Els primers a venir foren grups d'escolars acompanyats pels seus respectius docents, amb la idea que conèixer de primera mà les circumstàncies que jo havia viscut i llurs severes conseqüències, els hi serviria d'advertiment i podrien extreure algun tipus d'ensenyament moral de tot plegat. Als grups escolars els seguiren altres grups, habitualment d'interns d'alguna institució pública, i de seguida vaig també començar a rebre visites individuals, sobretot de persones que seguien algun tipus de teràpia. Però a causa del ressò que el meu cas tingué als mitjans de comunicació, el fet de visitar-me es popularitzà i ja ningú no se'n podia o no se'n volia estar de fer la meva coneixença, tal com sempre és un goig fruir de les suposades desgràcies alienes des de la pròpia i també suposada confortabilitat. Venir-me a veure esdevingué així una moda d'obligat compliment, encara que la meva còlera no sempre estigués a l'alçada del que d'ella s'esperava, i fossin no poques les visites que marxaven decebudes pel meu discret capteniment.
I com que les circumstàncies del meus cas són ben conegudes de tothom, m'hagin visitat o no, poc em plau d'allargar-me més en el record d'uns fets que prefereixo oblidar. Permetin-me, doncs, que fineixi aquí la narració, i que prengui comiat de tots vostès amb una petició: no em portin cacauets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada