Kōfuku

Atès que la vida ordinària està sotmesa, per dir-ho amb les paraules del diví Apòstol, a molts "destorbs", el nostre discurs ha de proposar necessàriament la vida en virginitat com una mena de porta d’accés a un viure més noble. En efecte, aquells qui es troben embolicats en les coses ordinàries de la vida difícilment poden dedicar-se en pau a un viure més diví, i, en canvi, els que s’han apartat totalment dels tràfecs de la vida troben una gran facilitat per a tenir el lleure imprescindible per a dedicar-se sense distraccions a les coses superiors.

llegeixo, ajagut al llit, en un dels darrers llibres que he rebut, la virginitat, de Gregori de Nissa. I destriant entre sofismes i retòriques, entre encratites i ascetes, certeses i aparences, no puc més que combregar amb les tesis del Nissenc, doncs res de més menyspreable que la passió, sigui del tipus que sigui, que ens allunya irremeiablement de la felicitat, això és, de la contemplació de Déu, segons l’autor, del no res, segons jo mateix.

Però en sentir un alè conegut al meu costat, que em davalla golut pel pit, tot convidant-me a la còpula, no puc més que desar el llibre, llevar-me les ulleres, i lliurar-me a qui em demana, tot recordant que la felicitat no és més que una paraula, aguda, de nou lletres.

Fuku

Surto de casa corrents, agafant al vol unes galetes per a esmorzar, cordant-me l’abric mentre davallo les escales, doncs un cop més he mandrejat massa. Però en ser al carrer la incredulitat, en topar-me amb el cos completament nu d’una noia de poc més de vint anys, que enmig de la vorera exhibeix l’esplendor de la seva joventut, m’atura. En veure’m, però, la noia ofega un xiscle i marxa corrents, trepitjant amb els peus nus el panot de la vorera. Encara sobtat començo a caminar, però resto de nou aturat en veure com s’apropa un home acompanyat de dos nens, els seus fills, suposo, doncs tots tres van també despullats, amb els penis que se’ls balancegen entre les cames, envoltat de pèl el de l’home, impúbers els dels nens. I veig com l’home, en ser a la meva alçada, gira la cara per tal de no veure’m, com si la meva presència l’ofengués, alhora que un dels infants, el més menut, no deixa de mirar-me, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I més endavant em creuo amb grans i petits, homes i dones, blancs i grocs, també negres, tots despullats, mostrant cossos de tota condició, arrugats i musculats, contrafets i esvelts, obesos i anorèxics, ofensius i enllaminidors... i espaordit apresso el pas per arribar d’una vegada a la feina, per refugiar-me en la privadesa del despatx, mentre em sento el centre de totes les mirades, incrèdules algunes, encuriosides d’altres, hostils la majoria. Fins que a punt d’arribar, aturat en un semàfor, se m’apropen dos homes que, en un to de veu entre condescendent i burleta, em pregunten, tot mirant-me de fit a fit, i vostè, es pot saber com és que va vestit?

Watashi wa kenchikuka dewa arimasen

Jo no sóc arquitecte, per molt que un document que tinc desat dins una carpeta, a l’armari del rebedor, ho reconegui, i els meus clients, sempre escassos, s’ho pensin. Tampoc escriptor, encara que ompli mil papers amb una lletra diminuta, i d’altres, pacients, em llegeixin. Ni sóc cuiner, per moltes sopes i estofats que prepari. Tampoc alpinista, ni xofer, ni embriac, ni res.

Jo no sóc català, per molt que parli i escrigui en català, per molt que visqui i treballi a Catalunya. Encara menys sóc espanyol, tot i que un altre document, ben diminut, així ho afirmi. Ni sóc europeu, que ningú, tampoc jo, sap ben bé el que és. Ni grec, encara que a Utrecht un restaurant de cuina grega porti de nom el meu cognom. Ni tampoc sóc japonès, ni d’enlloc.

Jo no sóc hedonista, ni epicuri, per molt que cerqui, sempre, el plaer en tot, això és, l’absència de dolor. Ni estoic, encara que intenti fer bona cara enmig del desastre, i faci el que de mi s’espera, de vegades. Tampoc sóc cínic, ni irònic, ni sarcàstic, tot i el que diuen de mi, els altres, que no saben, ni ho sabran mai, qui sóc. Ni sóc platònic, doncs només crec en res.

