Súnion desu

Diuen que era al cap de Súnion on els guaites havien d'albirar les veles de Teseu, blanques si aquest tornava victoriós, negres si la parca l'havia atuït. El mateix indret on es bastí un formidable temple dedicat a Posidò que fou destruït pels perses en temps de la segona guerra mèdica i reconstruït en temps de Pericles, essent aquest segon temple el que encara roman orgullós dalt de la penya. Del seu record nasqué la segona de les elegies que Carles Riba escrigué a cavall del castell de Roissy-en-Brie i el molí de Bierville, on el poeta s'hostatjà una breu temporada en malaurades circumstàncies. I amb el temps, encara Súnion ha esdevingut una coneguda institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que tot i ja no ser infants, encara no es poden considerar adults, davant la qual, cada matí, passo dalt del 22, camí d'una altra institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que encara són infants.

Denwa o shimasu (II)

De sobte, una veu que em resulta familiar m'atura pel carrer i em demana si m'agraden els animals domèstics. No, i ara, responc d'esma, només m'agraden els animals comestibles, afegeixo, abans de fixar-me en la desconeguda que m'interroga. I encara sense recordar el que s'esdevingué fa pocs dies, la desconeguda em pregunta si ara la demanaré en matrimoni. I en veure-la ho recordo tot i resto enllaminit per la seva alçada, gairebé tanta com la meva, i per la seva magror, gairebé tanta com la meva, i pels seus cabells curts, gairebé tant com els meus, i per les pigues de les seves espatlles, gairebé tantes com les meves, i per les pústules fol·liculars del seu cutis, gairebé, també, tantes com les meves, i no puc més que de demanar-la en matrimoni. Però la desconeguda, és clar, ja ha marxat a preguntar a algú altre si li agraden els animals domèstics. I sembla ser que sí, que al nou enquestat els animals domèstics li agraden d'allò més, però no pas l'enquestadora, a la que troba massa alta, i massa magra, i amb els cabells massa curts, i massa pigada, i amb massa acne. O potser no, però això tant és, doncs jo ja sóc lluny, dalt del vint-i-dos, de tornada cap a casa.

Denwa o shimasu

Una veu femenina diu trucar-me en nom d'una fundació amb nom de llegum i em demana si m'agraden els animals de companyia. Jo, és clar, responc que no, que només m'agraden els animals comestibles, i no sempre, afegeixo, doncs hi ha cuiners capaços de malbaratar qualsevol producte, com el de l'altre dia, quan en un restaurant em van servir un bacallà indigne d'aquest nom, miro d'explicar-li a la meva interlocutora, que de sobte no sembla interessada en la meva conversa i prova d'acomiadar-se. Per guanyar temps canvio de tema i li demano si vol ser la meva muller, tot comprometent-me a ser un espòs amorós i un amatent pare pels fills que hagin de venir. Però l'esforç és inútil, doncs la desconeguda ja m'ha penjat.

Viena ni sunde imasu

Són persones d'admirar, els vienesos. I no em refereixo pas, aquest cop, a tots aquells que nascuts a la bonica ciutat de Viena, com ara un Zweig o un Schnitzler, per posar un exemple, tingueren la gentilesa d'oferir-nos el fruit dels seus esforços. Em refereixo, aquest cop, a aquells que, prenent com a ensenya la bonica ciutat de Viena, tenen la gentilesa d'arriscar els seus diners per oferir-nos en paper imprès el bo i el millor del que altres escrigueren. I és possible que jo mateix, que sóc una persona enutjosa que a tot posa pegues, trobi que potser el disseny dels seus llibres no sigui del tot satisfactori, o que algun dels autors del seu catàleg no estigui a l'alçada de la resta. Però que volen, estan editant a Roth i Proust, a Mann i Kawabata, a Anderson i Rilke, i ara, a més, anuncien un Dürrenmat, la promesa, aquell guió portat al cinema per Ladislao Vajda ja fa cinquanta-tres anys.

Llarga vida, doncs, als senyors vienesos, i a tots aquells que, com ells, enlloc de manufacturar llibres, fan d'editors.

