Hai shera wa mitai desu

Avui he somniat que em trobava a la sala gran de la Filmoteca en companyia d'un conegut i d'innúmers desconeguts per assistir a la projecció de High Sierra, de Raoul Walsh. Però, en començar la projecció, ni les imatges que veia es corresponien amb aquelles que recordo del film de Walsh, ni sortia Bogart per enlloc. Sorprès, potser decebut, certament irritat, m'he dit que em devia haver confós de sessió, circumstància no pas estranya en mi, encara menys en un somni, i he provat d'entomar amb estoicisme la confusió i gaudir del que fos que projectessin, que ha estat un recull de curiosos curtmetratges que feien paròdia d'algunes pel·lícules que m'eren conegudes i que ja no recordo.

I ja de camí cap a casa, als Ferrocarrils, m'he vist amb l'enutjosa obligació de carregar un gros armari de fusta massissa, que semblava ser que havia de retornar a l'estació del Putxet, on em va ser donat en recollir jo al conegut que m'acompanyava a la sala de projeccions. Curiosa avinentesa, sens dubte, aquesta de traginar un armari, però els somnis ja les tenen aquestes coses, com també tenen que en davallar al Putxet m'he trobat dalt d'un fort pendent enjardinat que també calia davallar, i ja prou, doncs arribats aquí m'he despertat.

I ha estat en despertar que tot ha començat a encaixar. El film de Walsh que tinc intenció de veure el proper dissabte deu, la por a no poder-hi anar, i un cert curt de Polanski, Dwaj ludzie z szafa, on dos homes traginen amunt i avall un gros armari, de tal manera que al somni no només assistia jo a la projecció de diversos curtmetratges, sinó que jo mateix en protagonitzava un, si se'm permet la immodèstia de ser el protagonista dels meus propis somnis, allà on són narrats els meus anhels i neguits.

Supein-jin wa supein-jin desu

Davant de tot plegat potser fora útil recordar els fets del Cu-cut. Ja saben, l'acció d'aquell grup de militars espanyols que ofesos per un acudit publicat al setmanari satíric ¡Cu-cut!, atacaren i devastaren la redacció de l'esmentat setmanari i també la de La veu de Catalunya, que els hi devia venir de pas. I posats a recordar, potser no és sobrer recordar que les conseqüències de tot plegat foren el tancament del ¡Cu-cut! per ordre governamental, la celebració d'un acte de desgreuge a l'exèrcit, la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona i l'impuls de la Llei de Jurisdiccions, text legal que, a grans trets, permetia a l'exèrcit fer tot allò que més li plagués, no fos cas.

I és que fins i tot jo, que ja tragino força anys i lectures a les espatlles, de vegades acabo oblidant que els espanyols són precisament això, espanyols.

Mame o tabetai desu

Sovint crec saber el que vull. Si més no, crec saber el que vull en referència a tot allò que és accessori i irrellevant, com ara el tipus d'olives que més em plauen a l'hora de fer una amanida o el model de bota que m'és més còmode calçar. D'aquesta guisa, al llarg del dia acostumo a visitar nombrosos establiments dedicats a la venda al detall de productes d'alimentació, doncs encara no n'he trobat cap que tingui exactament tot allò que crec voler. Així els fruits secs els compro al mercat, la verdura en tres botigues diferents del carrer Astúries (excepció feta dels tomàquets, que els compro al carrer Muntaner). El peix també al mercat però els seitons al carrer Mandri, on també compro la xocolata, encara que no les galetes, que adquireixo en una quarta botiga del carrer Astúries, i així anar fent.

El que encara no he trobat és el lloc on comprar les faves conservades en oli. Darrerament les compro a una botiga nova del carrer Gran, però no em plau l'oli que fan servir, que no és extra verge. Al mercat, en canvi, si les he trobades conservades en oli d'oliva extra verge, però amb sucre afegit, avinentesa que em resulta intolerable. Així que, a cada nova botiga que visito, m'hi fixo sempre en els pots de faves, a veure si tinc sort. Però ca, o fan servir oli de girasol o afegeixen sal, o sucre, o acidulant, o les bullen en aigua i resulten farinoses.