Senshu eiga o mimashita (II)

Si Vittorio De Sica hagués dirigit Laitakaupunguin valot, probablement el títol hagués estat Luci nella penombra, els actors haguessin parlat italià enlloc de finès i rus, i el personatge principal s’hagués vist acompanyat en la seva desgràcia per una dona cridanera i un fill llagrimer que, al davant de la més adjectivada de les càmeres, haguessin cridat i plorat sense descans, una i mil vegades, en una melodramàtica polifonia, la misèria de llurs patètiques vides.

Però afortunadament no ha estat així. El director ha estat l’admirable i mesuradíssim Aki Käurismaki (a qui de cap de les maneres s’ha de confondre amb Mika Käurismaki, el seu germà, de qui es diu que també és director de cinema) que, a més del seu geni, ens ha tornat a regalar la inconfusible veu de Toshitake Shinohara, que ha cantat, per uns breus instants, Ogonek.

Kochira wa Sísif-sama desu (II)

Diuen que en Síssif, el més astut dels mortals, fou castigat a arrossegar un gran roc fins dalt d’un turó. La penitència, però, mai era assolida, doncs la pedra sempre rodolava pendent avall, i Síssif havia de recomençar, una i mil vegades, dia rere dia, per sempre més, la seva impossible missió.

Diu l’insensat, però, que l’impossible treball d'en Síssif no era cap càstig, cap condemna. Només era (només és) la manera que van trobar els Déus de tenir-lo atrafegat, per tal que no tingués temps de rumiar paraules que tot ho giren, aquí el d’allà, allà el d’aquí, i, un cop més, els tornés a entabanar.

I nosaltres, els més soques dels mortals, a qui es deuen pensar que podríem arribar a enredar, els Déus, per donar-nos igual mal, igual treball?

Kyō no konsāto

Assegut a la sala imagino que surto de casa, tombo a la cantonada i camino a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que giro per Bruc, travesso la ronda, trenco per Ortigosa, baixo per Amadeu Vives, i arribo al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui és sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic toca una partitura diferent, alhora que el director declama, en silenci, el llibre dels Salms.

Assegut a la sala recordo com he sortit de casa, tombat a la cantonada i caminat a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que he girat per Bruc, travessat la ronda, trencat per Ortigosa, baixat per Amadeu vives, i he arribat al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui era sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic ha tocat una partitura diferent, alhora que el director declamava, en silenci, el llibre dels Salms.

Nani ga itai desu ka

...havent sopat, m’oblido de tot en notar una lleu cremor d’estómac. Lleu, però persistent, doncs l’endemà, en llevar-me, la cremor encara hi és. És per això que per dinar decideixo fer-me un brou ben lleuger, amb arròs, i prendre de postres una poma al forn. Però la cremor roman, i tot i que deixo de menjar avellanes, evito els condiments i rosego comprimits d’almagat, sembla que no hi ha res a fer.

Res a fer fins que tres dies després, havent sopat, m’oblido de la cremor en notar una lleu irritació a la gola. Lleu, però persistent, doncs l’endemà, en llevar-me, la irritació encara hi és. És per això que després de rentar-me les dents faig gàrgares amb una solució de iode. Però el malestar roman, i tot i que deixo de prendre sucs àcids, bec molta aigua i em poso jerseis de coll alt, sembla que no hi ha res a fer.

Res a fer fins que tres dies després, havent sopat, m’oblido de la irritació en notar una lleu punxada al genoll dret. Lleu, però persistent, doncs l’endemà, en llevar-me, la punxada encara hi és. És per això que decideixo baixar en ascensor i agafar el metro per anar a treballar, en lloc d’anar-hi a peu. Però la punxada roman, i tot i que em faig sedentari, sembla que no hi ha res a fer.

Res a fer fins que tres dies després, havent sopat, m’oblido de la punxada en notar una lleu cremor d’estómac. Lleu, però persistent, doncs....