Kochira wa William-san desu

William, Guillem en bell llemosí, és un nom d'origen germànic molt popular en els països anglosaxons, on els Williams són multitud i la seva abreviatura, Billy o Bill, tan comuna que fins i tot resulta familiar als no angloparlants.

És per això que no deu ser més que una casualitat, però quan aquests dies em topo constantment amb un tal Billy Buck, entranyable mosso de quadre a les pàgines del poni roig, no puc evitar de pensar en aquell altre Billy, en Billy Budd, dit el mariner, a qui les coses no li acabaren de rutllar. I tot i la distància entre els escenaris, una vall californiana en el cas de la novel·la d'Steinbeck, l'oceà en el cas de la de Melville, no puc més que pensar que si a aquell brau mariner les coses li haguessin anat d'una altra manera, potser un cop arribat a una certa edat hagués esdevingut una mena de Billy Buck, l'entranyable mosso de quadre, doncs fins i tot ambdós cognoms, sens dubte una altra casualitat, semblen el mateix.

Basu de ikimasu (II)

Un ésser potser humà, de gènere desconegut i lletjor esfereïdora, puja a l'autobús i li demana al conductor si passa per l'Hospital del Mar. No... comença a respondre el conductor, però en tombar-se cap a qui l'interroga resta impactat per la seva lletjor, i sols gràcies a l'habitud de la resposta pot acabar quequejant que per anar a l'Hospital del Mar cal agafar el 59. No us crec! li crida aleshores l'ésser amb una veu que fa justícia al seu miserable aspecte. El conductor, encara esglaiat, es reafirma amb dificultats en la seva resposta, que per anar a l'Hospital del Mar cal agafar el 59, no pas el 14. No m'enganyareu! insisteix, però, l'ésser, que tot seguit valida el preceptiu títol de transport i passa cap al fons de l'autobús.

Poc després, en continuar l'autobús per Marqués de l'Argentera sense tombar pel Pla de Palau, l'ésser s'exclama i torna cap a la part davantera del vehicle per criticar al conductor que hagi gosat modificar el preceptiu recorregut només per perjudicar-lo, o perjudicar-la. El conductor, potser per la impressió rebuda, doncs l'ésser se li atansa fins a una proximitat que imagino insuportable, fa un petit sotrac i, amb el cor aturat, cau sobre el gros volant.

I jo mateix, vostès ho comprendran, fino aquí la narració, no pas per què aquesta hagi arribat a un final satisfactori, ni tan sols acceptable, sinó per la por a recordar tot el que va esdevenir-se a continuació, quan, finat el conductor, l'ésser se'm va adreçar.

Kochira wa Hèctor-san desu

S'explica que quan els troians travessaren l'alta estacada i amenaçaren amb el foc els aqueus navilis, Patrocle prengué les armes d'Aquil·les i al davant dels valerosos mirmídons escometé als troians amb gran braó. I a continuació s'explica que els troians s'arronsaren i recularen en creure que era Aquil·les qui els escometia, i que Patrocle, embriagat pel carnatge i desobeint les assenyades paraules dels Déus, travessà l'alta estacada per encalçar als que fugien. I s'explica que en la seva escomesa Patrocle topà amb Apol·lo, que li llevà armes i proteccions, doncs en tot mirava sempre el Déu d'afavorir als troians. I s'explica que en restar Patrocle indefens, fou Euforb qui el ferí amb traïdoria per l'esquena, i que tot seguit, en veure'l trontollar, fou Hèctor que li llevà l'alè, esventrant-lo amb la pica i fent mofa de qui ja no podia defensar-se. I ja per acabar s'explica la molta anomenada que amb aquests fets guanyà Hèctor, que no per res fou el més fort dels Troians.

Kaiwa (II)

És norma que aquests dies hom parli d'energia nuclear i, fins i tot, que hom parli d'energia nuclear amb impetuosa ardor. I cada cop que aquests dies algú se m'adreça amb comentaris sobre la idoneïtat o la temeritat de la utilització de semblant font energètica, jo m'apresso a mostrar una opinió contrària a la seva: a favor si l'interlocutor de torn es mostra en contra, en contra si s'hi mostra a favor. I això no ho faig pas pel gust de polemitzar, ni per enutjar a qui ha comés la insensatesa de parlar-me, encara que això darrer és el que acostuma a esdevenir-se. És, només, que en no tenir una posició presa al respecte, miro de fer parlar als altres per si de cas, d'entre les seves paraules, capeixo alguna cosa que, fora dels habituals judicis apriorístics, resulti prou llaminera com per poder-la repetir, talment les vistoses cacatues, cada cop que hom em demani, amb impetuosa ardor, el meu parer.

