Kochira wa Riera-san desu

És el del relat curt un tipus de narració de no poques dificultats, doncs a les dificultats comunes a tota narració, no sempre fàcils d'enumerar però existents, cal afegir la traca final que s'acostuma a exigir a tot relat curt com cal. Un darrer paràgraf, una darrera frase o un darrer mot, que capgiri la lectura feta fins aleshores i doni sentit a tota la narració.

Doncs bé, cal dir que a la molt agradosa lectura d'aquests dies, els relats compresos a La rara anatomia dels centaures (títol d'un gros verisme, doncs a fe que és rara l'anatomia dels centaures), l'autor, Miquel Àngel Riera, més aviat conegut pels seus versos que no pas per les seves proses, no només converteix en literatura qualsevol menudesa, sinó que excel·leix en la pirotècnia final, de tal manera que la conclusió de no pocs dels seus relats, a més de ser canònicament enginyosa i oferir la clau per la comprensió de la narració fins aleshores llegida, sobrepassa l'anècdota que particularitza cada narració per esdevenir, d'alguna manera, metàfora exemplar d'una manera d'entendre el món, la del propi Miquel Àngel Riera, pressuposo, que, no per res, n'és l'autor.

Fuyukaina shigoto

Sí, certament, les condicions són molt avantatjoses, però... miro de respondre sobtat per la proposta que se'm fa. Però la feina li desplau, m'interromp el més alt dels meus interlocutors, que sembla endevinar-me el pensament. Això, li desplau, repeteix el seu company, força més baixet, que es manté en un segon pla. Bé, sí, és una feina, com ho diria... miro d'explicar-me. Desplaent, insisteix l'alt. Això, desplaent, insisteix també el més baixet. Sí, sí, desplaent, m'afanyo a reconèixer. Però necessària, afegeix l'alt, que sembla dur la veu cantant. Això, necessària, repeteix de nou el més baixet. Del tot, conclou l'alt. Això, del tot, hi torna el més baixet. I vostè bé se'n beneficiava quan eren els altres qui feien la feina, oi? s'apressa a afegir l'alt. Això, vostè bé se'n beneficiava, oi? repeteix un cop més el baixet. I ara us toca a vós, insisteix l'alt. Això, a vós, hi torna el baixet. I no em negareu que les condicions són molt avantatjoses, afegeix l'alt, fitant-me amb una certa impertinència. Això, molt avantatjoses, hi torna el baixet, que també m'adreça un inescaient esguard. Sí, sí, les condicions, ja ha estat dit, són molt avantatjoses, m'afanyo a reconèixer, però ... Però res, benvolgut senyor dEsu_, la feina bé s'ha de fer, insisteix l'alt, que s'afanya a treure uns papers de la cartera que tragina sota el braç esquerra, un contracte, pel que em sembla endevinar. Això, la feina bé s'ha de fer, insisteix el baixet, que al seu torn es treu un bolígraf de la butxaca interior de l'abric. I ara us toca a vós, conclou l'alt, indicant-me amb l'índex de la destra on haig de signar. Això, a vós, conclou amb aparent satisfacció el més baixet, un cop poso la meva signatura allà on se'm demana. I ara, benvolgut senyor dErsu_, passi-ho bé, s'acomiada el més alt. Això, passi-ho bé, s'acomiada també el més baixet.

Umi no tonari

Li vaig dir que era una cosa difícil d'explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber.

És, potser, la distància vers els fets narrats el tret més característic de la lectura d'aquests dies, Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Distància que ve donada per la veu narradora, el jardiner del jardí que voreja el mar, narrador d'unes vides que no són la seva, d'uns fets que no són els seus, d'uns neguits que no són els seus, i que no sempre li arriben de primera mà, sinó que sovint no són més que les enraonies de terceres persones, potser el safareig de la minyona o de la cuinera, de l'encarregat dels cavalls o de l'amo de la fonda.

