Oji-san desu ka, oigo-san desu ka

És fluix, és fluix (em deia); no té fibra. Li repugna tot esforç. Serà, si no muda radicalment de geni, un mort en vida... res més que un mort en vida. Un paràsit de la societat... un inútil per ell i pels altres. Un dels éssers més roïns que tenen la desgràcia de néixer... un míser dragafortunes

....................................................................diu l’oncle.

L'oncle és un coet. A ell, el remenament, el ficar-se en tot, el deixar en tot la seva empremta, li és mitja vida... A mi, en canvi, la seva manera d’ésser em fa rodar el cap... ¿Què se’n treu de sofrir i maldar per aplegar milions i més milions, si al capdavall d’haver-los fets s’ha de seguir bregant com un bastaix, fins a deixar-hi els ossos, i no t’han de servir per descansar i donar-te una mica de comoditats?...
....................................................................diu el nebot.

Escriu na Víctor Català a Cocktail, un dels relats de Jubileu, el seu darrer llibre. I jo no afegiré res més.

Kesa

Amb la llum verda intento travessar el carrer, però una moto que no respecta el pampallugueig del semàfor em fa aturar. Amb ràbia, en tenir el vehicle al meu abast, colpejo amb força a la conductora, que cau sobre l’asfalt.

Al poc em creuo amb tres nois que, al costat d'un nen que plora, estomaquen a un home. Un dels nois em comenta, escandalitzat, que l’home feia pixar al nen en un arbre. És que no hi ha manera, responc, i amb totes les meves forces etzibo una puntada a l’engonal de l’home, que comença a treure sang per la boca. Més endavant trobo a una vella estesa al terra, plorant desconsoladament pel seu gos mort. Haver recollit la merda del quisso a temps, penso, i encara gràcies que no t’han pelat a tu, porca, li crido. I ensopego també amb el cos inert d’un ciclista, que ha descobert massa tard que les voreres són pels vianants. I encara haig d’esquivar els cossos d’un parell de desgraciats que es devien pensar que el carrer era seu; i el d’un marrec apedregat pels seus companys, per ves a saber quina malesa. I mentre recordo el cas del veí del tercer primera, aquell a qui vàrem cremar viu per haver llençat una punta de cigarreta pel cel obert, m’adono, espaordit, que estic creuant el carrer amb el semàfor en vermell.

I jo mateix, abans que ningú em pugui aconseguir, amb les meves pròpies mans em trec els ulls. Aquests ulls incapaços de veure més enllà del nas, incapaços de veure el semàfor, incapaços de veure, ja, a la multitud que se m’atansa, disposada a esquarterar-me de viu en viu.

Nani o tabetai desu ka

Tàntal vaig veure també, que sofria difícils tortures
dret enmig d’un estany: li venia arran de la barba,
i ell, tot assedegat, no podia copsar-lo per beure;
cada vegada que el vell s’ajupia amb les ganes de l’aigua,
se li perdia, xuclat, i veia aparèixer la terra
negra entorn dels seus peus; i un déu l’havia eixugada.
I arbres de tofa escampaven llur fruit per damunt de sa testa,
pereres i magraners, i pomeres d’uns fruits que relluen,
figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana;
sempre que el vell dreçava les mans per cor de tocar-hi,
els hi arborava el vent fins a dalt dels núvols ombrívols.

diu Ulisses, segons Homer, tradueix Riba.

