Kochira wa Ishiguro-san desu

Els inconsolables és una novel·la colpidora, tant, que a qui això escriu la seva casual descoberta el va decidir a fer la lectura de l'obra complerta del seu autor, Kazuo Ishiguro, tant passada com futura. I qui això escriu, jo mateix, va tenir, vaig tenir, la sort d'haver començat amb Els inconsolables, altrament, potser, hagués deixat de banda al senyor Ishiguro i hagués perdut l'oportunitat de llegir una novel·la tan colpidora, repeteixo, doncs si bé la resta de la seva obra ha resultat de lectura plaent, qualitat ni necessària ni suficient però que s'agraeix, també ha resultat fàcil d'oblidar, essent, això darrer, potser un demèrit.

I aquests dies ha arribat el torn del darrer llibre del senyor Ishiguro, Nocturns, que també ha resultat prou plaent de llegir per a qui això escriu, jo mateix, com ja ha estat dit. Ara només em resta esperar per saber si aquesta darrera entrega també serà de fàcil oblit o aconsegueix fer-se un lloc en el capriciós record de qui això escriu.

Gaikoku-jin

Fins fa un cert temps jo era independentista, ja saben, partidari de l'existència d'un estat català. Ara ja no. I no és que el meu contingent sentiment de pertinença cap a un cert grup (i no cap a cap altre) s'hagi vist modificat, no, i ara... és, només, que amb el pas del temps trobo enutjosa l'existència de l'estat, de qualsevol estat. Admeto amb disgust la seva necessitat, doncs en la meva turpitud no en sé veure cap alternativa, però el desitjo petit, ben petit, diminut, minúscul, esquifit, fent només aquelles quatre coses que hom no pot resoldre de manera privada, és a dir, seguretat, justícia i potser dues més que ara no recordo. Però on s'ha vist un estat amb voluntat de petitesa? enlloc. Pensin que fins i tot l'estat ha acabat regulant amb càlculs d'una ridícula complexitat la mil·límètrica separació que ha d'haver entre el paviment i la fulla de la porta del lavabo de casa seva. Doncs això, perduda del tot la qüestió de la mida només resta la possibilitat de la distància, doncs és cosa sabuda que qualsevol objecte, vist de lluny, sembla mes petit del que és. I que volen, el Palacio de la Moncloa és més lluny de casa meva que el Palau de la Generalitat. Cert que encara seria millor ser súbdit del rei de Bèlgica, d'algun sàtrapa oriental o, molt millor, colònia d'alguna potència alienígena amb la seu del govern en alguna llunyana galàxia d'un univers paral·lel. Però que volen, el rei de Bèlgica sembla ser que anirà a l'atur d'aquí quatre dies, els sàtrapes potser ja no són tan lluny com fora desitjable, i jo no tinc gaire fe en l'existència de potències alienígenes.

Kochira wa Tolstoi-sama desu

No és fàcil narrar esdeveniments futurs, això és, esdeveniments que un temps després de ser narrats s'esdevindran segons la seva narració. És fàcil, sí, fer profecies, fins i tot encertar-les, si hom es prou obvi, fosc o ambigu, demà sortirà el sol, Klaatu barada nikto, quelcom succeirà... però no em refereixo pas al gènere profètic o visionari. Ni tampoc em refereixo al gènere legislatiu, doncs si bé és possible legislar com qui ordena al futur quin ha de ser el seu capteniment, el futur acostuma a tenir els seus propis plans, d'habitud força diferents dels del legislador de torn.

Em refereixo a narrar el futur talment Tolstoi a El pare Sergi, on amb una avançada de dotze anys s'ens narra la pròpia fugida vers una nova espiritualitat, concepte difús que plaia d'allò més a Tolstoi. I encara que potser els detalls no coincideixen del tot entre la fugida anunciada i la fugida finalment esdevinguda, com tampoc acaben de coincidir quan en el mateix relat Tolstoi narra el seu passat (i no és que Tolstoi vulgui ser amable amb ell mateix, talment qualsevol autobiografia de qualsevol autobiografiat), és potser aquesta no coincidència en els detalls el que fa més exacta i sincera la plena correspondència entre allò narrat i allò que ha d'esdevenir-se o ja s'ha esdevingut, diferència verbal que mai no hauria de tenir cap importància.