I així vaig fent, dia rere dia, llegint amb cura l'etiquetatge dels pots de faves, per si de cas algun dia assoleixo tot allò que crec voler.

Fureru koto ga dekimasu ka

S'imaginen anar a un restaurant on no sigui permès de tastar el menjar? Un restaurant on les diferents menges puguin ser admirades, potser ensumades, però de cap de les maneres assaborides? Un restaurant on s'informi abastament dels ingredients i les tècniques utilitzats per la realització de cada plat, però on sigui del tot prohibit menjar res? Un restaurant on els cambrers, més que servir plats, vigilin amatents a que ningú no gosi dur-se un mos a la boca?

Doncs això és el que m'acostuma a passar a les exposicions d'escultura, quan m'haig de reprimir la necessitat de tocar i grapejar les obres exposades, de notar no només la fredor del coure o del marbre, l'escalfor de la fusta o la porositat de la ceràmica, sinó, també, els volums de cada peça, en ser com són les mans uns ulls excel·lents. I això és el que em va passar diumenge passat, al carrer diputació vorera mar, entre Rambla Catalunya i Balmes, a la casa Garriga Nogués, seu de la Fundació Mapfre, on s'exposen tot un seguit d'obres d'Auguste Rodin, molt bufones de veure totes elles, certament, però que no eren res, en no poder ser palpejades.

Futatsu no eiga o mimashita

És a la sala gran de la Filmoteca que veig The Deep Blue Sea, de Terence Davies, que després d'un cert desconcert inicial em fa pensar en el passat dia dos, quan a la mateixa sala de la Filmoteca vaig veure Gertrud. I és que com a Gertrud, al llargmetratge de Davies trobo una protagonista que abandona un acabalat, madur i no gaire estimat marit per cercar l'amor en la figura d'un imbècil que gasta menys anys, un músic fatxenda en el cas de Gertrud, un ex-pilot de la Royal Air Force en el de The Deep Blue Sea. 

Però el que em fa relacionar més ambdues pel·lícules és la fredor amb que els respectius directors diserten sobre tot això de l'amor. I si bé l'excés sentimental és quelcom que m'enutja, ja sigui dins o fora del cinema, tanta fredor em fa agafar una distància excessiva vers els fets narrats, essent aquest excés de distància el que potser m'allunyà d'ambdues pel·lícules, doncs als miops, l'excés de distància, ens destarota.

Deruta ni imasu

I és havent dinat, que en caminar a la babalà pels petits corriols que trobo al meu pas, resto admirat per tot allò que m'envolta, que no són més que camps d'arròs i algunes esparses i tronades construccions, a més de la ferralla d'uns vehicles abandonats. Però l'hora s'apropa al capvespre, la llum és baixa, el paisatge pla, tal com li correspon a un delta, i la meva predisposició excel·lent. De ben segur que el mateix lloc, al pic de la canícula, a ple sol, em semblaria hòrrid i tòrrid, inclement i despietat. Però ara, amb la llum que s'arrossega ran de terra, amb clarobscur per tot, i sense cap propòsit per les properes hores, l'indret on sóc em sembla una mena de paradís i jo mateix crec ser el més afortunat dels moridors. Talment el record que tinc d'un cert cop, també a hora baixa, enmig de les ruïnes de la ciutat aquella dels focis que s'establiren a l'antiga gola del Fluvià, quan podia contemplar jo la mar propera a través dels pins, agombolat per una llum horitzontal que tot ho perdonava.

Com de diferent seria això de viure, si els dies es limitessin a les hores del capvespre, quan el món físic no és més que el record d'allò que mai no va ser.