Però poc importen les vides, els fets o els neguits narrats, que poc costen d'anticipar de tan previsibles com són, de tan habituals com són. El prodigi s'esdevé quan hom se n'adona que la distància amb els fets no és tal distància, i que res separa la vida dels altres de la nostra, els fets dels altres dels nostres, els neguits dels altres dels nostres, jardiners d'un jardí que voreja el mar.

Baka desu

El quatre de març de mil nou-cents setanta-cinc, essent alcalde l'efímer i excel·lentíssim Enric Masó i Vázquez, divuit il·lustríssims regidors de l'Ajuntament de Barcelona votaren en contra d'una proposta del també regidor Jacint Soler i Padró, que demanava destinar cent milions de pessetes a l'ensenyament del català. Amb el seu vot els divuit il·lustríssims regidors es guanyaren els seus cinc minuts d'il·lustríssima glòria i foren efímerament immortalitzats per tres populars nois de Canet, que els hi dedicaren una il·lustríssima cançó, 18 jutges.

D'aleshores ençà molts han estat els imitadors que han volgut emular els mèrits dels divuit il·lustríssims regidors, d'habitud càrrecs electes de l'anomenat Partit dels Socialistes de Catalunya, panxacontents de cega obediència vers la ma que els alimenta, que amb tot tipus de piruetes verbals porten trenta-cinc anys, que aviat és dit, demostrant que els catalans som, ras i curt, imbècils.

Kochira ga Xerxes-sama desu ka

Xerxes aquí és el punt central, una figura eminentment tràgica: creu en la seva bona sort, que els déus criden Pèrsia al domini universal, no atén les veus crítiques del seu entorn, i la seva ascendent confiança li fa oblidar que és un home. Excedeix el que els déus li assignen, penetra bojament en l'esfera d'ells, viola la naturalesa i profana temples, fins que l'error el llança a la ruïna total.

Són aquestes paraules del prevere Manuel Balasch a la introducció de la Història d'Heròdot, referides a Xerxes, rei de reis de l'imperi persa, l'Assuer del llibre d'Ester. Són temps de la segona guerra mèdica, popularment coneguda pels fets del pas de les Termòpiles i per la batalla de Salamina, que acabaren amb la desfeta de l'invencible exèrcit aquemènida i el retorn de Xerxes a Pèrsia, on trobà noves penes.

Però no cal dir-se Xerxes ni provar d'ocupar l'Àtica per creure follament en la pròpia sort, sentir-se el favorit dels déus, no atendre les veus crítiques i embriac de confiança oblidar la pròpia condició de mortal, excedir en molt allò que els déus ens han assignat, actuar contra natura i profanar els temples, fins atènyer la cobejada ruïna.

Mangetsu

Si no seus a esvair miratges

més val que beguis i cantis com un foll.

I serà, potser, per l'agradós goig de la beguda, per l'harmonia del cant o per la pròpia joia dels folls, que són pocs, potser ningú, els que seuen a esvair miratges, ja saben, il·lusions seductores d'aquelles que tan agraden, i no només als amics de la tabola, que no semblen escassos en nombre, sinó, potser, a tothom. Però aleshores, tal com conclou el poeta, Bai Juyi, també dels temps de la remota dinastia Tang,

com podràs, si no, mirar seré el passat

les nits de lluna i vent de tardor.

Kore wa ikura desu ka (III)

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Són aquests versos de Yu Xuanji.

I més enllà de la meva condició de mascle, més enllà de la distància geogràfica que em separa de la Xina, més enllà, també, dels més de mil anys que m'allunyen de la dinastia Tang, i encara més enllà de la no sempre fàcil interpretació i traducció dels pictogrames xinesos, les paraules de Yu Xuanji em confonen. Entenc, només faltaria, que la seva condició de dona devia suposar-li una evident manca de reconeixement, una absoluta indiferència sinó menyspreu i hostilitat per part dels altres, però bé una cosa és el reconeixement i una altra la vàlua, que en res hauria de veure's afectada pels seus vestits.