Sui-yōbi (II)

Tinc el record d'haver escrit alguna cosa sobre el meu desig d'haver nascut alemany, austríac, suís, alsacià o liechtensteinès. Desig, però, que els dimecres acostuma a mudar de família lingüística, en plaure'm més imaginar-me italià, potser toscà, o encara millor triestí. I encara el primer dimarts de cada mes m'imagino francès, de fermes arrels normandes; així com cada vint-i-novè dia del més de febrer d'any de traspàs m'imagino espanyol. Però molt rarament em complau saber-me català i ser parlant d'una llengua d'un ús tan enutjós. Ma oggi è Mercoledi, cosí piacevole parlare l'italiano al di fuori. Ma vedi, io uso un traduttore automatico. E sicuramente il risultato è piuttosto deludente. Ma che vogliono, se faccio casuale catalano, non italiano.

Bakemono ga kokkyō ni imasu

Hi ha fantasmes a la frontera. Aquesta sorprenent informació m'arriba a través d'un conegut que serveix al gabinet de premsa del Ministeri de Defensa, persona de tota confiança que sovint és utilitzada pel ministre de torn per filtrar certes notícies a la premsa. Hi ha fantasmes a la frontera, doncs, però un ministre com cal no pot fer pública una notícia així, només faltaria, però tampoc pot amagar un fet tan excepcional. Segons el meu informador primer es va sospitar que tot plegat no fos un ardit dels guardes fronterers del país veí, ara que les relacions bilaterals entre ambdós governs estan força tibades. Però els agents infiltrats en l'administració veïna han informat que l'estupefacció pel fet és compartida, i descarten del tot qualsevol tipus de responsabilitat dels guardes fronterers en aquest afer. Hi ha fantasmes a la frontera, repeteixo i concloc, del tot convençut i amb poca consciència sobre el significat precís del que acabo d'escriure.

Yudaya-jin no tetsugaku-sha

I vós, dErsu_, sou racionalista o positivista? em pregunta un saludat. Depèn, responc. No, dErsu_, o sou racionalista o sou positivista, això no depèn de res, m'interromp el meu interlocutor. I vós, a més de tafaner, què sou? racionalista o positivista? li pregunto jo. Racionalista, és clar, em respon sense dubtar... i vós, dErsu_, racionalista o positivista? hi torna, insistent. Jo voldria ser voluble, responc finalment, fins i tot soluble, ja sabeu, de fàcil dissolució, però em temo que en el fons no sóc més que capriciós, i això m'impossibilita tant pel racionalisme com pel positivisme, maneres de ser que demanen una consistència que em desplau, afegeixo amb un cert enuig, doncs poc em plau explicar més obvietats de les necessàries. No feu jocs de paraules, dErsu_, soluble és el cafè, i no pas el de millor qualitat, em retreu el meu saludat, i ja veig a venir que em sortireu amb aquella màxima d'aquell famós filòsof oriental, be water my friend, be water! s'exclama, fent-se l'indignat. Us equivoqueu novament, no em plauen els filòsofs tan orientals, sinó els hebreus, ja sabeu, Marx, Lewis, Cohen, Allen, Diògenes... Diògenes jueu? m'interromp, sobtat, el meu saludat. I tant, responc, i tant... i ara, si em perdoneu, porto pressa.

Koko ni imasu

De la terrassa estant, ajagut en una confortable gandula, veig com un infant de pocs anys mira d'enfilar-se, endebades, per l'estípit d'una de les innúmers palmeres, potser una phoenix canariensis, del passeig. Al seu costat em crida l'atenció el deficient estat de conservació d'una columna de secció trombocònica de l'enllumenat públic. Giro el cap i observo tota una fila d'innúmers columnes que presenten les mateixes patologies, i com sempre en aquestes circumstàncies em pregunto perquè feren les columnes en acer per pintar, d'enutjós i costós manteniment, i no en acer galvanitzat. Però de seguida em distrec amb la gran façana d'un hotel proper, tota esquitxada pels innúmers colors de les innúmers tovalloles que els seus innúmers estadants han penjat en les innúmers baranes dels innúmers balcons. És aleshores que imagino l'estol de veles, també innúmers, sens dubte, del bon rei Jaume, dit el conqueridor, que degueren fer-se a la mar ben a prop d'on sóc, un cinc de setembre de fa innúmers anys, tants com set-cents vuitanta-un, vers l'illa de les Tres Taronges, aquella que també va visitar en data llunyana el més odiós dels moridors, aquell que dugué el meu nom i gastà la meva aparença en innúmers ocasions.