Shūkaku hito-tachi

Amb el seguit d'esdeveniments darrerament viscuts, hom ha pogut comprovar com la tercera estrofa del cant d'Els segadors ha estat finalment apresa per la multitud sediciosa. A mi, però, la versió habitual d'Els segadors, aquella reconeguda com a himne oficial per la llei 1/1993, de 25 de febrer, de l'himne nacional de Catalunya, no m'acaba de plaure. Prefereixo la molt més descriptiva versió documentada per Manuel Milà i Fontanals i Francesc Alió i Brea, segons la interpretació feta per Rafael Subirachs a Canet de mar un ja llunyà mil nou-cents setanta-sis. Versió que em vaig avesar a escoltar en una d'aquelles cintes d'àudio que les entitats d'estalvi acostumaven a regalar per nadal quan jo era un infant. Si més no, aquesta altra versió em permet, en versos del segle divuit, conèixer de primera mà les darreres novetats de tot allò que aquests dies s'esdevé i anticipar l'inevitable desenllaç.

Shuchō shimasu

Encara que no pas tota, sí que he tingut la gran sort de poder veure bona part de la filmografia de Dreyer que es conserva, des de la silent Prästänkan del mil nou-cents vint, fins a la sonora Gertrud del mil nou-cents seixanta-cinc. I és precisament Gertrud la pel·lícula de Dreyer que em resulta més inaccessible, doncs en cap dels tres cops que l'he vista he estat capaç de capir allò que, a parer de molts, fa de la darrera pel·lícula de Dreyer una obra excepcional. En altres obres seves sí que he restat trasbalsat per la narració, però no pas a Gertrud, on fins i tot he estat pres d'un cert desànim, i això que es tracta de l'adaptació d'una obra teatral de Hjalmar Söderberg, autor de qui he llegit dues novel·les amb gran, grandíssima, enorme satisfacció.

Què se m'escapa a Gertrud? no ho sé pas, encara, però aquesta tarda, a la Filmoteca, tindré una nova possibilitat de treure'n l'entrellat, amb el benentès que, de no reeixir, continuaré insistint tants cops com faci falta i em sigui possible.

Densha de yomimasu

Avui, per motius laborals del tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren. Certament hagués pogut anar en cotxe, però he preferit fer ambdós desplaçaments en tren per així poder disposar de tres hores ben bones per llegir i estalviar-me l'enuig d'haver de conduir. I ha estat precisament en posar-me a llegir (La passejada, de Robert Walser) que m'ha vingut el record d'un altre viatge fet a Igualada fa cosa de setze anys. En aquella ocasió no es tractava d'un desplaçament fet per motius laborals, sinó per unes altres raons encara més irrellevants que, ves per on, van suposar la publicació d'un text per mi escrit on es comentaven quatre obvietats sobre els treballs de Ludwig Hilberseimer. El curiós del cas, però, no és que en aquell viatge també aprofités el desplaçament en tren per llegir, avinentesa habitual en mi, sinó que el llibre triat també fos de Walser, El quadern de Fritz Kocher, llibre que he regalat en més d'una ocasió per a estupefacció de la persona receptora del regal.

I tot plegat no serà més que una grossa casualitat, o no, però en adonar-me de la coincidència he pensat que bé podia jo escriure un text on es digués que avui, per motius laborals de tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren.

Arukimasu, yomimasu, kakimasu

Més enllà de casualitats diverses o raons pràctiques que ho justifiquin o possibilitin, bé podria ser que la tria del primer volum a publicar per una nova editorial no fos un tema menor. Que Males Herbes encetés la seva col·lecció Distorsions amb Kurt Vonnegut, LaBreu La intrusa amb Dovlatov o, ja fa un fotimer d'anys, l'editorial Alpha la Bernat Metge amb Lucreci, bé és una manera de declarar unes certes intencions. Intencions que, en el cas de la novíssima Editorial Flâneur, són d'allò més lloables en haver començat com han començat amb un Walser potser breu però no pas menor, com és La passejada.