Nihon ni ikimasu (II)

És força estesa la idea que la Terra és una mare amorosa i tots nosaltres uns fills rebecs que no sempre li sabem retornar el seu amor. Però la Terra no és cap mare, i encara menys amorosa. La Terra és, només, un conglomerat de minerals poblat per innúmers espècies d'éssers vius que no semblen tenir cap raó de ser, fora la de competir entre ells per sobreviure, que no sempre és fàcil. Encara menys en certs indrets d'una hostilitat manifesta, com en algunes illes de l'anomenat oceà Pacífic, just en front d'una gran estesa de terra anomenada Àsia. Allà per sobreviure cal una voluntat ferma, un esforç constant i una serenor difícils d'imaginar per qui, com jo, viu en un entorn més o menys confortable poblat de vinyes i oliveres. Allà les muntanyes escupen foc i el sòl belluga com per espolsar-se de molestosos estadants, les onades ho escombren tot i els tifons campen al seu lliure albir. És per això que els soferts habitants d'aquelles illes són un símbol de la voluntat, doncs qualsevol altre fora temps que hagués fugit cames ajudeu-me. I si algun dia defallissin, que no defalliran, tinguin per cert que amb ells defalliríem tots, doncs hagueren defallit els millors.

Epicur-san desu ka, Punset-san desu ka

La felicidad es la ausencia de miedo, llegeixo que diu l'Eduard Punset. I és clar, no puc més que recordar Epicur, que si fa no fa ja digué la mateixa cosa fa més de dos mil dos-cents anys, quan sembla que afirmà que la filosofia era el camí per arribar a la felicitat, en ser el remei per guarir-se de la por: de la por als Déus, de la por al destí, de la por a la mort i de la por al dolor. I en no haver llegit mai res del senyor Punset, excepció feta d'aquest titular, no sé si aquest cita a Epicur, el plagia, o simplement arriba a la mateixa conclusió pels seus propis mitjans.

Però tot això, és clar, tant és, doncs podent llegir Epicur potser fora insensat llegir a qualsevol dels seus epígons, excepció feta, només faltaria, del noble Lucreci.

Nihon ni ikamasu

L'estiu de 2005 vàrem visitar el Japó: Tokyo, Shimoda, Matsumoto, Tsumago, Kyoto, Osaka, Nara, Hiroshima, Takayama, Nagoya, Okazaki, on visitàrem uns amics, i tornada a Tokyo, on també ens retrobàrem amb uns coneguts. Probablement hi tornarem d'aquí uns anys, quant tant la petita A com el seu germà, que sembla que arribarà aquest juliol, estiguin més crescuts i puguin gaudir del viatge. Si com desitjo s'aficionen a pujar muntanyes, potser ens plantejarem l'ascensió al Fuji-san, o potser visitarem l'illa d'Hokkaido, o la costa nord-est de l'illa de Honshu, potser la prefectura de Fukushima i el castell de Tsurugajo, o, qui sap, potser ens abellirà anar al sud, a Okinawa. Però tant és, doncs anem on anem ens trobarem una gent amable i servicial, un país que funciona amb precisió, un menjar excel·lent, unes ciutats dinàmiques i uns ports pròspers, i descobrirem tot allò que en un futur més o menys proper serà habitual a casa nostra. I això serà així sense cap mena de dubte.

Ishi o nagemasu

Avui he llançat pedres contra un desconegut que caminava al meu davant.