Imaginem, però, que per un estrany atzar Tàntal aconsegueix, per fi, veure ateses les seves pregàries i pot menjar, a cor que vols, les sucoses fruites; i no només les fruites, també un anyell ben rostit i un capó farcit de dolces prunes; i el millor dels priorats, garnatxa i carinyena amb sis mesos de roure francès, per beure; i saborosos formatges de llet de cabra, i panses i nous, i un sorbet de cítrics (que diuen ara) per tirar avall; i un pensament de grappa, seca i forta, que ajuda a pair, diuen també. I en acabar i demanar el compte, el cambrer (fent una reverència) li diu que no, si us plau, que el senyor està convidat. Convidat avui i convidat demà, i demà passat, a dinar i a sopar, i també al ressopó, i si vol a esmorzar i a berenar, per sempre més, per tota l’eternitat. I no, no cal que s’aixequi de taula, el senyor, que tot seguit, d’immediat, li portaran la sopa, de tòfona, i dues perdius estofades, amb una reducció d’alguna cosa.

O potser, millor, deixem a Tàntal, a tothom, en pau.

Sumimasen

D’aquí uns pocs dies tot aquell que ho desitgi podrà exercir el seu dret (dit democràtic) al vot, això és, a triar entre el blanc o el negre, el sí o el no. Pels indecisos hi ha l’opció del vot en blanc o nul, i pels indiferents l’abstenció.

L’objecte del referèndum, car d’un referèndum es tracta, és el text de la Proposta de Reforma de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Ple del Congrés el passat trenta de març d’enguany. El text es pot llegir a la web de la Generalitat de Catalunya, que ofereix tot un monogràfic dedicat a l’Estatut. La lectura del text, però, no és ni breu ni plaent, i molt menys entenedora. És potser per això que els nostres bons governants han fet una guia de lectura, una mena de resum comentat, que no només ens fa accessible el text, sinó que ens orienta alhora de fer una correcta, sostenible i progressista interpretació. Finalment, com a cirereta del pastís, ens ofereixen una comparativa entre les clares mancances del text vigent, i les indubtables virtuts del nou text.

El que inexplicablement (o no) no hi ha, enlloc, és el text de la Proposta de Reforma de l’Estatut de Catalunya que un llunyà, molt llunyà, trenta de setembre de 2005, aprovà, per una amplíssima majoria, el dit Parlament de Catalunya.

Buna no mori

En el darrer tram de pujada el camí és incert. Les fites, però, són abundants i em porten sense cap entrebanc fins a la carena, on faig una breu pausa. Continuo carena enllà, davallant mandrosament per esteses de prats fins arribar a un coll, un collet, el de la Creu Malosa. Allà m’endinso, per un estret corriol, en l’obaga d’una fageda.

De sobte resto envoltat pels faigs. Camino a grans gambades enfonsant els peus en una catifa de fulles ovades, sinuades, agudes i ciliades ben humides, en plena putrefacció. Al meu davant els troncs d’escorça llisa, grisenca; i al meu damunt l’espurneig diamantí propi de les darreries d’abril, que filtra la llum del sol. A la fageda els sons propis del bosc m’han abandonat, talment fos a l’Hades. Però de cop començo a sentir una remor d’aigua que trenca el silenci, i al costat del camí descobreixo un petitíssim rierol, no més que una pixarada d’aigües sense màcula, que brolla del no res.

Ara ho sé. Aquest cop sí que he creuat la frontera. Esglaiat m’aturo i adreço una silent pregària als Déus, a mi mateix, demanant, endebades, que el camí em porti fins al cor de la (sic) forest, a un laberint sense fils on resti perdut per sempre més. O fins que algú trobi, per atzar, sota les fulles, alimentant la golafreria dels dípters necròfags, les restes pútrides, tant de bo incognoscibles, del meu cos mortal.

Kenchikujutsu

De primer parlem de com sanejar un arrebossat fet amb morter de calç (un tema, ho reconec, poc interessant). Ràpidament, però, passem a parlar del nostre col·legi professional, és a dir, a criticar la institució i als que hi treballen, una colla d’ineptes. Al poc no tenim prou amb el col·legi i afegim al sac als companys de professió (coneguts i desconeguts) que encara són més ineptes (tots, sense excepció). I pitjor encara els que foren els nostres professors, uns mediocres sense cap criteri, uns creguts que devien la seva cadira a l’amiguisme més menyspreable. Ja escalfats carreguem amb malvolença contra els arquitectes estrella del moment: amb foc als ulls ataquem les darreres obres (i també les primeres) del difunt Miralles i embogits ens hi pixem, a plaer, sobre Gehry i les seves excrescències. Les estrelles, però, són efímeres i no triguem a abraonar-nos, enfollits, sobre els grans mestres, car J opina (amb tota la raó) que Mies no tenia ni p... idea, tot i que intenta salvar a Wright i a Aalto davant el meu estupor, que fa que m’embarbussi proferint insults contra Aalto i les seves mones de pasqua. Finalment, i per fer via, acabem criticant a la humanitat en la seva totalitat.

Si que has trigat, hem diu la companya quan arribo a casa. És que m’he trobat a J al gimnàs i hem estat parlant, responc, i ja saps com és, afegeixo, un pesat que ja m’era antipàtic quan estudiàvem. A més no hi ha qui l’aguanti, sempre criticant a tothom, quan ell no en té ni idea, d’arquitectura. Un mediocre, és el que és. I un inútil, i un poca-solta. I un ...

Totemo okii desu ... ka

Avui, com ahir, com sempre... m’he creuat amb innombrables desconeguts. Amb alguns, pocs, he intercanviat alguna paraula. Amb la majoria, però, només silenci. Alguns potser m’han vist, pocs em deuen haver mirat, i per la resta dec haver estat del tot transparent.

Cap d’ells ha intuït o ha sabut veure que jo sóc un tipus sensacional. Que la meva discreció amaga un esperit noble i cultivat, que darrera el meu posat sorrut hi ha un cor alegre i generós. I que sóc, per sobre de tot, de tots i de tothom, l’escollit dels Déus, el favorit de Zeus, que m'ha reservat, com a Aquil·les, la glòria per sempre més.

I han passat pel meu costat com si res, talment jo només fos el que sóc, un mortal més... com ells, com tothom.

Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.

Nazo (II)

Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.

Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...

Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .

Nazo

Potser un cop al mes, a vegades més, visito la pàgina web de l’Agència Espanyola de l’ISBN a la recerca d’alguna novetat editorial en català de dos autors concrets, R.W. i D.B.. Tot i que no tinc autors de culte i el meu ventall de lectures és força eclèctic, potser massa, tinc una certa debilitat per aquest parell. Potser (si és que fa falta trobar algun motiu) per la poca, poquíssima, obra que tenen traduïda a la nostra llengua.

El penúltim cop que vaig visitar la web el resultat fou desolador. No només perquè, com és norma, no hi havia cap nova edició, sinó perquè una gran novel·la de D.B., probablement la seva gran novel·la, es trobava esgotada. Vaig restar desolat... és possible viure en un país a on no es pugui trobar la gran novel·la de D.B. en una llibreria?. Afortunadament, però, la vida és possible, car en la darrera visita que vaig fer a la web vaig veure que el llibre havia estat reeditat.

I ara que arriba Sant Jordi, el mateix Sant Jordi que fa dos anys ens portà el miracle d’un nou recull de contes de D.B., proposo un joc. A veure, immerescuts i escassíssims lectors, si endevineu de quins dos autors parlo. Qui és (o era) R.W.? I qui era (o és) D.B.? I ja posats, la cirereta del pastís, quina és la novel·la reeditada?

Senshu Lisboa ni imashita

Os homens não choram!. Crida en portuguès, car som a Lisboa, el conductor del tramvia a través de la porta oberta, mentre els passatgers pugen o baixen del vehicle. I l’infant, el mateix infant que fins fa un moment era un mar de llàgrimes, tot i les manyagueries de la seva mare, es mira al conductor i estronca, de totes totes, el plor; potser avergonyit, potser intimidat per l’autoritat que als seus ulls té tot un conductor de tramvia.