Ashita natsu-yasumi ikimasen

Doncs això, tot i que enguany no pujaré a cap avió ni faré cap gros desplaçament, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat fins a finals d'agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa kenchiku no benkyo o shimasu

Aquest mes de juliol hem tingut un xaval al despatx. Aquest curs ha fet segon d'arquitectura i ha pensat que seria una bona cosa passar bona part de les seves vacances en un minúscul despatx, on d'habitud només som dues persones. Evidentment no rebrà cap pagament per les quatre hores diàries que ha passat amb nosaltres, ni per les que passarà els primers dies de setembre, abans no retrobi les classes. L'hem fet imprimir plànols, enquadernar expedients, i, com que mostrava una destacable habilitat dibuixant, l'hem fet fer unes perspectives per complementar uns projectes que hem d'entregar d'aquí poc i que a mi em deixaran sense vacances. També li hem explicat tot el procés de redacció d'un projecte, des dels esbossos inicials fins al document final, i li hem mostrat com rere pràcticament totes les decisions de projecte hi ha una normativa o alguna expressa demanda del client, mai un caprici. Amb un casc a la testa l'hem portat de visita d'obra o de passeig pels carrers d'un polígon d'habitatges que hem de re-urbanitzar, i li hem insistit molt en fer un ús ben endreçat del programari informàtic, esmenant-lo constantment, quan ho feia malament per a què ho fes bé, i quan ho feia bé per a què ho fes millor. Finalment li hem parlat de René Magritte, per evitar-li confusions.

Si algun dia se'l troben facin-li confiança, no els decebrà.

Rikujō kyōgi

Avui he vist tot de desconeguts en calça curta que marxaven, ja saben, que es desplaçaven de manera pintoresca caminant de pressa però sense arribar a còrrer. Els desconeguts ocupaven una part de la calçada del passeig del marquès de l'Argentera, on seguien un circuit prèviament delimitat amb mitjans provisionals. Els marxadors m'han fet recordar a Pe, company de facultat que també era aficionat a marxar en calça curta, no sense un cert èxit. Tal activitat, és clar, era motiu de befa per part dels seus companys d'estudi, entre els que m'incloc, que acostumàvem a demanar a Pe que marxés una estona, prec que Pe mai no va arribar a satisfer. O potser sí, doncs més d'un cop sí que va acabar marxant.

Va resultar que un dia va morir un familiar molt proper de Pe, i jo, inhàbil com sóc, no vaig saber que fer, si adreçar-li unes no del tot sentides paraules de condol, o continuar amb el tracte habitual, talment res no hagués succeït. Per sort faltava ja poc per acabar els estudis, potser un any o dos, no més de tres, de manera que no va ser gaire difícil defugir a Pe al llarg d'aquest temps i així evitar l'enutjosa tasca d'haver de fer alguna cosa.

Monogatari (II)

El dia en què el vaig conèixer, Jota m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància. Al meu torn, jo vaig explicar-li el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu. Dies després, em trobar-me de nou amb Jota al domicili d'uns coneguts comuns, aquest m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància. Al meu torn, jo vaig explicar-li el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu. Des d'aleshores, cada vegada que em trobava amb Jota, aquí o allà, aquest m'explicava amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància, i jo, al meu torn, li explicava el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu.

I ahir, després de molts anys de no trobar-me'l per enlloc, vaig coincidir amb Jota en una orxateria del carrer Bruc. I allà, asseguts a la barra, xarrupant cadascú la seva respectiva orxata, Jota m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància, alhora que jo li explicava el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu.

Kochira wa Espriu-san desu

ADN és l'acrònim de l'àciddesoxiribonucleic, molècula portadora de la informació genètica en els éssers vius formada per dues llargues cadenes no ramificades de nucleòtics units covalment per ponts 3',5'-fosfodièster, segons diuen els que en saben, d'aquestes coses, i també el diccionari. ADN és, a més, una nova i enutjosa metàfora utilitzada per tot ajunta-paraules amb ínfules d'opinador per referir-se a un suposat origen comú d'algun conjunt d'elements, ja sigui aquest de persones, animals, vegetals, minerals i/o esportistes. La poden trobar per tot, fins i tot en les decebedores i sobreres pàgines amb que els opinadors oficials d'aquest nostre país han omplert la darrera edició de la pell de brau de Salvador Espriu, excel·lent poeta que no gaudeix de la meva prescindible simpatia.