Watashi wa achira desu ka (II)

Demà de bon matí, abillat com tothom amb les meves millors robes, sortiré al carrer, traginant, com tothom, mil embalums, per repartir, com tothom, obsequis i presents, i, alhora, desembolicar els que m’hauran portat a mi, com a tothom, els dits Reis d’Orient. I després, com tothom, aniré a dinar en família, prenent per postres una massa d’ametlles, clara d’ou, sucre i mel, fins que atipat tornaré, carregat com tothom, cap a casa, amb la por que algú, només per què m’hagi vist fent, un cop més, el que fa tothom, es pugui pensar, ni per un instant, que jo, en dErsu_, el preferit dels Déus, sóc com tothom.

Jūni-gatsu sanjūichi-nichi

Un cop Troia fou ocupada (morts tots els homes, violades totes les dones) els caps aqueus es reuniren en consell per decidir el més important, això és, com repartir-se les despulles de la ciutat, el botí. Ulisses, però, l’enginyós Ulisses, el diví Ulisses, el favorit d’Atena, l’heroic Odisseu, preferit de poetes, de tots i de tothom, proposà, enmig de l’assemblea, una tasca més urgent: calia donar mort al fill d'Hèctor, el millor dels troians. Cert que només era un infant que no aixecava un pam de terra, però potser, temps a venir, heretaria la força de son pare, i un just desig de venjança el podria enfrontar als prínceps aqueus, i això, de totes totes, calia evitar-ho. És per això que el nen fou pres dels braços de la seva mare, Andròmaca, i fou llençat, des de d’alt d’una torre, al buit, doncs ningú, Ulisses tampoc, gosà donar mort a l’infant amb les seves pròpies mans, per por als Déus, a l’horror de l’infanticidi. I el nen, dit Astiànax, en estimbar-se contra el terra, morí.

I avui, un any més, a trenta-un de desembre, tot, tot, tot continua igual, com, ai las, no pot ser altrament.

Ototoi no ban

Tinc sort, doncs l’autobús arriba buit i puc seure al seient del davant, per mirar de no marejar-me. Però, en pensar-ho, em resulta ben estrany que, a aquestes hores, l’autobús vagi tan buit. Com també em resulta curiós que trobem totes les parades buides, al llarg del trajecte, i que en mirar per la finestra vegi els carrers deserts, sense trànsit. Almenys així arribem en un no res, a la meva parada. I en devallar i ser a la vorera em sorprenc encara més, doncs no veig a ningú pel carrer, ni cap vehicle circula per la Gran Via. I veig les balconades de l’Eixample fosques, totes, com si no hi hagués ningú a l’interior dels habitatges. I el silenci és absolut, talment la ciutat fos balmada.

Almenys algú devia conduir l’autobús, penso, perplex, tot i que per molt que m’hi esforço no puc recordar a cap conductor. Però en reflexionar més, enmig de la solitud més pregona, tot se’m fa transparent, i és que encara sóc al meu món, a on només hi ha lloc per a mi. Per a mi, i per a ningú més.

Tango, tango, tango

En despertar i enfrontar-nos al món restem del tot perduts davant la seva vastitud, desorientats per la seva complexitat, la seva incommensurabilitat. I neguitosos comencem a crear paraules, a ordenar i classificar, i acabem parlant de minerals, vegetals i animals; invertebrats i vertebrats; peixos i amfibis, rèptils i aus, també mamífers; prototeris i marsupials i placentaris; i embogim amb els insectívors i els carnívors, els cetacis i els dermòpters, els primats i els sirènids, i així fins a divuit llatinades, que aviat és dit; i després més, i encara més, i sempre més.

I en acabar ens ho creiem, sí, ens ho creiem, i ens pensem que el món és tal com el veiem, tal com el classifiquem. Aleshores, perquè no sigui dit, a nosaltres mateixos ens anomenem homo sapiens sapiens, per duplicat, doncs pel que sembla, és el nom, qui fa la cosa.

Kochira wa Xostakovitx-sama desu

Assegut a la sala escolto el superb regal que he rebut avui, una bellíssima capsa que conté deu petits cossos cilíndrics, d’una alçada insignificant en comparació amb el seu diàmetre, on hi ha enregistrades les quinze simfonies que compongué Dmitri Xostakòvitx. Ordenat com sóc he començat pel primer disc, que conté les simfonies 1ª i 15ª, que encara no he escoltat mai. La 1ª passa com si res, doncs ara puja, ara baixa, ara fa això, ara allò... un brillant catàleg de recursos que m’atabala i no em diu res. Però tot canvia en començar la 15ª. Primer em sorprenc en reconèixer algunes frases que em recorden molt a Wagner, a la Marxa fúnebre de Sigfrid, i tot seguit l’emoció segueix a la sorpresa, doncs resto del tot captivat per la delicadesa de la música. Una delicadesa que sóc del tot incapaç d’expressar, doncs ni sé prou música com per descriure el que escolto, ni sóc prou hàbil amb el llenguatge com per poder transmetre el que sento. Només puc fer un prec, escolteu-la.