Os homens não choram? Que potser no va plorar Orfeu la mort de la seva estimadíssima Eurídice? Que potser el plor d’Orfeu, convertit en cant, no va despertar la pietat dels Déus? No va aturar, ni que fos per un instant, el rodolar de la roca de Síssif? No va apaivagar la fam i la set de Tàntal? No va conhortà el suplici d’Ixiò? Que potser no va entendrir Hades i Persèfone fins a fer-los accedir, inútilment (i què?), al retorn d’Eurídice al món dels vius?

Deixem, doncs, que els homes plorin, i admirem la bellesa de la seva, de la nostra, desgràcia; del seu, del nostre, lament.

Do-yobi no asa

Assolir la invisibilitat, esdevenir invisible a ulls del proïsme, fora, verament, superb. No pas per la impunitat que assolirien els nostres actes, ni per les portes, totes, que ens romandrien obertes, no; sinó per l’oportunitat, incerta potser, però possible, de fer-nos escàpols de les inevitables(?) complicitats amb un món d’una lletjor, d’una brutor, anihiladores. Romandre vius, si, però a la vegada innocents.

Assolir la invisibilitat, esdevenir invisible a ulls del proïsme és, però, del tot impossible. Com a molt, i amb gran esforç, assolirem, potser, la qualitat del discret, la discreció, que no és poc.

Watashi no uchi

Per culpa d’en Newton i de les seves teories, el tendal que tenim al pati de casa és tot ple de petites cremades. Resulta que tot sovint els veïns dels pisos de dalt surten a fumar a la galeria i, en acabar, llencen la punta del cigarret al buit. Aleshores la gravetat fa la resta i la burilla cau al nostre pati, d’habitud al tendal, i el socarrima.

Fins que un dia vaig deixar una nota a les bústies. Allà explicava als veïns qui fou l’Isaac Newton, enunciava la llei de la gravitació universal, explicava la seva formulació matemàtica i les seves conseqüències pràctiques i, finalment, els pregava que, en cas de ser del tot imprescindible (pel motiu que fos, en això no m’hi ficava) llençar les cigarretes al buit, almenys les apaguessin abans.

Vist l’èxit aclaparador de la iniciativa (oli en un llum) he pensat que podria escriure unes quantes notes més. I per començar n’escriuré una adreçada a mi mateix, a on em recordi, d’una vegada per totes, que en aquests temps post(post)moderns tothom va de bòlit, i altres coses tenen a fer, que no llegir els meus insignificants maldecaps domèstics.

Kino shibai ni ikimashita

No tinc simpatia per la figura d’Antígona, filla incestuosa d’Èdip i Iocasta, germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, neboda de Creont. No crec en els seus arguments i m’atemoreix la seva determinació, el seu coratge, la seva follia. Com no tinc simpatia (però si admiració) per Sòfocles, un vell xaruc temorós dels nous temps, dels temps dels homes, que ens vol entabanar amb el seu maniqueisme, amb la seva pietat (en tant que devoció a les coses santes), amb els seus Déus que, en definitiva, fan a l’home culpable pel sol fet d’haver nascut.

La meva pietat (en tant que sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres) és la d’Eurípides. De l’Eurípides rebutjat per Nietzsche, de l’Eurípides de Les Troianes, de l’Eurípides del plor d’Andròmaca per l’assassinat del seu fill, del seu fill innocent, car els homes naixem innocents.

Hashi

El 1923 es bastí un petit pont sobre el carrer del Bisbe segons projecte de Joan Rubió i Bellvé, responsable de les obres de rehabilitació(?) del Palau de la Generalitat encarregades per la Diputació sota la presidència de J. M. Milà i Camps, comte de Montseny. El pont, en la millor (i extensíssima) tradició del gòtic contemporani, uneix el Palau amb les cases dites dels Canonges, que foren refetes i restaurades aquells anys.