Nesshin

Hi ha certs escrits que destil·len entusiasme, begeisterung, en alemany, crec. Un entusiasme no pas degut al significat d'allò narrat, sinó a un particular ús del llenguatge que pren amb força al lector i l'arrossega amb energia vers l'ignot destí triar per l'autor d'aquelles paraules, sense que importi gaire quin és aquest destí. Qui això escriu no té pas l'ofici de crític literari, ni ha fet cap estudi sistemàtic de cap mostra d'escriptures per destriar els trets que defineixen aquest begeisterung, si em permeten utilitzar la forma alemanya per raons que tot seguit es faran evident. Qui això escriu només té el lleig costum de parlar d'ell mateix en tercera persona i la sort d'haver trobat en les seves lectures alguns pocs autors que han aconseguit crear aquest begeisterung en les seves obres. Tres, en concret: Jünger a En els espadats de marbre, Rilke a Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph i, fa pocs dies, Friedricht Dürrenmatt a Minotaure.

La fallida recerca d'aquest begeisterung és el que em porta a la utilització, a l'hora d'escriure, de certs tics narratius potser sorprenents, com, per exemple, la inclusió dels diàlegs en cursiva dins de la resta del text, la barreja constant d'estil directe i indirecte a l'hora de donar veu als diferents personatges, l'ús i abús de repeticions, d'oracions subordinades i de tot tipus de conjuncions. Es tracta de donar continuïtat al text, que en cap moment s'estronqui el fil de veu, talment un lector físicament superdotat pogués llegir cada paràgraf d'una sola tirada, sense cap pausa significativa. Però, com he escrit en el paràgraf anterior, no m'he pres la molèstia d'analitzar les mostres esmentades per mirar de corroborar si Jünger, Rilke i/o Dürrenmatt utilitzaren aquests o altres mecanismes. Tant és. Sóc de l'opinió que els llibres es gaudeixen, no s'analitzen, i encara menys per mirar de copiar tècniques narratives, tasca inútil, doncs copiar encara és més difícil que crear.

Akai

Si ahir escoltava als uns, ara escolto als altres amb evident disgust. Em resulten enutjoses les celebracions, totes, les pròpies i les alienes, i encara més les d'aquells que només poden celebrar per delegació, apropiant-se de l'esforç dels l'altres, incapaços com són de qualsevol mèrit. Imagino als bàrbars pitjant fort les botzines sense respectar l'hora tardana, fent bellugadissa de banderes, esdevenint multitud, cridant, saltant, alcoholitzant-se... tot accions que em resulten deplorables. Només els estòlids criden, només els estòlids salten, només els estòlids s'entrompen. Imagino els carrers curulls de xusma, els mateixos carrers que jo demà hauré de transitat en anar d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després. Imagino els incidents habituals, les trencadisses habituals, les detencions habituals. No havent-hi prou amb les bàrbares celebracions de l'equip de la ciutat, ara cal suportar, també, les del país que voldria veí. Si no fos que demà haig d'alçar-me amb el sol, tot seguit prendria les divines armes de l'armari del rebedor, i amb el suport dels déus i l'esmolat glavi a la destra, faria tan gros carnatge que ningú restaria amb la testa sobre les espatlles per narrar la meva gesta. Però només em resta prendre els esponjosos taps i, convenientment aïllat, acotxar-me i oblidar un cop més l'existència del proïsme, del sempre enutjós i indispensable proïsme.

San Petersburg ni sunde imasu ka (II)

Aquest episodi vergonyós va succeir justament en aquell moment en què s'iniciava, amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança. Així comença el relat un episodi vergonyós, de Dostoievski, inclòs a el cocodril i altres narracions, acabat d'editar per l'editorial Papers amb Accent en traducció de Margarida Ponsatí-Murlà.