Kurisumasu omedetō

Ennuvolat amb els meus pensaments un cop em retorna al món, a l’hora que una veu desconeguda em demana disculpes. Jo, però, no responc res, incapaç com sóc de veure a qui ha topat amb mi, doncs em trobo envoltat d’infinits desconeguts que van i venen al meu voltant, atrafegats enmig de les llums, del soroll. I és tant el brogit que resto terroritzat i intento fugir de la multitud. Però per molt que m’hi esforço continuo envoltat de gent i més gent. Només amb grans treballs aconsegueixo tombar per un carrer menys concorregut, on puc accelerar el pas, fins que arribo a les canòniques voreres de l’Eixample, on començo a córrer, esquivant vianants. I en ser a casa tanco la porta amb clau, i sense pensar en el que faig començo a apilar capses, per bloquejar l’entrada. Tot seguit m’apresso a tancar finestres i porticons, i jo mateix em tanco al dormitori, barrant la porta amb el llit. Però atemorit encara per les veus que sento esmorteïdes a través dels envans, buido l’armari de la roba i em fico a dins. I per fugir del tot poso el cap dins una bossa, que m’ajusto al coll, i a mesura que em falta l’oxigen començo a perdre de vista l’enutjós món exterior, alliberant-me dins la foscor.

Kore o yomitai desu ka

Llestos, ho vols llegir? pregunto a la meva companya en donar el text per bo; tot i que només és un primer esborrany, afegeixo cercant la seva indulgència. Tot seguit ella s’asseu i comença a llegir el que acabo d’escriure, i en acabar em mira i diu, ah, has tornat a escriure el de sempre. I jo resto sorprès per les seves paraules, potser irritat, i replico que no, i ara, que no escric pas sempre el mateix, i menys avui. Però tot seguit em contradic a mi mateix i m’embarbusso argumentant que tothom escriu sempre el mateix, que tot escriptor (escriptor?) escriu sempre la mateixa novel·la, el mateix vers, com no pot ser altrament. I afegeixo, encara, que els grecs ja ho varen escriure tot, i abans els egipcis o els sumeris, que potser foren els primers a escriure, i que des d’aleshores no fem més que repetir-nos, una vegada i una altra, i que així ha de ser.

Però en restar sol de nou i rellegir el text em resulta evident que un cop més és el de sempre, escrit com sempre, i que, com sempre, la meva estimada companya té tota la raó.

Nani mo (II)

De cop sobte un desig em pren amb força i, indefens, resto del tot a la seva mercè. Deixo de banda tot altre pensament, tota altra ocupació, i m’apresso a fer el que faci falta per tal d’assolir allò que em domina. I no dubto a trepitjar a qui es posi al meu davant, ni a empènyer a qui m’obstaculitzi, ni a fer tot el que s’hagi de fer, el que sigui, i encara més. I enfebrat m’enutjo per la més petita de les dificultats, la més lleu de les dilacions; i tot em treu de polleguera. Fora de mi bramo i pico de peus, clamo als Déus i exigeixo l’acompliment de la meva voluntat, si és que encara és meva, si és que mai ha estat meva.

I tot ho faig no pas per la vana i menyspreable il·lusió de satisfer la passió que em domina, ni aquesta ni cap, sinó per veure’m, d’una vegada per totes, lliure de tot desig, de tot anhel.

I tot seguit ric, a cor que vols.

Tomete kudasai (III)

Amb tot encara per fer m’assec i resto aturat, en silenci, potser distret amb qualsevulla niciesa, encaterinat amb no res. No pas per què el cos hagi dit prou i em demani un descans, ni per què no tingui res a fer. Si resto assegut, aturat, silenciós, potser distret, és per què res del que pugui arribar a fer, a dir, a escriure(?), millorarà el pitjor dels meus somnis, la més pobre de les meves fantasies.