De primer l'he encertat a l'espatlla dreta amb una pedra ben cantelluda d'uns dos-cents cinquanta-grams, probablement granítica, doncs al llarg de la rectilínia trajectòria que ha descrit li han espurnejat minúsculs cristalls que semblaven mica, un dels minerals constitutius del granit. En rebre l'impacte el desconegut ha comés un imperdonable error que ha estat clau en l'èxit de la meva agressió, doncs enlloc de fugir o mirar de defensar-se, s'ha aturat i s'ha tombat, donant-me així l'oportunitat d'encertar-lo per segona vegada, aquest cop amb un tros de runa, probablement un fragment de maó de fabricació manual, si m'atenc a la seva textura i porositat. Aquest segon llançament l'ha impactant al front, i aquí el desconegut ha fet palesa la seva gran turpitud, doncs enlloc d'arrencar a còrrer s'ha dut la mà al trau que se li ha obert sobre la cella dreta, d'on ha començat a rajar-li un escandalós fil de sang. Paralitzat per la por, m'ha estat fàcil encertar-lo amb un bonic fragment de roca metamòrfica, potser una quarsita, que l'ha fet trontollar en impactar-li a la templa esquerra. Finalment l'he estabornit amb una pedra de formes arrodonides que no he sabut identificar, i que també l'ha impactat a la templa esquerra, tot fent-l'ho caure sobre el panot de la vorera, ja privat dels sentits.

Amb el desconegut caigut de bocaterrosa he trucat als serveis d'emergències per donar avís que havia trobat un home estès al terra que sagnava abundosament, i a qui semblava que havien apedregat.

Nyūsu o kakitai desu ka

De tant en tant tinc la temptació d'escriure al voltant d'algun tema de suposada actualitat, és a dir, tinc la temptació de copiar el que altres ja han escrit abans no pas jo sobre algun tema de suposada actualitat. Però se'm fa molt difícil decidir a qui copiar, és a dir, triar a qui copiar d'entre tots aquells que ja han copiat el que altres ja van escriure abans no pas ells sobre el tema de suposada actualitat. I aquest anar enrere en les fonts em fa posar en dubte la tan preuada actualitat del tema de suposada actualitat, i és potser per això que, a l'hora de copiar el que altres han escrit abans no pas jo, prefereixo prescindir de la suposada actualitat i copiar el de sempre, amb la vana esperança que a còpia de repeticions acabi, si més no, fent bona lletra.

Sigfried-san desu ka, Parsifal-san desu ka

Com Sigfried, Parsifal no era més que un foll cercabregues mancat d'enteniment, fill d'un altre foll cercabregues també mancat d'enteniment, encara que ambdós desconeguessin els seus tràgics origens. I com Sigfried, Parsifal era també fàcilment manipulable per qualsevol amb dos dits de front i vocació de titellaire. Però a diferència de Sigfried, Parsifal evoluciona al llarg del llibret, i al final del tercer acte resta redimit per la seva capacitat de compassió vers els altres.

És per això que sorprenen algunes de les decisions, si no pas totes, de Claus Guth, que és qui signa la sorprenent posada en escena del Parsifal que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu. Sorprenen els cavallers del Greal convertits en militars convalescents, sens dubte alemanys desprès de l'ensulsiada de la Gran Guerra. Sorprèn la recerca del remei per guarir Amfortas com a al·legoria de la recerca del miraculós remei que ha de guarir a tota una raça. I sorprèn, i molt, un Parsifal uniformat amb els braus soldats marxant al seu darrera, com una avançada del que pocs anys després s'esdevindria, quan tothom, de grat o per força, hagué de marcar el pas.

Però que pinta Parsifal convertit en oficial de les SS? Aquest paperot el podia fer un Sigfried, un talòs, un pocapena, un brau minyó que fora de repartir mastegots i folgar amb tota quanta femella li posessin al davant, no era capaç de cap discerniment. Sigfried sí que, curull d'entusiasme, s'hagués vestit el lluent uniforme de les SchutzStaffel i hagués marxat cap a l'est a estomacar eslaus... però Parsifal... si fins i tot els nazis, fidels adoradors de Sigfried, arraconaren Parsifal en no compartir-ne els valors.

O potser m'he confós, i creient que anava a veure una representació del Parsifal, he assistit a una versió abreujada de tota la tetralogia, que, vés per on, ha resultat prou llaminera.