Però un cop més m'erro i peco d'idealisme, d'aquell lleig idealisme que tant acostumo a criticar, talment la vàlua fos alguna cosa per ella mateixa, i no, tan sols, l'enutjós reconeixement dels mèrits de cadascú per part dels altres, aquell mateix reconeixement, contingent i circumstancial, que cap relació guarda amb els propis mèrits. Tant és així que avui, deu de gener de dos mil tretze, potser es podria escriure, si més no a casa nostra, que odio que els meus vestits de dona donin valor als meus poemes.

Tokai no mannaka imasu

Enmig del brogit de la ciutat jo mateix acostumo a esdevenir brogit. I essent brogit travesso carrers, pujo i davallo escales, aturo vehicles de transport col·lectiu, menjo entrepans i camino, sobretot camino, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. I encara enmig del brogit, essent jo mateix brogit, sense ni tan sols aturar-me cullo amb golafreria tot allò que crec trobar al meu pas, ara això, ara allò, i encara caminant començo a cercar les paraules, però sempre amb cura de no ensopegar amb aquells que no gasten la meva gambada, ni amb aquells que baden, ni tampoc amb aquells que incomprensiblement no segueixen el meu camí, començo, doncs, a cercar les paraules que m'han de permetre capir, si no és que resto distret per la bellesa d'aquelles que trobo al meu pas, d'aquelles de qui enyoro l'escalf, d'aquelles que anomenem dones, començo, doncs, a cercar les paraules que m'han de permetre capir aquelles engrunes, no pas de veritat, ni tampoc de saviesa, però sí d'alguna cosa, ni que sigui només un miratge, aquelles engrunes, doncs, d'entre tot allò que vaig espigolant, que em poden fer creure que viure, d'alguna manera, paga la pena.

O-genki desu ka

Una petita cambra amb una taula al mig. D'una banda seu una dona i de l'altre tres homes que es fan dir metges, especialitat en traumatologia, que estudien amb no gaire atenció els resultats de diverses proves diagnòstiques.

De sobte parla un dels tres homes, al que anomenarem el primer, i que troba que cal operar, en ser tota altra solució temporal i poc efectiva. El segon també ho té clar i tot seguit recomana rehabilitació, per tal que sigui el propi cos qui solucioni els seus problemes. I el tercer encara ho té més clar: s'han de fer infiltracions per tal d'eliminar el dolor que no deixa viure a la dona. El primer, no cal dir-ho, és cirurgià, el segon, és clar, té un centre de rehabilitació, i el tercer és especialista en el tractament del dolor. Davant del gest d'incredulitat de la dona que seu al seu davant, el primer afegeix que les infiltracions només amagarien el problema, donant una falsa sensació de guariment que a la llarga seria desastrosa. El tercer, en sentir-se al·ludit, respon que la intervenció quirúrgica només desviaria el problema d'una vertebra a la immediatament superior. Aleshores el segon dóna la raó al tercer i esmenta les nombroses dificultats d'aital intervenció. El primer, aixecant el to de veu, insisteix en la intervenció i amb les mans simula dues vertebres per mirar de fer entendre a la dona que la restitució quirúrgica del disc és l'única solució sensata. Però el segon l'interromp, alhora que el tercer gesticula amb excés i comença a cridar, moment en que el primer s'aixeca i empeny al segon, que tot seguit l'amenaça amb el puny, avinentesa que aprofita el tercer per llençar un gargall a l'ull dret del primer. Ofès, i aprofitant-se dels evidents avantatges de la cirurgia, el primer pren el bisturí que sempre duu a la butxaca de la bata i amb la traça pròpia d'un cirurgià experimentat secciona la caròtida del tercer, que tot seguit es desploma enmig d'una escandalosa esquitxada de sang, moment que aprofita el segon per fugir cames ajudeu-me, en només disposar d'un petit bolígraf per la pròpia defensa.

Finalment es conclou que la pacient serà intervinguda quirúrgicament d'una discopatia lumbar.