Una nova coincidència, justament avui, talment Dostoievski, un cop més, retratés la nostra modèlica societat, tan ufana ella, tan superba, doncs no per res ara mateix, mentre interrompo la lectura per escriure aquestes apressades paraules, sento a través del balcó obert el rotor de l'helicòpter que acostuma a sobrevolar la ciutat sempre que algú es manifesta, i escolto repetidament el cant de els segadors que ha de rebre als manifestants d'avui, doncs sembla ser que justament en aquest moment s'inicia (un cop més) amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança.

Kyō no hyō

Avui, cansat de construir frases, em limitaré a ajuntar paraules. Faré una llista de substantius separats per comes seguides pel preceptiu espai en blanc, però sense connectors de cap tipus, ni verbs ni pronoms, tampoc adjectius, ni preposicions ni adverbis, que no sé el que són. Posats a esforçar-me poc, ni tan sols ordenaré els mots, ni alfabèticament ni de cap altra manera, i qui vulgui trobar-li el sentit a tot plegat perdrà el temps, que potser és el millor que hom pot fer amb el seu temps. Dit això, començo:

joguina, capsa, televisor, ampolla, aigua, butaca, pati, hamaca, patinet, buguenvíl·lea, roser, jardinera, taula, llibre, guardiola, trencaclosques, balconera, piscina, reixa, tendal, endoll, mànega, estenedor, interruptor, làmpada, banc, fruiter, altaveu, peu, tamboret, roda, plàstic, paper, micròfon, arcada, motllura, porta, fusta, sandàlia, sabatilla, mocador, pantaló, samarreta, ordinador, mà, antena, xemeneia, gibrell, galleda, escombra, bossa, vidre, maneta, gerro, pols, ombra, pinça, escala, persiana, cortina, molla, cable, armari, prestatge, núvol, llimoner, rajola, bombeta, coixí, lladre, sòcol, nina, nevera, número, imant, calendari, fil, ganxo, pota, reflex, fotografia, recollidor, bústia, pilota.

Kochira ga Magris-san desu ka

Després del Minotaurus de Dürrenmatt llegeixo Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris, una extraordinària coincidència que prova un cop més la predeterminació de les nostres vides per obra i gràcia d'algun Déu bibliotecari. I és que si Dürrenmatt aprofitava la canònica i de tots coneguda història del minotaure i Teseu per narrar les seves obsessions, Magris se serveix de la no menys canònica i no menys coneguda història d'Orfeu i Eurídice per narrar-ne les seves, d'obsessions. I com Dürrenmatt, també Magris canvia el punt de vista i ens ofereix la veu d''Eurídice, però a diferència de Dürrenmatt, on el punt de vista d'Asterió ens descobreix al propi Asterió, el monòleg d'Eurídice ens parla d'Orfeu, o, si em permeten la frivolitat, del propi Magris. Si fa no fa com l'Asterió de Dürrenmatt, o potser es pensen que Dürrenmatt escrivia sobre un estranya i banyuda criatura meitat homínid meitat brau?

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Kyō no kakimono (XI)

Som profunds, tornem a ser clars. Aquestes paraules de Nietzsche (...) poden definir també les pàgines de Marisa Madieri. La crítica sovint n'ha subratllat la neta i despietada transparència, que fa que el fons obscur de la vida aparegui en la límpida superfície de les coses tal com són, aigua cristal·lina en què s'emmiralla el perfil de la tortuosa geometria de les cavitats submarines. Escriu Claudio Magris, el seu marit, al postfaci de Verd Aigua.

I és potser per les meves antitètiques circumstàncies, pels meus confortables dies nets de qualsevol trasbals, sense cap gros destorb en la meva memòria més enllà de la inadequada temperatura de l'aigua del bany o de l'excessiva cocció del turbot, que em sé incapaç d'una prosa transparent que només deixaria relluir la plana geometria del meu fons. El turbot és massa cuit, o l'aigua és freda, els pantalons mal planxats, s'ha acabat el paper higiènic, els llençols no han quedat del tot nets, hi ha massa trànsit, he perdut el tren, un conegut ha traspassat, l'orxateria és tancada, m'ha picat un mosquit, s'ha fos una bombeta, la soprano ha fet figa, la buguenvíl·lia no ha florit, s'ha acabat l'aiguardent, m'he descuidat el paraigües, hem tingut convidats a sopar, el torró és massa dolç, el bacallà massa salat, tinc tos... vet aquí la meva trasbalsadora transparència.