Sakana o tabemasho ka

Traiem un bell filet de salmó fresc de la nevera i el deixem reposar cosa d’una hora. I un cop temperat el posem sobre la planxa, que ha d’estar roent, del costat de la pell. I no el girem pas, ni el salem, ni res. Només esperem un minut, potser dos (no més), a què la pell resti torrada, cuita la carn de sota, però crua del tot la de dalt. Així cuinat el presentem en un plat, li posem unes poques escates de sal per sobre, i el servim. I trobarem que potser si, que paga la pena de viure, quan totes tres textures se’ns fonguin a la boca en cada mossegada: el greix de la carn crua, el cruixent de la pell, la tebior del salmó cuit.

Però això ho haurem de fer en la intimitat de la llar, en la clandestinitat del nostre menjador, en la privadesa més estricta; doncs les autoritats, amatents al nostre benestar, han decretat, mal que ens requi, que per por dels paràsits no es pugui consumir peix que no hagi estat congelat o cuinat, bullit, fregit, cremat, socarrimat, carbonitzat, incinerat, desgraciat, rebregat, maltractat, humiliat, a no menys de seixanta graus Celsius, pel cap baix.

Gràcies, un cop més, per protegir-nos de tot mal, no fos cas que en viure, moríssim.

Kyo eiga o mismashita

En sortir de la sala de projeccions restem perplexos (o no), doncs tot i que no podem més que reconèixer la qualitat del producte que acabem de veure, la dolorosa sensació que tenim és la d’haver malbaratat sis euros i mig per cap, i dues hores i mitja d’una tarda de dissabte. Belles han estat les imatges, verament, i correctes, correctíssimes les interpretacions, brillant l’ambientació, també les localitzacions, eficient la narració, invisible el muntatge... però tot plegat, i què?

Magaranai kudasai

Sara, esposa de Lot, dubtà de la paraula de Déu i es girà per contemplar com una pluja de sofre i foc destruïa la ciutat de Sodoma. I en girar-se, Sara fou convertida en estàtua de sal per sempre més. I és que el dubte (en tant que estat d’esperit de qui no creu amb certitud) no plau als Déus, doncs el dubte és allò que ens fa ser el que som, això és, individus (potser menyspreables, potser miserables, però tant és) amb noms i cognoms; i ens allunya d’allò que no som: un ramat de fills benaurats dels Déus, de l’Estat, o de la mare que ens va parir. Com hagués pogut dir aquell, dubitum, ergo sum.

Do-yobi no asa (II)

Dissabte al matí aprofito per anar a Laie, on després de molt remenar compro tres llibres: Una avançada del progrés, de Joseph Conrad; Pensadores rusos, d’Isaiah Berlin, tot un clàssic del liberalisme; i ¿Quién dijo totalitarismo? d’Slavoj Zizek, potser l’estúpid més intel·ligent, o l’intel·ligent més estúpid, dels nostres dies, sempre que entenguem per estúpid tant qui denota molt poc enteniment, com qui irrita per la seva presumpció. I en arribar a casa deso els llibres acabats de comprar a qualsevol lloc, sense ni tan sols fullejar-los, oblidats, i m’assec en una de les butaques de la sala per a continuar amb la relectura de La muntanya màgica, doncs si llegir a Mann és un plaer, rellegir-lo encara ho és més.

Ganbatte kudasai (II)

Una intensa coïssor em desperta de bon matí, i encara mig adormit m’horroritzo en veure com la pell se’m desprèn del cos. L’horror, però, és breu, doncs de seguida m’adono que de sota la pell caiguda apareix una de nova, fina com la d’un nounat. I tot seguit noto com el nas, el meu generós nas ganxut, se’m desprèn de la cara per deixar lloc a un de nou. Encuriosit corro cap al lavabo, a la recerca d’un mirall; i satisfet, entusiasmat, contemplo a plaer els meus nous cabells, els nous ulls, les noves dents. I resto meravellat pel meu nou cos, que es mostra bell, musculat, perfecte. I pres encara per l’entusiasme surto al carrer i desperto l’admiració de molts, l’enveja de no pocs. I tot d’una em poso a córrer i noto com els membres, flexibles, em fan volar com el vent; i salto, i l’empenta dels meus genolls m’apropa als núvols, que m’humitegen els llavis. I en fer un crit de pura joia la meva veu es revela com la del millor dels cantants: modulada, ferma, plena de matisos. I començo a parlar a raig, i les meves paraules, d’una beatitud sense parió, a tothom deixen bocabadat, corprès. Fins que d’entre la multitud que m’envolta reconec la figura d’un home esprimatxat, de cabells curts, nas ganxut, el·líptiques ulleres, pell pigada, espatlles caigudes, dents impossibles, que m’adreça una silent mirada plena de retrets, i que abans de desaparèixer em crida, amb una veu familiar, lletja, corre tant com vulguis, que no podràs fugir; quan despertis ja t’hauré aconseguit. Però tant és, doncs despert també puc somniar.