Karera to watashi-tachi

Els pobres, sí, però també els rics. Els desgraciats, sí, però també aquells que es creuen feliços. Els baixets, sí, però també aquells que ens sabem alts. Els malalts, sí, però també els que encara gaudeixen de salud. Els ignorats, sí, però també els que anomenem savis. Els malparits, sí, però també els bondadosos. I els egoistes, sí, però també els talossos. Els grassos, sí, però també els que som prims. Els descreguts, sí, però també els crèduls. Les víctimes, sí, però també els botxins. I els que viuen de lloguer, sí, però també els que tenim propietats. Els insensats, sí, però també els covards, altrament dits prudents. Els alcohòlics, sí, però també els abstemis. Els analfabets, sí, però també els lletraferits. Els dèbils, sí, però també els forts. Els dropos, sí, però també els diligents. Els mentiders, sí, però també els sincers. Els esquerps, sí, però també els amables. Els que escrivim, sí, però també els que llegim. Els desconeguts, sí, però també els populars. I els escanyolits, sí, però també els ben plantats. Ells, sí, però també nosaltres. Vós, sí, però també jo.

Sono gunki desu

Cal parar atenció i no confondre's, perquè la seva bandera sempre és Espanya. Ells diran que no, que la seva bandera és la llibertat, la llibertat de triar, però només defensaran aquesta llibertat quan la tria sigui feta a favor d'Espanya, doncs Espanya és la seva bandera. També diran que no, que la seva bandera és la justícia social i la solidaritat, però només defensaran aquesta justícia quan sigui a favor d'Espanya, doncs Espanya és la seva bandera. I encara afegiran que la seva bandera és la del progrés, però només defensaran aquest progrés quan sigui el progrés d'Espanya, doncs Espanya és la seva bandera. Fins i tot diran que la seva bandera és la cultura, que no coneix fronteres, però només defensaran aquesta cultura quan la cultura sigui espanyola, doncs Espanya és la seva bandera. O diran que la seva bandera són les persones, mai les comunitats, però només defensaran a les persones que es facin dir espanyoles i parlin espanyol, doncs Espanya és la seva bandera. I diran moltes coses més, de vegades amb paraules corteses i polides, d'altres a crits i amb grolleria, però cal parar atenció i no confondre's, perquè la seva bandera sempre és, i sempre serà, Espanya.

Atarashī-kunai desu

Salvatge és la mort, segadora de la humanitat;

Per quant de temps construïm cases?

Per quant de temps ens comprometem?

Són aquests versos que es poden llegir a l'entrada d'una de les exposicions que aquests dies es poden visitar a l'antiga fàbrica de Casa Ramona, i també a la sisena columna de la desena tauleta del Poema de Guilgameix, essent el de Guilgameix, tal com aquí ja va ser dit, el nom propi més antic que acostumo a recordar, i que fa referència a l'històric o llegendari Guilgameix, rei d'Uruk, segons consta a les Llistes reials sumèries, document d'incerta exactitud redactat en llengua sumèria per escribes mesopotàmics que va ser trobat a les excavacions arqueològiques fetes a la ciutat de Xuruppak.

I és en els versos del dit poema, que es considerada la narració escrita més antiga de la que es té notícia, on s'evidencia que res de nou no ha estat dit d'aleshores ençà.

Kochira wa Hèctor-san desu (II)

Era Hèctor conscient que de l'enfrontament amb el diví Aquil·les només podia resultar-li la lletja parca? O potser, il·lús ell, es creia possible vencedor?

Per respondre només cal considerar l'actitud d'Hèctor, certament sensata, al llarg dels anys de la guerra. Doncs no pas per res el nostre sensat heroi prefereix sojornar dins la seguretat de les muralles a sortir a camp obert armat amb la llarga pica. I és només quan Aquil·les, ofès pel tracte rebut per part d'Agàmemnon, es retira del combat, que el sensat Hèctor gosa eixir al capdavant dels troians per fer un gros carnatge entre els que sap inferiors a ell en força i mèrits. Tant és així, que quan finalment Aquil·les torna al combat i troba Hèctor al peu de les muralles, aquest fuig, primer amb l'ajut d'Apol·lo, tot seguit cames ajudeu-me, corrent al voltant de les altes muralles, talment una infantívola baldufa. I no és fins que resta entabanat pels Déus, que tal vegada devien trobar aital sensatesa impròpia d'un heroi com cal, que a desgrat seu no té més remei que enfrontar-se al diví fill de Peleu i morir.

