divendres, 18 d’abril de 2014

Watashi wa herikoputā de tobimasen

No he volat mai en helicòpter. Ho he fet en avió, com a passatger, i també en ala de pendent, quan, corrent costa avall en contra del vent, el paracaigudes que la meva empenta arrossegava s'inflava i em feia ascendir per sobre del sòl que tan sols uns instants abans trepitjava. No era pas res difícil de fer, com ho prova que jo mateix, persona més aviat maldestre en la pràctica esportiva, fos capaç d'enlairar-me, de seguir un recorregut prèviament decidit, i d'aterrar amb correcció allà on tocava. Només un cop el recorregut del meu vol no es correspongué amb allò prèviament decidit, quan descendint des del cim del Puigsagordi vaig ensopegar amb l'esponerosa copa d'una conífera que em privà de prosseguir desplaçant-me segons semblava ser el meu desig. Però en helicòpter no he volat mai, encara que tinc el record d'un petit llibre així titulat, Helicòpter, de tapes color magenta i d'un contingut que més que a l'enlairament, potser convida a una certa introspecció críptica, cosa que em portà a anomenar-lo Submarí, per molt que de vegades hom sí pugui afirmar que, cada cop que començo, estic molt més a prop d'acabar.