsiderar la meva primera decisió, he afegit per disgust del desconegut, que de cop sobte ha envermellit i amb formes grolleres m'ha fet saber l'enuig que les meves paraules li causaven, en no ser-li gens plaent que hom li recordés la seva poca alçada. Ah no? m'he sorprès jo. Però si en aquests temps nostres qualsevol diferència és viscuda com una virtut, li he respost tot seguit, i és evident que la vostra poca alçada, encara que ridícula i més aviat pròpia d'un infant de pocs anys que no pas d'un canós barbut, no deixa de ser una remarcable diferència vers el vulgar comú dels adults. I aquí el desconegut, que semblava seguir el meu raonament amb un cert i evident esforç, ha transmutat el seu posat d'enuig vers un evident escepticisme, talment no sabés com reaccionar a les meves sempre encertades paraules. És aleshores que jo he aprofitat l'avinentesa per encaixar-li la mà i donar-li la més sincera enhorabona per la seva evident diferència, i li he demanat si no havia pensat de crear algun tipus d'associació en defensa dels adults curts d'estatura, que no necessàriament de gambals, un col·lectiu discriminat al llarg del temps i que de ben segur deu tenir molt per aportar a la nostra societat, que sens dubte es troba en deute amb unes persones tan injustament tractades al llarg dels segles. I ja sense donar-li l'oportunitat de respondre res, li he encaixat la ma i l'he aviat escales avall, no sense abans reconèixer-li el gros encert d'haver-se deixat créixer la grossa barba, feliç avinentesa que sens dubte el protegeix d'àvies i pedòfils.