Ganbatte kudasai

Formós de planta, abillat amb gamberes de flexible estany als turmells, sòlida cuirassa al pit, elm massís de daurada crinera a la testa; i amb el sòlid bronze del gruixut escut al braç esquerre, la pica a la destra, el punxegut glavi de lluent argent al talabard; em disposo a eixir de la llar, escales avall, amb foc als ulls, prest per a l’ofensa, foll pel carnatge, a la cerca de l’odiós enemic, disposat a guanyar, per sempre més, els llorers de la glòria. I amb la porta del rebedor oberta, amb l’olor de la sang que m’embogeix, l’èpica dels dactílics hexàmetres que m’espera, una veu coneguda, estimada també, des de la sala, amb tota justícia, em reclama, dErsu_, que avui també ho hauré de planxar tot jo?

I capcot tanco la porta, deso les divines armes a l’armariet del rebedor, em trec gamberes i cuirassa, i vaig cap a l’habitació de la planxa, doncs la glòria bé pot esperar, un cop més, a diumenge vinent.

Tomete kudasai (II)

Amb tot encara per fer m’assec i resto aturat, en silenci, potser distret amb qualsevulla niciesa, encaterinat amb no res. No pas per què el cos hagi dit prou i em demani un descans; ni per què no tingui res a fer, doncs la feina, urgentíssima com sempre, em crida, i les lectures, molt més urgents, se m’acumulen. Si resto assegut, aturat, silenciós, potser distret, és perquè no puc, no sé, no vull, no em plau fer altrament.

Nani o machimasu ka

Desvagat contemplo amb plaer com la vida em fuig: com els dies em passen pel davant, un rere l’altre, mansois, monòtons, buits. I ordenat com sóc espero que arribi l’hora de dinar, per a dinar; l’hora de sopar, per a sopar; l’hora d’anar a dormir, per a dormir. I espero l’arribada del cap de setmana per a beure vi i anar al cinema, per a fer sopes amb el cap d’un rap i cuinar un tall de bacallà, o per a estirar les cames entre avetoses i fagedes. I amb un cert enuig espero, també, un cop l’any, potser dos, el moment d’agafar un avió que em porti lluny, a llocs on la gent parla llengües que no entenc, i a on no hi ha res més a fer que esperar un altre avió, per a tornar, i continuar esperant.

Fins que arribarà un dia en que deixaré d’esperar, no pas per què res ni ningú hagi arribat, sinó perquè jo ja no hi seré.

Jiyū, jiyū, jiyū

Soc a la Central, llibreria internacional especialitzada en humanitats, fent temps. Al meu costat un noi agafa, complagut, un llibre, Tokyo blues de Haruki Murakami. Però en adonar-se que es tracta d’una traducció al català el deixa de nou a la pila, tot dient-li a la noia que l’acompanya, no, en catalán no. Tant és, doncs de la pila del costat agafa un altre exemplar de la novel·la de Murakami, traduïda, ara si, a l’espanyol, i mig euro més barata.

Per la meva banda jo tinc a les mans Il grande ritratto, del meu admirat Buzzati, traduït a l’espanyol per Carlos Manzano, del que ja porto llegides un parell d’enllaminidores pàgines. Però l’exemple del futur lector de Murakami m’anima, i penso, millor en català, mentre deixo el llibre de Buzzati al seu lloc i cerco, endebades, per tot arreu, la inexistent pila d’una hipotètica traducció catalana que potser mai existirà, mentre xiulo, discretament, l’apòcrifa tonada de l’Himno de Riego, aquella que diu tot allò de libertad, libertad, libertad.