Purē shimasu

Ho vull i ho vull ara és un bonic i popular joc al que tots hem jugat manta vegades. Encara que les normes són prou conegudes per tothom, em plau recordar que el joc consisteix a expressar un desig irracional, foll i inabastable, i exigir el seu compliment immediat. Tot seguit, en no poder satisfer el desig expressat, cada jugador ha de mostrar la seva còlera i fer pagar el seu enuig a tots aquells que no l'han pogut, sabut o volgut satisfer. Guanya el jugador que és capaç de provocar un major nombre d'estralls amb l'expressió del seu disgust, i es valoren especialment els danys produïts a víctimes innocents alienes al joc, amb una puntuació extra per l'acarnissament vers els més dèbils. Convindran amb mi que es tracta d'un joc fabulós.

Jo, és clar, sóc un jugador excepcional gràcies a la meva capacitat de metamorfosar en drac, de manera que estenent les ales i sobrevolant la ciutat puc fer ploure sofre i foc sobre multitud d'innocents del tot aliens als meus capricis, alhora que xiulo la característica tonada del primer moviment de la setena de Xostakòvitx. Creguin-me si els dic que fa goig de veure.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (IV)

Davant de tanta insensatesa apresso el pas i em refugio en una llibreria propera, on l'atzar em fa a mans un exemplar de La dona dels meus somnis, de Massimo Bontmpelli, recull de relats que crec haver llegit temps enrere. Però l'hostil llibreter em fa fora a empentes, doncs diu que li taco els llibres de sang, i que faci el favor de marxar, que algú sense dits no pot comprar llibres en no poder passar les pàgines ni, pitjor encara, obrir la cartera per pagar la compra. Afortunadament he pogut amagar-me el llibre en una de les grosses butxaques de l'abric, i en una plaça propera li demano a la bella donzella que crec haver somniat que, si us plau, llegeixi per a mi.

I la bella donzella comença la lectura i la seva bonica veu em relaxa tant que començo a actuar d'esma, com qui repeteix uns actes mil cops assajats, fins que el fort estrèpit d'uns aplaudiments em fan veure a la gentada que tenim al davant, el més menuts asseguts al terra, d'altres en cadires plegables i no pas pocs dempeus rere els que seuen a les cadires. M'inclino amb cortesia com a mostra d'agraïment pel reconeixement rebut, i agafat de la mà de De, que és a la destra, i de la dona somniada, que és a la sinistra, repeteixo les inclinacions fins que els aplaudiments emmudeixen i comencem a recollir els estris que ens feien de decorat. Convenim amb De que ha de venir a sopar un dia a casa, que li prepararé aquella sopa de crancs que tant li agrada, i li preguem que transmeti les nostres salutacions a la seva encantadora esposa. I tant, i tant, em respon ell, fent-me l'ullet abans de fer-se fonedís en la gernació que ens envolta.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (III)

Amb tants dubtes al magí resto força estona aturat a la vorera, just al davant del portal de casa, amb De palplantat al meu costat, oferint-me, encara, a la dona que recordo haver somniat, i estirant-me de la màniga per portar-me a un conegut establiment proper que resultaria d'allò més adequat i econòmic, diu, talment el preu importés. Potser De creu que m'ho he repensat, que he canviat de parer i he baixat al seu darrera per acceptar, aquest cop sí, les seves raons.

Com sé que fora inútil de parlar-hi, l'obvio i començo a caminar a grans gambades vers el carrer Astúries, on tota una colla de gent amb armilles vermelles semblen demanar-me alguna cosa. Apresso el pas i els deixo enrere, i també a De, i a la dona que l'acompanya, que ara que m'hi fixo potser no és ben bé una dona, sinó una cabra. I en aturar-me per la sorpresa causada per semblant metamorfosi, veig també canviat al propi De, i em sobta la daurada trompeta que tragina, encara més quan enlairat dalt d'un banc comença a bufar l'instrument, que ja no és una trompeta, sinó un petit flautí que fa un toc d'atenció, per tot seguit deixar pas a la seva enutjosa veu, que anuncia a la gernació que s'ha congregat al seu voltant que tot seguit, ell i la seva companyia (i aquí la dona dels meus somnis, a qui ara m'avergonyeix haver confós amb una cabra, fa una gentil inclinació) tindran a bé explicar a tan distingit públic la verídica història d'en dErsu_, el favorit dels Déus, tragicomèdia moralitzant en multitud de quadres.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (II)