Vora cinc-cents anys abans de la seva construcció, però, el pont fou misteriosament utilitzat per Ferran de Trastàmara, rei d’Aragó i comte de Barcelona, per visitar d’amagatotis a la seva enamorada, Isabel de Castella, que, pel que sembla, li era veïna.

Sí, ho sé, probablement els dits Reis Catòlics no es casaren per amor, però això, als turistes que escolten encaterinats la xerrameca del guia, no sembla importar-los gaire ... i és que, que n’és de maco, el pontet.

Daisan

Érem quatre i jo anava el darrer. De sobte un roc es va desprendre i va caure, arrossegant altres pedres en la seva caiguda. Tot just vaig clavar els piolets al gel que vaig quedar estabornit per l'impacte, al casc, d’una de les pedres. En recuperar-me del cop em vaig trobar penjant de les corretges dels dos piolets, que havien aguantat, ferms, la sotragada. Sense saber el que em feia vaig continuar l’ascensió fins a superar el curt esglaó de gel on em trobava, l’única dificultat de la canal.

Els companys, ignorants de l’esllavissada, s’havien perdut canal amunt; i a baix només restava una gran llengua de neu amb la traça dels rocs caiguts i la solitud més pregona. Tenia el cap adolorit i em trobava marejat, probablement amb la pressió baixíssima. En aquelles condicions la paret de gel era un obstacle infranquejable i no vaig gosar davallar. Només hi havia una alternativa, canal amunt, en una ascensió teòricament fàcil, però penosa, donades les circumstàncies.

Aquell fou el tercer cop que els Déus, magnànims, es varen apiadar de mi, si és que allò, verament, fou un acte misericordiós.

Sumimasu (II)

De ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor (creador del cel i de la terra), i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, en tot demiürg, en tot jutge, en tot futur. Més endavant vaig perdre la fe en la ciència, això és, en la coneixença exacta d’un cert ordre de coses resultat de l’estudi, car cap coneixement ens és possible. Després vaig perdre la fe en la gent, en tant que conjunt de persones; més tard en les pròpies persones, els individus; i finalment vaig perdre la fe en mi mateix, en la contingència del meu pensament, en l’atzar de les meves circumstàncies, en la inutilitat dels meus esforços.

Des d’aleshores viure és, certament, un plaer.

Kore wa nan desu ka

Fins a mitjans del segle XVII hom creia que la llum estava formada per corpuscles, això és, per petites partícules emeses per focus lumínics, com ara el sol. Amb els anys, ves per on, la llum s’anà desmaterialitzant, lenta i pacientment, fins a esdevenir (a finals del segle XIX) una ona electromagnètica reconeguda per tota la comunitat científica. Avui en dia, però, els que hi entenen diuen que la llum pateix d’esquizofrènia, car per una banda es propaga gràcies a la seva condició d’ona, i per l’altra interactua amb el món físic gràcies a la seva naturalesa corpuscular.

Sembla complicat, però no ho és. El que és, és incognoscible i irrellevant. El que importa no és pas el sexe dels àngels, conèixer (empírica o ontològicament) si són mascles o femelles (ones o partícules), o quànticament hermafrodites; sinó saber que, en cas de sodomitzar (per evitar discussions bizantines) un missatger sobrenatural de Déu (un àngel, com si diguèssim), Déu nostre Senyor farà ploure del cel sofre i foc i serem anihilats, talment ho foren els (no per res dits) sodomites, ciutadans de Sodoma.

Dare ga jisatsu desu ka

Si (malauradament) el plaer ens és impossible i hem perdut tota esperança, Epicur, l’epicureisme, contempla la possibilitat del suïcidi?, pregunto al conferenciant.

La meva pregunta queda sorda per la remor del públic i el conferenciant em demana que li repeteixi. Ho faig a poc a poc, vocalitzant. La pregunta el sobta i, amb arguments poc convincents (la suposada mort d’Epicur enmig d’esgarrifosos dolors), respon negativament. Resto perplex, tant per la remor de la gent com per la sorpresa del conferenciant, car altres escoles hedonistes, com la Cirenaica en la persona de Hegesies, exhortaven al suïcidi, fins i tot per inanició.