I en ser com és la intenció, segons recull el diccionari de l'Institut, la determinació de la voluntat amb vista a un fi, no puc més que concloure l'excel·lència de la determinació, la voluntat i el fi de qui sigui que hi hagi rere un nom tan ben triat.

Saikurisuto

Ja fa temps, pels volts de la passada primavera, un cert cop que em disposava jo a creuar el carrer Provença a l'alçada de Balmes, vaig ser envestit per una ciclista. L'incident, no més que un ensurt que només va provocar una interjecció malsonant de la ciclista cap a la meva persona que expressava enuig i irritació (joder!), i la meva corresponent i mesurada resposta (tinc verd!), potser es va deure a la suma de tres circumstàncies. Primera, l'habitual indiferència dels ciclistes vers les normes de circulació. Segona, el censurable costum de l'ajuntament d'implementar carrils-bici de doble sentit en carrers que d'habitud només tenen un sentit de circulació. I, tercera, el meu habitual embadocament.

I si bé la ciclista que ignora les normes de circulació hagués estat la responsable legal i penal dels danys que jo hagués pogut sofrir en cas d'haver-se produït danys. I l'ajuntament que projecta amb malaptesa l'espai públic i tolera la indiferència dels ciclistes ver les normes de circulació hagués pogut ser una mena de responsable moral, categoria difusa i del tot irrellevant. Només jo hagués estat el veritable responsable i afectat de l'incident, en ser només jo el responsable de les meves pròpies circumstàncies, en saber com sé que la ciutat és curulla de ciclistes que es belluguen a a babalà i és administrada per uns paràsits populistes de manifesta ineptitud. I si hagués jo mirat a banda a banda, tal com de vegades faig, res del que no es va esdevenir no s'hagués pogut esdevenir.

Uta o yomimasu ka

Sovint, en restar enlluernat per algun dels poemes del poemari que en aquells moments pugui jo tenir a les mans, ja sigui per la indubtable perícia versificadora que demostra el seu autor, o per la seva capacitat d'expressar amb colpidor sentiment allò que el capfica, o per la seva habilitat a l'hora de recollir un instant o, simplement, pel fet d'haver cregut trobar en un poema allò que jo mateix creia voler trobar, això és, la confirmació dels meus propis prejudicis... la resta del poemari em cau de les mans. I tant és que la resta de poemes siguin més que solvents, potser engrescadors, brillants, fins i tot excel·lents, en el cas que que l'excel·lència sigui una categoria aplicable a la poesia. Tant és, doncs, sigui com sigui, jo resto enlluernat, això és, ofuscat, incapaç de veure res que no sigui la llum que, sens dubte, més que il·luminar-me m'encega.

Naze kakimasu ka (IV)

En qualsevol lectura arriba un moment on tot es fa evident, un moment on els fets narrats resten clars i transparents, un moment en que ens adonem que, un cop més, tornem a llegir la mateixa trama de sempre. És aleshores que el llibre de torn només té dues possibilitats de salvació, o bé la forma en que és escrit ens enllamineix, o bé els pensaments que amaga la trama ens resulten enriquidors. Possibilitats sempre incertes i arriscades, doncs bé els jocs formals poden acabar en el ridícul més espantós, i els pensaments són una cosa tan escasa que pràcticament tots ja van ser posats per escrit fa milers d'anys. Tot i això, són innúmers els bufanúvols que continuen embrutant papers, i molts més els desvagats que fruïm amb la seva lectura, avinentesa certament curiosa que sembla servir d'excusa per escriure uns quants milers de pàgines més, talment faig jo ara mateix, repetint allò que tothom ja sap.