Amb qui parles? hem distreu la veu de la meva companya, que em crida des de la sala. Amb De, li responc, que un cop més creu temptar-me. Dit això entro a la cuina, i prenent l'esmolat ganivet de tallar verdures em secciono el dit menovell de la ma esquerra. Embolico el dit escapçat amb paper film, el deso al congelador en companyia de la resta de dits, i fent pressió amb un drap per mirar d'estroncar la sagnia vaig a la sala a pregar a la meva companya si em pot portar a l'hospital, que m'he tallat. Un altre cop? s'exclama ella, au, agafa un taxi, que tinc feina, acaba responent-me.

Ja al carrer trobo dificultats per aturar cap taxi, en no restar-me dits per alçar i fer el canònic senyal convingut entre taxistes i vianants que volen aturar un taxi. Podria, certament, cridar taxi! taxi!, però la utilitat del meu crit fora dubtosa, doncs som a l'hivern i de ben segur que els taxis circulen amb les finestres alçades, de manera que el meu crit restaria sord per l'única persona a qui s'adreça, essent audible, en canvi, per tots aquells que no han de fer res dels meus neguits. Podria, també, demanar que algú em demanés el cobejat taxi, però fora enutjós haver de donar explicacions a terceres persones. Millor caminar, sobretot si considero que ben a prop hi ha una clínica on de ben segur solucionaran el meu problema amb la màxima diligència. Fins i tot podrien cosir-me els dits escapçats de manera que res no assenyalés que en el seu moment foren escapçats. Caldria, doncs, tornar a casa a recollir els dits, però per això em caldria butxaquejar per agafar les claus, o premer el corresponent botó de l'intèrfon, tasques que, com la d'aturar un taxi, resten lluny de les meves actuals capacitats.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (I)

Mireu que us porto, em diu De, a qui trobo rere la porto de casa, un cop l'obro com a resposta a l'estrèpit del timbre, acompanyat d'una dona que crec haver somniat. Tota per vós, em diu De, que prou devia preveure el goig que em causaria el seu obsequi. Bé, és clar, afegeix en llegir la golafreria en els meus ulls, sempre hi ha un preu a pagar per aquestes coses, però serà una menudesa, no cal ni parlar-ne, ara... després, després... ja concretarem els detalls quan arribi el moment... i convindreu amb mi que tot plegat serà cosa de riure, conclou amagant una rialla.

Però jo, que no sóc amic de riure, agraeixo l'obsequi però el refuso, per sorpresa de De, que no se sap avenir. Però dErsu_... com podeu... els cabells ben curts, mireu, tal com us agraden... i negres, com també us plau, com els ulls... si ni feta per encàrrec... no podeu rebutjar-la... si segur que sempre l'heu desitjat... i si és pel preu... però si serà cosa de riure, ja us ho he dit... mira, endebades, d'insistir-me, doncs jo ja he tancat la porta, deixant, és clar, a De i a la dona que l'acompanya a l'altra banda, la de fora, romanent jo a la de dins, i restant la porta, de solida i massissa fusta, interposada entre ells i jo. Però el timbre, és clar, torna a sonar, i fins i tot sento com colpegen la porta, i com la veu de De crida grosses insensateses, prometent-me tot allò que hom desitja i que ningú no pot oferir, i per un preu ridícul, afegeix.

Watashi wa kuruma ga suki dewa arimasen

No m'agraden els automòbils. No m'agrada conduir-los, no m'agrada veure'ls circular pel meu voltant ni aparcats a la vorera. Tampoc m'agrada que em parlin de la seva mecànica o m'expliquin les excel·lències del seu equipament, i trobo que els establiments dedicats a la seva venda i/o reparació són els llocs més desagradables on hom pot malbaratar el seu temps.