Suïcidi, format amb el ll. Sui ‘de si mateix’ i la terminació homicidium; en anglès ja s’usava suicide el 1651, i sembla que els altres països europeus ho imitaren d’Anglaterra (on aquesta plaga és més corrent que a Terra Ferma) ...
.......................Escriu Coromines, mestre de l’etimologia moralista.

Suïcidi, o com l’ús d’uns simples adverbis resulta (incomprensiblement?) inacceptable, car, suïcidar-se, llevar-se la vida, no és més que decidir lliurament el quan, l’on i el com de quelcom inevitable, la nostra mort.
.......................Proposo jo, per un diccionari.

Kochira wa Astley-san desu

El 1987 fou l’any de Rick Astley. I el 1988 també.

Aquells anys, 1987 i 1988, Astley era com els Reis d’Orient, això és, ubic. Però d’una ubiqüitat superlativa, car si els Reis tenen la capacitat de ser a tot arreu la nit del cinc al sis de gener, la d’Astley no coneixia límits. En tot programa de televisió, de ràdio, sonaven les seves cançons. El noi, sempre somrient, cantava i cantava, sense descans, sense defallir, aplicada i entusiàsticament.

I tot per res, car només un foll compraria aquells discos, aquelles cançons lamentables, aquells sons que només en un acte de caritat es podrien arribar a considerar música. I fou precisament la caritat la que em portà a voler comprar un disc del senyor Astley, perquè almenys en vengués un. Sort, però, que em van treure del meu error i em van fer evident que el foll era jo.

Descobert pel productor Pete Waterman, el cantant Rick Astley fou número u de vendes a mig món amb els seus dos primers singles, Never Gonna Give You Up el 1987, i When I Fall in Love el 1988. Des d’aleshores es calcula que Astley ha venut més de quaranta milions de discos, que no semblen pocs.

I avui puc dir, sense por a equivocar-me, que la follia no es guareix, no té cura. Ahir, a Can Ramoneda, només érem quatre gats per veure la primera part de El sur, tot i que jo, foll, vaig anar una hora i mitja abans a compra l’entrada, per si de cas s’esgotaven.

Doshite kakitai desu ka

... la cultura només pot ser el resultat del benestar i de la comoditat de la vida, de freqüents ablucions, com diu, però no del saber llegir i escriure.

Diu Sviajski, escriu Tolstoi. Cultura pres del llatí cŭltūra conreu, agricultura, cultivació de l’esperit, en el sentit d’acció de cultivar una entitat espiritual.

Perquè, doncs, conreem l’esperit? pel tedi produït per la nostra ociositat? per haver aprés una mica de lletra? o, necis com som (deia Epicur), per por a la mort, a la nostra finitut (sic), creient (endebades) que les nostres obres ens sobreviuran, que la cultura (si hem fet una bona sembra i la climatologia ens ha estat favorable) ens immortalitzarà amb el seu fruit, talment les cols asseguressin la vida eterna?.

O, potser, crec, perquè no podem fer altrament.

Kokkyo

Com n’era de fàcil, abans, creuar la frontera. Només calia travessar el prat i córrer, rient, corriol amunt (sempre amunt) entre els arbres. De sobte el món en què vivíem quedava a les nostres espatlles i al davant trobàvem l’ignot, un món nou, un reialme fantàstic on tot era possible.

Amb els anys, però, la frontera reculà. El camí per arribar-hi es feu llarg i penós. Calia tot un jorn (a voltes més) de llarga marxa per arribar a creuar aquella ratlla inexistent, aquell límit somort a partir del qual deixàvem enrere tot allò que coneixíem.