Kono monsutā wa nan desu ka (II)

I vosaltres, utopistes sistemàtics, que feu abstracció de la naturalesa humana, fautors d'ateisme, nodrits de quimeres i d'odis, emancipadors de la dona, destructors de la família, genealogistes de la raça simiesca, vosaltres, el nom dels quals era fins fa poc una injúria, estigueu contents: haureu estat els profetes i els vostres deixebles seran els pontífex d'un abominable futur!, són aquestes paraules de Frédéric Alfred Pierre, Vicomte de Falloux du Coudray, polític francès de mitjans del segle dinou, citades per Des Esseintes, protagonista d'A repèl, que n'admira la força de llur temperament i la violència de llur verb.

I cent cinquanta anys després, confortablement instal·lat en l'abominable futur, jo mateix ateu i quimerista, ferm defensor de la igualtat de drets i obligacions entre homes i dones, i amatent lector de Darwin, resto captivat per les paraules de Falloux i per llur incontinent violència, que colpeja més pel goig del cop que en cerca d'una victòria que es creu impossible. I és precisament aquest convenciment de la pròpia derrota allò que em fa admirar més llur brutal contundència, doncs res de més menyspreable que la força de qui se sap guanyador, ni res de més admirable que la insensata follia dels perdedors.

Jònia ni imasu

És ver i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus. Si bé també és cert que sóc el favorit d'uns Déus remots, feliçment oblidats per tothom i bandejats de fa temps de llurs temples. Però tot i que les seves estàtues siguin trossejades i llurs oficiants colgats, jo els servo en el meu pensament i ells encara m'estimen, i sovint el record de llurs mèrits m'agombola en la malaurança i em tempera en la eufòria, em dreça en la incertesa i em priva de la follia. És ver, doncs, i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus.

Gyū-niku no kirimi o tabemasu ka

És el filet, d'entre tots els talls de l'especejament del bou, el que acostumo a triar les comptades vegades que em plau fer un àpat de preparació ràpida a base de carn de bou. Certament no és el tall més gustos, però la seva textura em resulta excel·lent quan és lleugerament cuit a la planxa, volta i volta amb el ferro ben roent, de manera que el tall, que acostumo a demanar gruixut, resti del tot vermell a l'interior. Tres són les precaucions a prendre per garantir el resultat que desitjo. Primer comprar una carn de qualitat sense importar-ne el preu, segon retirar la carn de la nevera amb força antelació per així evitar la desagradable fredor interior que la ràpida cocció no podrà eliminar, i tercer no salar la carn fins que no sigui servida al plat, per tal que aquesta mantingui tot el seu suc i no resulti eixarreïda. Tres senzilles mesures que cal obeir amb disciplina, altrament millor menjar qualsevol altra cosa, com ara unes modestes sardines escabetxades, que, a qui això escriu, encara li acostumen, m'acostumen, a plaure més.

Moushiwake arimasen

Finalment, després de mesos de molt insistir, aconsegueixo una entrevista amb la senyoreta Ema per dimecres vinent, a les onze del migdia, hora que em trenca la jornada laboral i que em farà anar apressat ciutat amunt i ciutat avall, malbaratant el temps en redundants desplaçaments. Però tant és, en ser-me d'una grossa importància entrevistar-me amb la inaccessible senyoreta Ema, que fins ara no m'ha tornat cap trucada ni ha respost cap dels meus correus. Només les seves subordinades m'han adreçat paraules que mostraven una certa comprensió vers la meva insistència.