Bardassoni desu

També a Verd aigua trobo bardassoni, un mot de bella fonètica el significat del qual m'escau d'allò més, essent com és un bardassoni algú d'una buida presumpció que es manifesta amb una xerrameca estúpida i incessant. Si més no aquest és el significat que li dóna l'àvia Quarantotto, i que jo dono per bo en no trobar la paraula en cap dels diccionaris d'italià on-line que consulto. A google, en canvi, trobo que a més del terme despectiu (i poc normatiu) utilitzat per l'àvia Quarantotto, Bardassoni, amb la B inicial en majúscula, també correspon a un cognom potser no gaire popular que podria apropiar-me. Bardassoni è il mio cognome, per servirlo, dErsu_ Bardassoni. Come dice lui? Sí, sí, io sono un buon bardassoni, anche, ciarlatano e stupido, molto stupido. Sí, davvero. Ciao e grazie mille.

Yomimasu

Llegeixo amb plaer Verd aigua, de Marisa Madieri, on es recorda l'èxode dels italians de Fiume, que foren substituïts per eslaus quan la ciutat, i bona part de la península d'Ístria, passà de mans italianes a iugoslaves en formar part Itàlia del bàndol perdedor de la Segona Guerra Mundial i Iugoslàvia del guanyador. En paral·lel, a la premsa llegeixo la fugida de milers d'uzbeks del Kirguizistan, foragitats de les seves cases per la majoria kirguís. Com fins fa quatre dies feren els albano-kosovars amb els serbis, que pocs dies abans feren el propi amb albano-kosovars, bosnis, macedonis i croats, i, al seu torn, els macedonis amb els albanesos. Com els russos feren amb els alemanys de la Pomerània, i abans els alemanys amb qualsevol eslau que trobessin en el seu mecanitzat marxar cap a l'est. Com potser voldrien fer els israelians amb els palestins, si Israel no tingués l'inconvenient de ser un estat democràtic, essent com és la democràcia un gros destorb a l'hora d'executar una neteja ètnica com cal, i com de ben segur farien els barbuts hamassians amb els israelians, si els hamassians tinguessin la força necessària per fer-ho, doncs de ganes sembla que no els hi en falten, ni als hamassians ni, pràcticament, a ningú.

Kochira wa mizu o nomitai desu

El positivista escèptic arribà assedegat a la font després d'una llarga caminada pel bosc. Allà hi trobà a un vell assegut sobre una soca a qui saludà amb falsa afabilitat, doncs si enlloc de trobar al vell allà, assegut al costat d'aquella font boscana, l'hagués trobat a la ciutat, ja fos al carrer, a l'autobús o en uns grans magatzems, no l'hagués saludat pas. Després de la salutació el positivista escèptic s'acotxà per beure del doll d'aigua que brollava d'una escletxa de la roca a traves d'una estreta canal feta amb la branca d'algun faig proper. Però just en aquell instant, quan el positivista escèptic era acotxat i havia iniciat el moviment per atansar els seus llavis al raig d'aigua, el vell l'advertí que, si bevia l'aigua d'aquella font, metamorfosaria en karibú. El positivista escèptic, és clar, no feu cas de la ximpleria que acabava de sentir, i sense molestar-se en replicar que tal transformació era impossible i inconcebible, que a més el karibú era un animal del tot aliè a aquella contrada i que la rondallística popular com a molt acceptaria una transformació en gripau, sadollà la seva set amb l'aigua de la font, de lleuger gust ferrós, degut, sens dubte, a l'existència d'alguna veta d'aquest mineral en el subsòl que travessa el corrent subterrani que alimenta la font. Tot seguit, sense que aquest narrador tingui cap explicació satisfactòria del fet, el positivista escèptic metamorfosà en karibú.