Tota aquesta repulsió, però, es torna admiració, tal vegada embadaliment, davant els automòbils en moviment filmats per Truffaut a les seves pel·lícules. Potser amb la càmera al seient del darrera mostrant el clatell del conductor, o sobre el capó per veure els rostres de la parella d'ocupants, o a un costat mostrant el perfil de qui condueix i el paisatge que vola al seu costat, o filmats des d'un altre vehicle en moviment que s'atansa i s'allunyà segons els capricis del trànsit, o a vista d'ocell des d'un bellugadís helicòpter. Imatges muntades en una llarga seqüència si l'escena té diàleg, o a batzegades, tallant aquí i allà, si cap veu no destorba la nostra atenció. A La Sirène du Mississippi tot són descapotables, en canvi, a La Peau douce, les imatges s'enclaustren a l'interior dels Citroën DS.

També Welles, a l'inici de Touch of Evil, té un memorable i llarg pla seqüència que segueix un automòbil, però no és el mateix. Potser Welles fou un director més brillant que Truffaut, però ningú com Truffaut per filmar un automòbil en moviment.

Isha ni ikimashita

Amb motiu d'una innòcua però enutjosa infecció vírica portem a la petita A a la visita del dermatòleg. Allà ens atén l'admirable doctora H, que ens rep asseguda a una cadira amb rodetes i amb la cama esquerra, o potser la dreta, estesa en posició horitzontal. La doctora s'excusa, doncs diu haver-se trencat algun os de la cama a l'alçada del turmell, o potser del genoll, i ens encaixa la mà asseguda, donades les adverses circumstàncies.

Però les adverses circumstàncies no eviten que, desplaçant-se amb l'ajut de la seva cadira amb rodetes i mirant de no colpejar-se la cama malmesa i estesa amb cap obstacle, la doctora examini les pàpules hemisfèriques de la petita A i procedeixi a la seva eliminació mitjançant raspat. En acabar s'excusa per no acompanyar-nos fins a la porta i nosaltres li responem que només faltaria, a més de desitjar-li una ràpida recuperació.

Kochira wa Aquil·les-san desu

Molt abans que no pas jo, Aquil·les fou el favorit dels Déus. Potser no de tots, doncs si bé és cert que Zeus, Tetis i Atena li havien reservat la glòria per sempre més, Apol·lo, Posidó i Afrodita li servaven una certa rancúnia. Però essent Zeus el més fort de la colla olímpica i Tetis l'amorosa mare que l'infantà, no és estrany que Aquil·les acabés sent considerat el favorit dels Déus per tot el món grec. I com a tal calia que es comportés en tot moment, i si corria en una cursa havia d'acabar el primer, si lluitava havia d'occir a l'adversari de torn tot seguit, i si participava en una competició de llançaments havia de fer arribar el disc més lluny que ningú. I així sempre, en tot moment i en tota circumstància, Aquil·les havia de ser el millor, encara que, potser, aquell dia patís de migranya.

De la mateixa manera, sempre que estic envoltat d'altres persones és necessari que la meva superioritat sigui evident i manifesta, doncs bé cal honorar als Déus que m'escolliren. I en relacionar-me amb tots aquells que no són, ni poden ser, els favorits dels Déus, cal que el meu capteniment sigui sempre exemplar, triades les meves paraules i justes les meves accions. És potser per això que em plau tan poc relacionar-me amb els altres, no fos cas que, algun cop, pogués semblar que el meu capteniment no sempre és exemplar, triades les meves paraules, o justes les meves accions.

Cartago ni imasu ka

Crec ser a Cartago, i un somni m'alerta del desembarcament dels nostres enemics en una costa propera que resta amagada a la nostra guaita. Faig sortir escamots de reconeixement, i els braus minyons tornen amb la notícia que més enllà de la carena hi ha aplegades innúmeres testes armades que venen a escometre'ns. Ens apressem, doncs, a reforçar les defenses i aplegar queviures per resistir el setge. Enviem missatgers carregats d'or per comprar el suport dels que s'anomenen els nostres amics i oferim set primogènits al foc de Moloc. Fills de Cartago, beneïdes siguin les mares que ens infantaren! A la lluita! crido a la multitud aplegada sota el meu balcó, en saber-me capitost de tota aquella gent. Com a resposta al meu crit el ferro repica contra el gruixut fustam dels escuts en un estrèpit ensordidor, i hom s'afanya a enfilar-se a les muralles, doncs l'hora és arribada.

