dimarts, 14 d’abril de 2015

Sumimasu ka

Avui he anat al cau del nigromàntic per demanar-li no pas per les meves circumstàncies, sens dubte satisfactòries, sinó per allò de més fonamental, saber si jo era viu o mort. Però el nigromàntic ha fugit d'estudi i amb veu estrafeta ha provat d'engalipar-me tot parlant de femelles i doblers, lumbàlgies i cataplasmes, i m'he vist obligat a cridar-li que prou, que res de sopars de duro, i enutjat li he repetit la meva demanda amb paraules ardides. I és aleshores que el nigromàntic s'ha excusat amb raons de mal pagador i m'ha reconegut que ell no podia pas respondre a semblant pregunta, i que si de cas, i només gràcies a l'atenta observació de certs indicis, podia ell aventurar-se a especular sobre allò de més accessori, com ara l'amor, la fortuna o la salut, però que ni ell ni ningú no podria mai dir-me si jo, o qui fos que tingués assegut al seu davant, era viu o mort, i potser atemorit per la còlera del meu geni s'ha mostrat disposat a retornar-me els diners avançats a canvi de la seva suposada art endevinatòria. Jo, en canvi, bé puc assegurar-vos que vós sí que sou mort, li he respost alhora que amb la destra prenia l'esmolat glavi i amb l'habitual elegància del meu gest m'acuitava a separar-li el cap del tronc.

I ara ja ho saben, si per ventura desitgen vostès saber si són vius o morts, només m'ho han de preguntar.