Ju-hachi jikan

Divuit hores. Després d'anys d'anar atrafegat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, de respondre correus, d'estendre rentadores, de buidar renta-vaixelles, de comprar saboroses avellanes, de passejar nens, d'amidar projectes, d'especejar filets de peix, de coure verdures, d'aixecar i baixar manuelles, d'atendre trucades, de parar i desparar taula, d'assistir a reunions, de traginar embalums, d'inspeccionar edificis, de baixar escombraries, d'escriure bestieses, de fer sopes, de llegir plecs de condicions, de milers i milers d'hores de fer anar l'autocad i mil absurditats més, dispondré, per fi, de divuit hores seguides sense res a fer, sense la possibilitat de fer res. Divuit hores reclòs a l'interior d'un vehicle automòbil destinat a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes, en aquest cas, els més de mil tres-cents quilòmetres que separen el cap i casal de la capital dels belgues. Divuit hores per reposar, divuit hores per divagar i, tal vegada, llegir. Divuit fabuloses hores d'anada i divuit fabuloses hores més de tornada. Divuit hores.

Oto no

Com ja dec haver comentat en més d'una ocasió, va ser Dreyer a Vampyr qui va deixar establert el que havia de ser la sonoritat de tota pel·lícula sonora, no més que un acompanyar les imatges de torn amb els sons que els hi són més aviat propis, signifiqui el que signifiqui això de més aviat propis.

En canvi, és pràctica habitual que els directors de cinema deixin la sonoritat de les seves pel·lícules a mercè de diàlegs i músiques diverses. D'aquesta guisa, el que hom sent dins l'espai clos d'una sala de cinema acaba sent una superposició de diàlegs excessius i músiques més aviat omnipresents que proven en tot moment de manipular l'estat anímic de l'espectador de forma més aviat grollera. És, talment, allò que va anunciar Murnau sobre l'adveniment del cinema sonor, que aquest havia arribat massa aviat, de tal manera que tota aquella caterva de mediocres que omplien les seves lamentables pel·lícules amb rètols i més rètols, ara ja tindrien la possibilitat de prescindir de tot intent de narrativa visual.

I és potser aquesta la més gran virtut de You Were Never Really Here, una aposta tan ferma per la narrativa visual acompanyada per la sonoritat que li és pròpia, que eclipsa els evidents i nombrosos defectes de la pel·lícula, que al costat del festival audiovisual que ens ofereix Lynne Ramsay, m'importen tan com res.

Nisatsu no owari

Diu el tòpic que les coses poden acabar bé o malament, especialment a les pel·lícules. Per exemple, a The night of the hunter les coses acaben més aviat bé, amb la parella d'orfes amorosament acollits per una pietosa benefactora. En canvi, a Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb les coses acaben més aviat malament, amb tot el planeta devastat per una guerra atòmica, avinentesa més aviat desagradable. Ara bé, trobar pel·lícules que ofereixen un final obert a ambdues possibilitats no és gaire freqüent. Cert que molts cops no es pot dir que les coses acabin bé o malament, ni tan sols que acabin, però aquest seria un altre tema que ara no toca. El que ara toca és You Were Never Really Here, que no per res és la pel·lícula que acabo de veure, i que a més d'una sonoritat d'una contundència poc freqüent, ofereix l'oportunitat de triar entre els dos finals proposats per la seva directora, Lynne Ramsay, un on les coses se suposa que acaben més aviat bé, i un altre on les coses se suposa que acaben més aviat malament. Amb el benentès, és clar, que ja és decisió personal de cadascú triar quin final és el bo i quin el dolent.

Watashi wa dare desu ka (V)

Ser qui ets. O ser qui voldries ser o, fins i tot, aquell que voldries voler ser. O ser qui creus ser, o qui recordes ser, o potser aquell que vas ser. O ser un de tots aquells que els altres creuen que ets, o una mena de síntesi de tots plegats, o l'únic que ningú creu que ets. O ser, que sé jo, la veïna del principal segona o el veí del quart primera. O ser Walser, o Proust, o Kafka, Donald Trump o Tersites, qui sigui, però ser algú, doncs ésser, tal vegada, ja és això, l'inevitable desig no només de ser, sinó de ser algú, ni que sigui aquell que un cert cop es va fer dir Ningú.