Però no llegeixo Flaubert, sinó Ruyra, i no sóc, doncs, a Cartago, sinó a la badia de Blanes, i és l'avi Maura qui crida, beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au aquí, a sa lluita, as jornal de sa paga de Déu!

Watashi desu (IX)

dErsu_, per cert, vós qui sou? em demana el meu interlocutor. Un heterònim, responc convençut. I coneixeu al vostre ortònim? em demana encuriosit. Sí i no, responc, jo mateix sóc ell, però només una part d'ell, la que vós coneixeu en tractar-me, la resta dels seus prejudicis em són tan desconeguts com a vós, concloc. Sabeu, trobo ridícul aquest creure que hom pot aïllar els diferents trets del seu caràcter i convertir-los en personatges de ficció. En el millor dels casos, si s'aconsegueix obeir el mandat socràtic de conèixer-se a un mateix, s'obtindran personatges plans, com un piano les tecles del qual sempre reproduïssin el mateix so, argumenta el meu interlocutor. Però jo no sóc un personatge imaginari, existeixo, miro de defensar-me. Això és el que vós creieu, però no sou més que un pseudònim, em respon com qui etziba una galtada. I vós, qui sou? que ni tan sols teniu nom, li responc ara jo amb un cert enuig. Argumentum ad hominem, dErsu_, va, que no som polítics, lluiteu contra els meus arguments, no contra mi, es defensa ara ell. Aleshores, si us he entès bé, un heterònim no és més que un pseudònim amb pretensions? li pregunto. No necessàriament. Un ortònim pot crear tants heterònims com li plagui, com qui crea personatges per una novel·la, però sense caure en la ridiculesa de creure que tenen cap relació amb ell mateix, em respon amb to condescendent, talment un mestre adreçant-se al més obtús dels seus deixebles. Esteu, doncs, afirmant que hom pot parlar d'alguna cosa que no sigui ell mateix? li pregunto sobtat per la grossa insensatesa que em sembla capir en les seves paraules. És clar, em respon convençut. Fugiu, poca-solta! li crido esverat en sentir semblant disbarat, i no goseu despertar la meva còlera amb les vostres insensateses! afegeixo, encara cridant, alhora que faig el gest de portar-me la ma al talabard per prendre l'esmolat glavi. Solipsista! Egòtic! em respon ell, ja lluny, també cridant, amb l'estrany convenciment que així m'ofen, però amb prou amabilitat com per dir-me egòtic enlloc d'egotista, paraula que sap que em desplau, doncs no cal enganyar-se, ell també sóc jo.

Kochira wa De-san desu ka

Al pati de butaques de l'antic cinema Aquitània retrobo a un vell desconegut, a qui anomenaré De, i de qui avui em plau escriure una mena de panegíric. Dit això, començo:

De, persona de constitució escardalenca, rostre emmagrit i edat provecta, és el més persistent dels estadants del pati de butaques de l'antic cinema Aquitània, no endebades, cada dia assisteix a les dues primeres sessions, encara que, per motius que desconec però que no permeten excepcions, sempre marxa a la meitat de la segona sessió. Recordo que durant un cert temps venia acompanyat d'una dona a la que tractava amb displicència i que, al principi de trobar-lo, vestia un curiós barret d'aspecte tirolès. El que no ha canviat amb el temps és el fet que sempre tragina una bossa de plàstic plena d'altres bosses, també de plàstic, que remena sovint potser pel goig del soroll que fan. Avui, com sempre, seu a la seva habitual butaca de la segona fila acompanyat de la seva bossa, i des de la meva habitual butaca de la tercera fila sento com amb la seva veu d'espinguet li comenta a algú que Truffaut era català, història que li he sentit explicar manta vegades. Tot seguit, en començar la corresponent projecció l'oblido fins que arribats a mitja sessió s'aixeca i, sense fer cap esforç per mirar de no destorbar, marxa en companyia dels seus polímers.

I a partir del meu panegíric potser hauran extret dues idees. Una d'errònia, com és una certa idea de la persona a qui he anomenat De, i una altra d'encertada, com és una certa idea de la poca simpatia que li guardo, doncs una descripció mai serveix per conèixer allò descrit, sinó per intuir els prejudicis del descriptor de torn.