I dimecres arribo amb cinc minuts d'antelació. M'espero al vestíbul, on ningú surt a rebre'm, i només aquells que van d'aquí cap allà dins la casa em saluden sorpresos, en trobar-me al mig del pas. Bon dia, em diuen, bon dia, responc. Un quart després surt la senyoreta A desfeta en mil excuses. S'ha de fer càrrec, em diu, ha vingut l'inspector del departament i la seva visita s'està allargant més del previst, a més, afegeix, la senyoreta Ema té la grip. Sí, sí, té tota la raó, s'excusa de nou en veure el meu gest, a vostè li ha estat molt inconvenient venir ara fins aquí, ho sabem i ens en fem càrrec, encara més quan ahir va tenir la gentilesa de trucar per confirmar la visita, però sap, és tan trist, tot plegat... la senyoreta Ema va morir fa uns dies... una gran pèrdua, un cop molt fort per la nostra institució, no s'ho pot ni imaginar, i ara amb la visita de l'inspector, que la manté ocupada... però no pateixi, en quan tingui un minut el trucarà i de ben segur que podran enllestir el seu assumpte per telèfon. I ara no el retinc més i el deixo marxar, que de ben segur que té pressa, un home de la seva importància... No, i ara, em respon davant la meva proposta d'esperar-me, no sabem quan s'allargarà encara la reunió de la senyoreta Ema amb l'inspector, i a més hi ha la grip, i la seva defunció, tan recent... però no ha de patir per res, em comprometo personalment, la senyoreta Ema el trucarà així que enllesteixi amb l'inspector i millori el seu estat de salut, que ara, amb l'afonia que li provoca la grip, seria del tot inconvenient per ella parlar per telèfon... com diu? esperar a la seva resurrecció? i ara, benvolgut senyor dErsu_, no faci broma amb aquestes coses, ja ho sap vostè que aquí som temorosos de Déu. Però no pateixi, la senyoreta Ema el trucarà, i ara si té la bondat, insisteix la senyoreta A, que primer amb el gest, tot seguit amb totes dues mans, m'empeny vers la sortida amb cura però amb determinació, de tal manera que no trigo a trobar-me de nou al carrer, amb la porta barrada al meu darrera.

Però hom no ha de deixar-se arronsar per les dificultats, i després d'unes poques gestions telefòniques els serveis funeraris municipals m'informen que el sepeli de la senyoreta Ema tingué lloc al cementiri de Les Corts. Consulto tot seguit un plafó informatiu del servei de transports metropolitans, i concloc que el setanta-quatre és l'autobús que em resulta més adient per desplaçar-me fins al cementiri. Un cop allà, després de gratificar econòmicament a uns dels vigilants, m'informo de la concreta ubicació del nínxol corresponent a la senyoreta Ema i m'hi faig portar tot seguit. Allà, però, em trobo amb la desagradable sorpresa de veure que no he estat l'únic de tenir la pensada d'anar a cercar a la senyoreta Ema a casa seva, com si diguéssim. I no hi ha dubte, fins i tot ara, ja morta, la senyoreta Ema és una persona d'allò més sol·licitada, tant, que fins i tot disposa del difunt del nínxol del costat per gestionar-li les visites. Avui impossible, que un inspector del departament la manté ocupada, em respon circumspecte quan li exposo el meu cas, després d'esperar el meu torn, com a molt aviat d'aquí dues setmanes, i pensi, afegeix el difunt, que la senyoreta Ema s'està recuperant d'una grip.

Koko ni ikimasu ka (II)

El seu menyspreu per la humanitat augmentà; comprengué finalment que el món està majoritàriament compost de bergants i d'imbècils, és pot llegir a la notícia preliminar que encapçala el text d'A repèl, de l'admirat Huysmans, autor que retrobo amb no poc plaer, on es fa una breu ressenya biogràfica de Jean Floressas Des Esseintes, curiós protagonista de la narració.

I si bé potser és cert que descobrir la estultícia dels altres és un principi, no és fins que hom descobreix i accepta la pròpia niciesa, aquella que en res d'important es diferencia de l'estupidesa aliena, que es fa un primer pas, potser no cap al coneixement, però sí cap alguna banda, suposo.