Ara la frontera és molt cara de trobar. Els vells camins s’han perdut i per tot hi ha esteses de fanals, vorades de panot i línies discontínues que no porten enlloc. Per un moment, però, ens pot semblar que hi hem arribat, que hem tornat a creuar la ratlla, que tornem a ser en aquell regne que ens és aliè, però indispensable. És, ai las, un miratge, un somni foll, impossible, com no triguem a descobrir. Aleshores el desànim ens aclapara, car podem arribar a creure que la frontera (i el que hi ha més enllà) potser mai ha existit, i que fora del món que ens envolta res és possible.

San-gatsu juichi-nichi ni eiga o mi ni ikimasho ka

El trenta-un d’octubre i el vint-i-vuit de desembre de 1992 vaig veure, als cinemes Verdi de Barcelona, El sol del membrillo, el tercer llargmetratge de Víctor Erice. En aquella pel·lícula Erice narrava un impossible, talment ens expliqués la història de Síssif arrossegant el roc d’alt del turó. Síssif prenia les maneres del pintor Antonio López en el foll intent de fondre percepció i realitat, talment el coneixement del món ens fos possible. López, amb paciència infinita, cada matí intentava contradir Magritte, i s’esforçava (amb mètodes entendridors) a pintar a l’oli els jocs capriciosos de la llum en les fulles d’un codonyer. Finalment, a diferència de Síssif, López, mortal com és, abandonà.

Uns mesos després, no sé la data exacta, vaig veure la pel·lícula per tercer cop. Quatre anys més tard, el vint-i-nou de desembre de 1996, vaig veure, a la Filmoteca, El espíritu de la colmena, el primer llargmetratge d’Erice que, anys després, reveia de nou a la Filmoteca. Era el vint-i-vuit de gener de 2001.

El proper 11 de març, a can Ramoneda, podré veure, finalment, l’Erice que em falta, El sur, el segon dels seus llargmetratges, després de prop de catorze anys de pacient espera.

Sumimasu

Viure, dic, no és imprescindible, car imprescindibles són altres coses. Quines? Fa de mal dir per allò de tants caps, tants barrets.

Però el batec del nostre cor, l’oxidació de les nostres cèl·lules, el creixement (infatigable) d’ungles i cabells, l’oxigenació de la nostra sang ... no només resulta prescindible, del tot innecessari, sinó fins i tot odiós, indesitjable i absolutament negligible si, en les nostres vides, fora de nosaltres mateixos, no hi ha res de certament imprescindible.

Viuré, si em vaga encar de viure ...

que deia aquell, el príncep.

Kono e wa ikura desu ka

- Doncs a mi m'agrada Mondrian - em digué ahir la meva companya després de llegir el post anterior - I al passadís ens quedaria molt bé un quadre seu.

Jo, com no pot ser altrament, acostumo a trobar les seves paraules sàvies i encertades, plenes de seny i dignes de ser obeïdes, més que escoltades. En aquest cas, però, i sense que serveixi de precedent, la seva proposta m'alarmà. Ràpidament vaig objectar que potser no ens podíem permetre una despesa tan important, sense comptar que els de l'assegurança del pis ens apujarien la prima i ens farien canviar la porta d'entrada per una de blindada, a més de fer-nos posar reixes al pati. I crec, vaig afegir, que les obres dels grans mestres han de ser (encara que no gaudeixin de la meva prescindible simpatia) als museus perquè tothom en pugui gaudir, i no pas en cases particulars, perquè així no semblés que només em preocupava per la qüestió econòmica, i que l'altruisme també motivava les meves objeccions.

- Vull dir un pòster - em replicà amb aquell to seu tan característic, que deixa clar que no faig gràcia i que si només haig de dir bajanades, millor que calli o que les escrigui al bloc.

De totes maneres d'aquí poc és el seu sant i jo haig de cobrar un final d'obra (cap fortuna, però), i mira, li podria fer una sorpresa. Així que, algú es ven un Mondrian a un preu raonable?