Chikai desu ka

I don't know yet what I'm going to tell them. It'll be pretty close to the truth, diu Bogart, ja cap al final, interpretant potser el seu paper més celebrat, el de Philip Marlowe a The Big Sleep.

I si fa no fa, aquest  It'll be pretty close to the truth, aquest estarà molt a prop de la veritat, és també  tot el que hom pot dir sobre la poc rellevant trama de la pel·lícula, no més que una excusa que dóna peu als llaminers diàlegs de Marlowe. I és, també, tot el que hom pot dir sobre el que sigui que vagi a dir, amb el benentès, és clar, que com aquell pont d'Arnhem, allò d'aparença propera pot resultar, sovint, molt llunyà.

Okashina futari

Va ser fa uns dies, al vestíbul de la sala de projeccions de la Filmoteca, que vaig ensopegar amb la parella d'éssers humans més curiosa que recordo haver ensopegat mai al vestíbul de la sala de projeccions de la Filmoteca, indret on sempre és fàcil ensopegar amb éssers humans curiosos, com ara jo mateix.

I aquella parella d'éssers humans no era pas curiosa pel seu aspecte, certament poc discret però no pas inhabitual, ni tampoc per les amoroses manyagueries que es feien, ni, tan sols, per la expansiva sociabilitat que mostraven vers persones que semblaven ser de la seva coneixença. És, només, que mentre ell es bellugava amb aparent dificultat amb l'ajuda de dues crosses, ella ho feia pujada dalt d'un monopatí, ja saben, una planxa de fusta o de fibra sintètica, muntada damunt quatre rodes amb suspensió, que serveix per a patinar sobre superfícies (més o menys) llises.

Hajimemashite (II)

La simpatia és una qualitat que em resulta sospitosa. I no pas per allò que és, no més que hipocresia, sinó per l'enuig que em suposa el tracte amb persones simpàtiques. Persones que acostumen a somriure a tort i a dret ensenyant dents i genives; persones que acostumen a escoltar als altres talment les circumstàncies de tots aquells que no són ells fossin del seu interès; persones que acostumen a tustar espatlles i encaixar mans; persones que, en definitiva, podrien arribar a voler-me abraçar, avinentesa, convindran amb mi, esgarrifosa.

I és potser per això, per la paüra a ser abraçat, que en ensopegar amb algú simpàtic fujo jo cames ajudeu-me, no fos cas.

Kore wa futsū desu ka

Trobo que aquests darrers dies el país ha tornat a la normalitat, entenent per normalitat allò que és conforme al costum, és a dir, allò que és més habitual que s'esdevingui, allò que, no per res, s'ha anat repetint al llarg dels darrers tres-cents anys.

I precisament és per això, per aquesta normalitat, per aquesta normalitat que permet detenir funcionaris públics, registrar propietats privades sense ampara judicial, violar el secret postal, intimidar i acomiadar periodistes, atonyinar votants i acompanyants, legislar en contra dels interessos d'una part dels ciutadans en benefici de la resta, fer declarar a mestres i batlles davant jutges, regraciar als botxins i menysprear a les víctimes, protegir i encoratjar facinerosos de braç alçat que agraeixen transeünts, destituir, empresonar, escarnir i maltractar càrrecs electes i etcètera, que cal de totes totes eixir d'una normalitat a la que, per ser absoluta, només li resta el bombardeig de pobles i ciutats.

I l'única eixida desitjable és, crec jo, la que vós, benvolgut lector, ja sabeu.

Soderbergh-san no eiga desu ka

És sens dubte agradable de veure, la darrera pel·lícula del senyor Soderbergh. Potser no més que una història ben trabada al voltant d'un atracament perfecte comés per una colla de simpàtics perdedors, però tampoc menys. I si bé primer he pensat que es tractava d'una pel·lícula tan agradable de veure com fàcil d'oblidar, ara dubto. I dubto en recordar altres pel·lícules vistes, també ben agradables de veure, també ben fàcils d'oblidar, però que, curiosament (o no), encara recordo. Pel·lícules sens dubte menors, d'aquelles que no sortiran a cap història del cinema, però que bé poden formar part de la curiosa categoria de pel·lícules que hom recorda amb un cert enyor sense saber ben bé per què. Pel·lícules com potser Slap shot, de George Roy Hill, o Bronco Billy, de Clint Eastwood.