O-daitōryō

La dictadura i la democràcia són dues formes de govern, la tirania no. L'objectiu de dictadors i demòcrates és imposar una política determinada, els primers sense permetre cap tipus de discrepància, oposició o crítica, i els segons fent veure que permeten la discrepància, l'oposició i la crítica. L'objectiu d'un tirà, en canvi, és assolir i conservar el poder pel poc menyspreable goig del propi poder, això és, repartir-se la hisenda pública amb amics, coneguts i saludats, restant la política a aplicar subordinada a aquest llaminer objectiu, assolir i conservar el poder per repartir-se la hisenda pública amb amics, coneguts i saludats.

D'habitud els objectius d'un tirà s'adiuen més amb un sistema dictatorial, no obstant això, tal com ha quedat palès al llarg dels darrers dos-cents anys, els objectius d'un tirà també són assolibles, si bé és cert que amb més dificultats i de manera més limitada, dins una democràcia. És així que, qui això escriu, no coneix cap cas de cap governant, ja sigui aquest democràtic o no, que no hagi provat de governar com el que tots desitgem ser, un tirà. És potser per això que qui això escriu no troba cap paraula, fora del despectiu adjectiu imbècil, per referir-se a la feliçment inexistent figura d'aquell que, ja sigui en democràcia o sota les enutjoses formes de la dictadura, governa sense la universal ambició d'esdevenir un tirà.

Shashin o totte mo ii desu ka (III)

Hi ha qui es complau en aprofitar el moment. No pas, però, en el sentit clàssic que hom atribueix a Horaci, d'avidesa pel present davant la incertesa del demà, sinó com un complaure-se en imaginar la vida com la relació que hom estableix amb el seu voltant, de tal manera que cal romandre sempre alerta per mirar d'aprofitar qualsevol escletxa que el món ens ofereixi per mirar d'entrellucar-lo. Com el fotògraf que sempre és prest a captar allò que en qualsevol instant i sense avís previ l'atzar pot oferir-li.

Altres, en canvi, preferim considerar la vida com un afer estrictament privat, essent les interferències amb allò que ens envolta no més que enutjosos contratemps. El moment resulta aleshores negligible, en no haver res per aprofitar fora d'un mateix. Així viscuts, els dies acaben sent una monòtona, constant i atenta contemplació del propi melic, on tot és vist i jutjat pel sedàs del propi caprici. Com els exercicis d'estil d'un fotògraf que sempre perfecciona una mateixa fotografia, el seu autoretrat, amb independència d'allò que es pugui arribar a trobar al davant del seu objectiu.

Toroi no sensō

És, potser, el de Troia, el conflicte bèl·lic més ben documentat de la història. Gràcies als bells hexàmetres dels cronistes es coneixen les causes, el desenvolupament i les conseqüències d'aital batussa. Sabem amb exactitud de quants combatents disposava cada bàndol, de quantes topades van haver-hi, de qui va a occir a qui, dels honors retuts als morts, dels intents de pactar una pau digna, de les estratègies dels uns i dels altres, de com els poders fàctics de l'època simpatitzaven i afavorien un o altre bàndol, de les represàlies dels que van resultar vencedors i de les penes dels vençuts. Sabem els noms de tots els protagonistes, llur llinatge i llurs mèrits i misèries, doncs res escapà a l'atent esguard dels cronistes.

És, doncs, el de Troia, el conflicte bèl·lic més ben documentat de la història, amb independència de la seva més que dubtosa inexistència o gràcies, precisament, a la seva més que dubtosa inexistència.

Henshū

La tricèfala separació de poders em sembla la més desitjable manera d'organitzar tota activitat humana, ja sigui aquesta política (executiu, legislatiu i judicial), constructora (promotor, constructor i arquitecte) o potser literària (editor, lector i escriptor).

I llisto primer a l'editor, a qui cal no confondre amb la indesitjable figura del fabricant de llibres, en ser, dels tres, el més lloable i menystingut, en ser d'habitud presentat com una mena de monstre que vampiritza als idolatrats i desvalguts escriptors. Però res de més menyspreable que un escriptor, no més que un pocavergonya capficat a fixar per escrit qualsevol niciesa que li passi pel cap, i res de més necessari que un editor, aquell que curull d'amor al proïsme i amb santa paciència, arrisca els propis doblers per destriar el gra de la palla i oferir als lectors aquelles petites engrunes de literatura que molt de tant en tant es poden arribar a trobar en la infinita successió de pàgines escrites per tots aquells que, com ara qui això escriu, viuen en el gros error de creure que tenen alguna cosa a dir.