Kochira wa Segura-chan desu ka (IV)

I l'endemà, quan li explico el cas a algun conegut, i també a més d'un desconegut, tothom se sorprèn de la meva sorpresa i de la meva ignorància, i hom ho troba tot la mar de normal i s'exclama que jo no tingui cap doble o no sigui el doble de ningú. Fins i tot hi ha qui arriba a pensar que faig broma, o que no sóc més que un desgraciat, potser un dement, probablement un indesitjable, en no haver trobat a ningú que vulgui ser jo, o que vulgui que jo sigui ell. A més, amb el pas dels dies no triga a córrer la veu de la meva singularitat entre els meus coneguts i començo a notar com alguns em defugen i d'altres em miren amb desgrat. Fins i tot trobo a la bústia més d'una carta anònima, el contingut de la qual prefereixo no revelar, i rebo alguna lletja trucada. És per tot això que m'he animat a escriure aquestes maldestres i precipitades ratlles, que potser trobaran ridícules, amb l'esperança que les meves desgraciades circumstàncies arribin a despertar ni que sigui una engruna de misericòrdia en els seus cors, i si algú troba que té alguna certa semblança física amb mi, tingui la bondat, que de ben segur li serà recompensada, de voler ser qui jo sóc o, si més no, d'acceptar que jo sigui qui ell és.

Kochira wa Segura-chan desu ka (III)

Ja al vespre li comento a la meva companya la meva conversa amb les dues Clara Segura, i per sorpresa meva em diu que ja ho sabia, que totes dues havien sortit feia temps en un programa de televisió explicant el seu cas. A més, afegeix, és molt pràctic això de ser dos i molta gent fa el mateix, conclou. Molta gent?... Doncs jo, fins aquesta tarda, no coneixia a ningú que ho fes, responc un pel ofès. Com que no coneixes ningú? no siguis ximplet, si jo mateixa ho faig, em respon, com qui diu la més gran de les obvietats. Què? m'exclamo, incrèdul. No te n'havies adonat? em pregunta fent-se ara ella la sorpresa. Em pensava que ja ho sabies i que ja t'estava bé, així, pel mateix preu, enlloc d'una és com si tinguessis dues dones, m'explica. Sóc bígam! doncs, m'exclamo, pensant en les lletges conseqüències legals de la poligàmia. No estem pas casats, no es pot parlar de bigàmia, mira de tranquil·litzar-me. I qui va infantà i alletà a la petita A, tu o l'altra? pregunto, un cop superat ja el límit de l'astorament. Ja no ho recordo, pensa que s'acaba interioritzant tant la situació que al final, talment el cas de la Clara Segura, acabem sent dues personificacions d'una mateixa persona, com si totes dues ho féssim tot, part inclòs, m'explica amb paciència. Aleshores podríem coincidir una nit tots tres, no? m'animo a proposar. No diguis marranades, em talla, seriosa, a més, ja és tard, estic molt cansada i me'n vaig a dormir, em respon. Com que a dormir? protesto indignat. Com ets..., és lamenta, si arribo a saber que t'ho prendries tant a la valenta no t'explico res.

Kochira wa Segura-chan desu ka (II)

Però de sobte ens distraiem en veure com puja al vagó una altra dona que en tot és idèntica a la Clara Segura amb qui estic parlant i que no pot més que ser l'altra Clara Segura, la coneguda actriu. I astorat per la semblança veig com totes dues es saluden, es fan petons a les galtes, s'abracen, i la primera Clara Segura comença a explicar-li a la segona Clara Segura la nostra conversa de fa uns instants. Però com també dóna la coincidència que totes dues van vestides amb robes idèntiques, porten idèntic pentinat i idèntics complements, les acabo confonent i ja no sé quina de les dues és la coneguda actriu i quina la seva ocasional substituta, doncs com ja he dit la semblança és perfecte. Importa? em respon una d'elles en mostrar jo el meu dubte. No, suposo que no, responc capcot. I tant que no, confirma l'altre, penseu que nosaltres mateixes, tot sovint, dubtem de quina de les dues és la famosa actriu i quina la seva eventual substituta, em reconeix l'una. I aleshores, com s'ho fan, per esbrinar qui és qui? pregunto encuriosit. No ho esbrinem, ho decidim, em responen totes dues a l'uníson. Ho decideixen? m'exclamo sorprès. Sí, és el més pràctic, em respon l'una, i el més interessant, afegeix l'altra, fora ensopit se sempre la mateixa persona, hi torna l'una, i a més som actrius, i res no ens agrada més que interpretar, ni que sigui el nostre propi paper, hi torna l'altra. I si ara anem vestides igual, continua l'una, és perquè avui tenim un assaig molt feixuc i anirem fent torns, conclou l'altra, crec.