Només que, del senyor Soderbergh, hom n'espera més.

Gunshū

Aquests darrers dies, per motius prou coneguts de tothom i que ara no venen al cas, m'he trobat sovint envoltat d'innúmers desconeguts. Desconeguts que abillats amb ensenyes diverses i en actitud mig festiva mig reivindicativa, ocupaven carrers i places, cridaven i entonaven càntics, i es mostraven mútua companyonia. Avinenteses, totes elles, que em resultaven, em resulten, certament enutjoses, però que em veia, em veig, en la necessitat d'entomar en ares a un hipotètic i futur benefici.

Curiosa contradicció, la meva, convençut com estic que cap futur no pot compensar ni justificar la pèrdua del present. Però allà m'hi trobo, baldat i fastiguejat, disposat a tot allò que calgui, a tot allò que se'm demani. Jo voldria ser a l'altra banda, escarxofat en la comoditat d'una butaca, menjant avellanes, prenent destil·lats de malta, apel·lant al compliment de la sempre benvolguda i necessària llei, a la prevalença de l'ordre per damunt la dita justícia, a l'enuig per tanta multitud, a la insensatesa de tot canvi, a l'estupidesa de tot plegat. 

Ho voldria, sí, però allà hi sóc, envoltat d'innúmers desconeguts que, com a bons catalans, fan coses.

Dare ga kachimasu ka

Tinc entès que un cop l'any es condeix un premi de literatura anomenat Nobel en memòria d'un cert químic suec. Enguany, sembla ser que el premiat ha estat Kazuo Ishiguro, autor que sens dubte puc incloure en la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que he llegit, categoria que també inclou noms com el de Doris Lessing, John Maxwell Coetzee, Imre Kertész i fins a quinze més. Després hi hauria la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que no he llegit, categoria molt més nombrosa i variada. L'avinentesa curiosa, o no, és que, de força anys ençà, cap autor prèviament inclòs en alguna d'ambdues categories ha canviat de categoria, això és, no he deixat de llegir a cap autor pel fet que aquest hagi guanyat l'esmentat premi, ni he començat a llegir a cap autor pel fet d'haver guanyat el mateix i ja prou esmentat premi, esdevenint, doncs, la concessió del premi una avinentesa del tot irrellevant pel que fa al meu hàbit lector.

Altres premis, en canvi, em resulten molt més rellevants, com ara el premi Planeta o el Ramon Llull, doncs tinc l'higiènic hàbit d'evitar la lectura de qualsevol autor que en pugui resultar premiat, i en el molt inversemblant cas que algun autor que tinc el costum de llegir en resultés premiat, cessaria jo la seva lectura d'immediat.

Utsukushī monogatari

Recordo com Roth narra en no poques ocasions la marxa de les forces austro-hongareses cap el front, un cop l'heureu dels Habsburg és mort i la guerra declarada. L'eixida de les tropes de Viena sota el bellugadís ritme de la Marxa Radetzki és joiós i exaltat. La multitud aclama al soldats i tot és una festa. La victòria segura, la tornada ràpida, l'èxit indubtable.

Però també recordo com Roth narra la tornada d'aquells mateixos soldats, anys després, a un petit país esgotat i cansat, desitjós d'oblidar el que potser un dia va ser. Ja no hi ha bandes que rebin als pocs que tornen, i els supervivents de la guerra es troben perduts en un país que ja no reconeixen, talment el propi Roth, finalment exiliat a París.

Encara sort que aquestes coses, avui en dia, ja no s'esdevenen.