És per això que acostumo a parlar sempre de gentilesa, qualitat de gentil, (de maneres delicades, ple de gràcia, cortès, afectuós), en referir-me a les lectures de cada moment, per així agrair l'obsequi que tot editor fa en posar a disposició dels lectors, a canvi d'un preu sempre insuficient, el fruit del seu treball.

Kioku

Són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles. I és també recordat que abans de morir, els tres-cents hoplites espartans comandats per llur rei Leònides feren un gros carnatge en l'exèrcit persa, que retardat i delmat en el seu avanç, fou finalment derrotat pels hoplites grecs, segons ensenyen els llibres d'història des de temps d'Heròdot.

Menys, gens, recordats són els quatre-cents tebans i els set-cents thespians, sense oblidar-se dels nou-cents hilotes (esclaus públics propietat del govern espartà), que romangueren amb els tres-cents espartans fins al final, això és, fins a morir, sense rendir-se ni fugir, allà mateix on són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles.

Kochira wa Söderberg desu

Hjalmar Söderberg (Estocolm, 1869 – Copenhaguen, 1941), novel∙lista, dramaturg i periodista, és una de les més grans figures de la literatura sueca —la de debò— de tots els temps... comença el text que dóna notícia de la vida i miracles de l'autor, l'esmentat Söderberg, a la solapa d'El doctor Glas, que aquests dies tinc a mans gràcies a la gentilesa dels senyors d'Adesiara.

I del sorprenent text de la solapa es dedueix la necessària existència d'una literatura sueca de pa sucat amb oli, en contraposició a la de debò, de la que el senyor Söderberg sembla ser autor destacat. I a fe que així és, si més no si faig cas de la vuitantena de pàgines ja llegides, que més enllà de l'anècdota argumental que serveix d'excusa per bastir la nouvelle, doncs d'una nouvelle sembla tractar-se, desgrana amb lucidesa (és a dir, a la meva completa satisfacció) l'únic argument sensat de tota literatura, el de la insatisfacció amb les pròpies circumstàncies, la pròpia situació, tal com reconeix el docte protagonista, que no coneix cap altra definició de felicitat que la síntesi d'allò que cadascú, des de la seva pròpia situació, considera desitjable.

Kochira wa Winstanley-san desu

Gerrald Winstanley és un personatge històric recordat pel seu col·lectivisme d'arrel cristiana. A l'Anglaterra d'Oliver Cromwell, al front d'un grup d'antics combatents de la guerra civil, the Diggers, Winstanley ocupava terres ermes, normalment antigues propietats dels seguidors de Carles I, per conrear la terra i establir comunitats igualitàries on tota propietat privada era abolida. Així, hom acostuma a veure Winstanley com un precursor de l'anarquisme o del socialisme, segons convingui. Però Winstanley és, també, el títol d'una bellíssima pel·lícula de Kevin Brownlow, expert documentalista i restaurador de cinema mut, on a través d'un minuciós i rítmic muntatge, i d'una particular sonorització que recorda no pas poc a l'obra de diversos pioners del cinema, es dóna notícia de l'ocupació feta per the Diggers al turó de St. George.

Per això, en eixir d'una de les sales de projeccions de la Filmoteca, on prop de vint anys després del primer visionat he tingut l'oportunitat de reveure l'obra de Browlow, he restat sorprès pels comentaris que anava sentint de la resta d'espectadors, no pas per la previsible i poc compartida (per mi) simpatia que tothom mostrava per Winstanley i llur noble causa, sinó per la manca de reconeixement per la bellesa assolida per Brownlow, com si al costat de l'utòpic evangelisme de Winstanley poc importés el mestratge de la narrativa de Brownlow, talment hom recordés les pel·lícules d'Eisenstein per allò que narren i no pas per la manera en que allò que narren és narrat.